Amb tot el respecte que mereix la presumpció d’innocència d’aquells que són assenyalats per cometre determinats actes que estan en vies de ser resolts judicialment, sobta i entristeix la diferent reacció que hi ha hagut al País Valencià entre dos presumptes autors de delictes contra la llibertat sexual.
És evident que la transcendència d’Íñigo Errejón, fins aquest dijous diputat i portaveu de Sumar i anteriorment el segon gran referent de Podem –recordem que aquest partit va arribar a aconseguir quasi cinc milions de vots al conjunt de l’Estat espanyol–, és molt més accentuada que la de Josep Barberà, president d’Esquerra Republicana del País Valencià, una formació marginal però fonamental per a defensar els interessos del país i plantejar debats imprescindibles que no totes les formacions tenen la voluntat de plantejar.
El cas és que l’acusació contra Errejón, formulada per un testimoni anònim a través d’una periodista que ni tan sols va donar el nom d’aquest polític, va generar una onada de solidaritat que ha desembocat en la seua dimissió i en exigències ben nombroses, totes justes, perquè Errejón s’aparte de la vida política i de la vida institucional, tal com ha fet de manera immediata. I perquè done les explicacions que pertoquen. Una de les dones víctimes, per cert, ha presentat denúncia davant la policia després del tsunami mediàtic.
Al País Valencià, en canvi, la situació ha estat ben diferent. Una denúncia interna per assetjament sexual i laboral arxivada per Esquerra Republicana a nivell intern va conduir Maria Pérez, exsecretària general d’ERPV, a acudir a la justícia ordinària per denunciar Josep Barberà per presumptes delictes sexuals. El cas encara s’ha de resoldre, tot i que les circumstàncies actuals són la investigació penal. I Barberà, lluny d’apartar-se de la política, ha utilitzat totes les eines del seu partit per a blindar-se i per tornar a presentar-se com a candidat a presidir ERPV, objectiu que va aconseguir el passat diumenge amb la complicitat de la major part dels militants que van votar.
Cal preguntar-se què ha ocorregut al País Valencià perquè els moviments socials –polítics, associatius, sindicals, nacionalistes, independentistes, feministes, etc.– no hagen aconseguit forçar Barberà perquè fera un pas al costat i es defensara allunyat d’un partit que ara arrossega un deute pendent amb la societat que possiblement serà irreparable. No és fàcil transmetre credibilitat quan un partit permet que un investigat per delictes contra la llibertat sexual es presente a liderar-lo. I encara en transmet menys si aquest candidat s’imposa en un procés congressual.
Potser caldria fer una reflexió en aquest sentit. No és normal que allò que ocorre a 400 quilòmetres ens interpel·le a tots i que allò que es dona a casa nostra passe inadvertit, una prova del sotmetiment de la nostra actualitat a l’agenda del sistema comunicatiu espanyol i de la feblesa del sistema comunicatiu valencià en llengua pròpia i en clau de país. De moment, la nova direcció d’ERPV, amb la seua tossuderia, ha aconseguit rebentar l’acte alternatiu de l’Aplec del Puig per la disconformitat de moltes de les entitats convocants a compartir espai amb un presumpte assetjador. És un primer pas que és positiu, però que arriba tard i ens ha de fer reflexionar com a societat i com a poble.
Per últim, constatar que l’esquerra espanyola, una vegada s’ha fet públic el tema d’Errejón, ha actuat molt millor que la valenciana i catalana davant el cas Barberà, que està judicialitzat a casa nostra.
