El Moviment d’Esquerres i Sobiranista (MÉS), fins fa pocs anys distingit com a Bloc d’Esquerres i Sobiranista (BES), va anunciar a finals de març que «deixava la seua activitat de forma indefinida». En un fil de Twitter argumentaven que «el nostre corrent va nàixer amb l’objectiu de construir una ferramenta política per transformar el nostre país i avançar en la sobirania nacional del nostre poble», i que «amb la consolidació de la coalició Compromís», amb una «realitat» que «ens guanya la mà» i unes «inèrcies» que «ens impossibiliten continuar la tasca» dissolien el corrent sense abandonar, però, la seua condició militant.
MÉS, corrent intern de l’antic Bloc Nacionalista Valencià, es va constituir oficialment amb les sigles BES el 2005, tot i que existia des d’un any abans. Aquella constitució es venia des del partit nacionalista, en aquell moment encara víctima de la intranscendència electoral garantida per la tanca del 5%, com un símptoma de la diversitat interna del valencianisme progressista. Un valor que el Bloc volia defensar, si més no portes enfora, contràriament al que intentaven aparentar altres formacions, les més majoritàries (PP i PSPV), que entenien la uniformitat com a garantia d’hegemonia.
La vocació del BES, fundat en un primer moment per Xavier Hervàs, Rafa Xambó i Antoni Montesinos, era integrar el corrent més nacionalista d’Esquerra Unida, denominat Esquerra i País, en el Bloc per a explorar una coalició electoral. Tot en un moment en què la direcció del partit mirava de virar cap al centre. Fins i tot, en el context preelectoral del 2003, i davant una possible majoria parlamentària de PSPV i Bloc –que finalment no es va materialitzar–, Pere Mayor no descartava l’exploració d’enteses amb el PP en cas que els nacionalistes tingueren capacitat de decidir la investidura. «Alguns créiem que calia generar un corrent intern dins del Bloc clarament esquerrà i independentista, tot i dir-ne sobiranisme», explica un dels protagonistes d’aquella època, que destaca també les reticències amb què es veia aquell sector des de la direcció del partit.
Finalment, les eleccions valencianes del 2003 van donar la primera majoria absoluta a Francisco Camps. El Bloc Nacionalista Valencià, aliat amb l’Esquerra Verda, es va quedar amb el 4,66% dels vots i no va obtindre representació. Pel seu compte, Esquerra Unida estava integrada en la coalició l’Entesa, aleshores amb l’actual alcalde de València, Joan Ribó, com a cap de llista, i es va quedar amb sis escons.
Les circumstàncies obligaven a treballar en una candidatura que rescatara el valencianisme de la marginalitat i que exprimira les possibilitats de les esquerres alternatives. Va ser així com va nàixer Compromís pel País Valencià, liderat per Glòria Marcos (d’Esquerra Unida), que va aconseguir el 2007 un altre resultat poc estimulant: set escons i 195.000 vots, 74.000 menys dels que havien sumat per separat Bloc i Esquerra Unida en les eleccions del 2003.
Tot i aquell primer fracàs, que va coincidir amb el moment de més domini del PP, aquella primera coalició va ser el precedent d’èxits posteriors. Els militants d’Esquerra i País, corrent intern d’Esquerra Unida entre els quals hi havia Mónica Oltra, acabarien constituint un partit, Iniciativa del Poble Valencià, que s’acabaria integrant en Compromís. L’enfrontament públic entre aquest corrent i EUPV, que va acabar amb Glòria Marcos sent apartada com a síndica i substituïda per Mónica Oltra com a referent parlamentària, va facilitar la integració de la futura Iniciativa en Compromís. Aquell intent del BES, per tant, es materialitzaria tres anys més tard amb la incorporació d’Iniciativa a una coalició dominada –si més no en xifres de militants– pel Bloc. Cal dir que des de la militància més tradicional del partit nacionalista sempre es va veure amb escepticisme aquells matrimonis de conveniència, atès que alguns se sentien afectats pel contrapès de nous polítics emergents en el seu mateix espai.
Amb pes fort a la Ribera Alta i a l’Horta Nord, el BES tenia la intenció, o així ho expressava públicament, de garantir la convivència entre les distintes famílies que habitaven en aquell espai valencianista. «No érem una plataforma de llançament de candidats, sinó un espai que proposava idees i estratègia política», diu una altra veu implicada. També justificava la seua existència amb la voluntat de protegir el pes intern de la militància. En una crisi al 2014 entre Bloc i Iniciativa per la configuració de les llistes electorals de l’any següent, el del primer gran triomf de Compromís, el BES va intercedir per celebrar un acte en què reconciliar la coalició, que finalment va evitar el trencament. Un altre protagonista d’aquella època admet que «notàvem resistències per part de les direccions d’alguns partits a l’hora d’intentar consolidar la marca Compromís, que havia de deixar de ser una cosa provisional».
