A hores d’ara sobren fets, accions, declaracions en contra i plenes d’amenaces des de la dreta espanyola al Congrés, al Senat, a les comunitats autònomes, als ajuntaments, al sistema jurídic, de “seguretat” al poder legislatiu sorgit de les eleccions de juliol de 2023. Ja és clar que no hi ha distinció entre dreta i extrema dreta perquè tota la dreta és extrema i qüestiona des d’un principi la legitimitat constitucional de la majoria democràtica que va permetre la investidura de Pedro Sánchez i el govern de coalició PSOE-Sumar. L’oposició de la dreta espanyola s’aguditza i es fa irreconciliable quan s’aprova la llei d’amnistia del procés d’independència de Catalunya del 2017 i des de novembre de 2023 el senyor Aznar dona «l’ordre» de mobilització general contra Sánchez: “El que pueda hacer, que haga”.
El PSOE, en eixe procés d’atac sistemàtic al seu president, intentà calmar-lo i s’enganyà acordant amb el PP la renovació del CGPJ en compte de pactar un canvi legislatiu amb l’arc de forces polítiques d’esquerra i nacionalistes que permetera la reforma de la justícia i impedira actuacions partidistes i més que criticables des de diferents àmbits de la judicatura. Des d’una pretesa defensa de la separació de poders, la no aplicació de la llei d’amnistia i moltes més actuacions com ara la “vaga” de jutges i fiscals de les associacions conservadores, el que es fa és no reconèixer el poder legislatiu, ja que per a la dreta, els vots a Junts, a ERC, a PNV, a Podem, a BNG, a Sumar, fins i tot al PSOE, no valen tant com els vots al PP i Vox. Més encara quan Sánchez és investit gràcies a la suma de tots ells.
La hipocresia de la dreta espanyola és tan gran com és el moment de preocupant. L’amnistia de 1977, i crec recordar que aleshores no existia en la legislació espanyola cap reconeixement del dret a l’amnistia ni Constitució, va amnistiar no solament els represaliats antifranquistes, sinó també moltíssims criminals franquistes contraris als drets humans i democràtics, per no parlar dels indults dels condemnats per l’intent de cop d’estat del 23F. És significatiu i força clarificador com es considera legítim indultar els atacs a la democràcia amb armes en la mà dintre del Congrés i tot “el que pueda hacer, que haga” s’oposa a una llei que amnistia l’aprovació democràtica d’un parlament i la votació pacífica un diumenge de més de dos milions de persones convocats a opinar sobre el dret a l’autodeterminació del seu país. Però hi ha molt més, com és la “policia patriòtica”, l’assetjament a polítics esquerrans i independentistes, a periodistes, a familiars, la filtració de dades personals…
L’assetjament és tan asfixiant, encara més quan col·laboren determinats actors de la transició com ara Felipe González, Guerra, Barrionuevo, que s’equivocaria el PSOE si ara, després de l’informe de l’UCO sobre el cas de Koldo-Ábalos-Cerdán, sols pren decisions al voltant de la corrupció o dels puters i masclistes en el partit. La Constitució del 78 ara no es pot reformar per la correlació de forces parlamentària, però la majoria de la investidura sí que permet l’articulació d’un front democràtic per superar l’assetjament extrem de la dreta que augmentarà després del congrés del PP amb un Tellado entronitzat. És l’hora d’un PSOE d’esquerra i que reconega sense por els drets de les diferents nacionalitats que componen l’estat espanyol, d’un PSOE amb ministres que exercisquen davant de funcionaris i empresaris que “fan el que poden” contra la democràcia, de reformar lleis orgàniques i institucions i, a més, prendre decisions valentes en polítiques socials que, de veres, milloren la vida de milers i milers de persones mancades de condicions d’habitatge, d’ensenyaments i sanitat de qualitat, de vida. La suma democràtica del Congrés permet que en dos anys es torne a il·lusionar l’electorat progressista del conjunt de l’Estat, amb accions contra la corrupció, però sobretot, amb accions a favor de les butxaques i de les condicions d’habitatge i de vida del poble pla, dels joves, de les treballadores i treballadors, dels xicotets empresaris, dels agricultors, dels jubilats i també dels que parlen i senten en català, en basc, en gallec. No hem de fer tard o arribaran al poder, i al País Valencià ja sabem el que és un govern PP amb el suport de Vox. És l’hora!
Joan Francesc Peris (Els Verds)