Poc més tard, després de l’èxit electoral del 2015, la irrupció de Podem va generar tensions al si de la coalició entre els qui volien confluir electoralment amb el partit de Pablo Iglesias i els qui apostaven per mantindre l’obediència estrictament valenciana de Compromís. El BES, que se situava a favor de la candidatura conjunta –denominada A la valenciana al juny de 2016, quan Rajoy va ampliar la seua majoria electoral i va acabar sent investit amb l’abstenció del PSOE–, s’identificava cada vegada més amb la direcció del partit. Aquesta evolució explica la fundació de Bloc i País, l’únic corrent actual que sobreviu al si de l’antic Bloc després de la dissolució de MÉS, integrat pels militants que més s’identifiquen amb el nacionalisme valencià. «BES i BiP teníem estratègies diferents, més enllà que ens unira el sobiranisme», explica una altra persona implicada que, indica, mentre que el BES es preocupava més per moure Compromís cap a l’esquerra, el BiP ha mostrat més inquietud per persistir en la qüestió nacional.
El 2018, quan el corrent es va refundar com a MÉS expressaven que, tot i no buscar la dissolució dels partits que integren la coalició Compromís, volien aspirar a superar aquesta divisió i esdevenir un corrent referent per a la militància que, sense formar part dels partits que integren la coalició, s’identificaven únicament amb la marca global de Compromís.
Tres anys més tard, en els preludis de l’últim congrés del Bloc, MÉS es va mostrar crític amb la proposta de votació de canvi de nom del partit abans del conclave i amb la seua organització per considerar que no s’havia prioritzat la participació activa de la militància. Aquella posició, expressada a través d’un comunicat, va comptar amb el desacord –també públic– de Xavier Hervàs, qui s’havia alineat amb els posicionaments de la direcció de la formació, exercida per Àgueda Micó, secretària general del partit, que va revalidar el seu càrrec després d’aquell congrés amb el suport de més del 60% de la militància.
Aquella discordança era la continuació d’una desunió al si de MÉS, que continuava comptant amb una majoria interna crítica amb la direcció del Bloc. Postura que durant la trajectòria del corrent no era nova, atès que no era la primera vegada que MÉS i la direcció del partit es mostraven distants entre si.
Aquell congrés del Bloc del 2021, en què la formació es va rebatejar com a Més Compromís, va servir també per actualitzar el cens intern i per constatar que MÉS no comptava amb el 3% de la militància necessari per continuar constituït com a corrent, ni tampoc amb la implantació en tres o més comarques valencianes amb la proporció mínima del 10% d’adherits en aquests territoris comarcals on el corrent tinga presència. Aquell fet que va anticipar el cessament de l’activitat, que va ser immediatament assumit pel corrent i que ho va fer públic en un comunicat. Hi ha qui sospita que el corrent no va superar aquell percentatge mínim d’exigència per restar constituït com a tal, si més no els últims anys, i que l’aplicació d’aquesta premissa coincideix amb la desafecció pública entre el corrent i la direcció. «Se’ns va comunicar a dos dies d’una assemblea en què anàvem a plantejar la qüestió del cens i amb una carta certificada, sense cap telefonada i abans de la renovació de càrrecs», lamenta un antic membre del corrent MÉS. Altres, en canvi, asseguren que aquest desenllaç obeeix estrictament a la pèrdua de militància per part del corrent després que la consolidació de Compromís haguera estat interpretada com un èxit d’aquest sector, que ja havia perdut la seua raó d’existir després d’haver complit els objectius. «És natural que abans de cada congrés es renove el cens, i era evident que MÉS ja no tenia els números suficients per continuar constituït com a corrent. El BES, o MÉS, tenia un sentit que es va perdre amb l’èxit de Compromís, que té l’origen indiscutible en l’actuació integradora del corrent», diu un altre protagonista.
Siga com siga, amb MÉS desapareix un dels corrents que reflectien la pluralitat de Compromís en general i de l’antic Bloc en particular, que avui només compta amb Bloc i País com a divisió interna diferenciada. Un corrent intern que també és obertament discrepant amb la direcció.
