Xavier Rius i Torres (València, 1963), ha sigut el diputat de Cultura a la Diputació de València durant les dues últimes legislatures, des del 2015 fins ara. Regidor de Compromís a Picanya (Horta Sud) des del 2011, Rius forma part de la pota d’Iniciativa, tot i que milita en el valencianisme des de fa dècades, concretament des de finals dels setanta, quan es va incorporar a l’antiga Esquerra Unida del País Valencià. Huit anys després d’accedir a la Diputació, enguany tornarà al seu treball com a funcionari a Xirivella, també a l’Horta Sud. Fem balanç amb ell d’aquests anys.
-Per a un militant de llarga trajectòria, com canvia la perspectiva d’una persona que, després de tota una vida a la trinxera, passa a formar part de governs en ajuntaments, diputacions, etc.?
-No canvia tant. Crec que són fases que hauria de viure qualsevol persona militant: el carrer, penjar cartells, fer activisme social, participar orgànicament en un partit i, després, que arribe el moment, actuar des de la vessant institucional. Cal viure la militància des de tots els punts de vista. Crec que és plenament necessari i políticament enriquidor.
-L’àmbit institucional té més limitacions de les que vostè s’imaginava?
-Sí. I crec que són necessàries. Tal vegada d’aquelles pluges aquests fangs, i de la situació d’abús i descontrol que genera el PP cada vegada que governa, les normatives s’enduriren i dificultaren un poc, de vegades bastant, la gestió. Però cal dir que són mesures necessàries. Millor pecar per excés que per defecte en aquests casos. És cert que sovint et veus superat, perquè fa mal no poder fer tantes coses com les que es podrien fer. Però si no passara això, el sistema seria molt procliu a que passaren coses com les que han passat, desgraciadament.
-Però hi ha hagut alguna decepció o algun impediment important per aquestes limitacions?
-La llei de contractes de l’Estat, que és la que afecta plenament totes les administracions, està pensada per a grans contractacions, per a grans obres i per a grans inversions. I introdueix unes garanties que, en el dia a dia, per a les administracions més menudes són difícils de compaginar. Això ho reconeixen dirigents de tot l’espectre polític. Una de les majors decepcions que he tingut és la dels bibliobusos, que havíem de posar en marxa en principi a mitjan 2022, però vingué la pandèmia, s’originà un retard i s’acabaren contemplant per al 2023, i ja veurem si estan en marxa el 2024. Tot perquè hi ha problemes els problemes de subministrament de peces, pel fet que la licitació se’ns ha quedat deserta dues vegades perquè les condicions són exigents… Si hem de contractar una flota de bibliobusos potser aquestes condicions són més assumibles per a una gran empresa, però si hem de contractar-ne només dos i les empreses petites es troben amb aquestes exigències, és normal que no les puguen assumir. És un dels grans entrebancs que hi ha i no sé com es pot resoldre. Perquè, d’una banda, pense que són necessaris els controls estrictes, però per l’altra crec que entorpeixen molt. Sobretot quan més menudes són les administracions.
-Les diputacions tenen poca atenció mediàtica, però tenen un gran poder polític. Ha constatat aquesta realitat?
-Diguem-ne que n’he defugit, però sí que es constata. En les diputacions és possible establir sistemes de prebendes i de favors, perquè la diputació disposa de diners per a poder donar suport a obres en pobles, a infraestructures supramunicipals… En un moment determinat és molt fàcil afavorir un poble en comptes d’un altre en base a qualsevol justificació. Per això, els presidents de les diputacions tenen possibilitats per a acontentar més els alcaldes d’uns pobles que els d’altres. Precisament, nosaltres, quan arribàrem el 2015, i sobretot a través de Jorge Rodríguez [president de la Diputació de València entre 2015 i 2018], en aquell moment del PSOE, vam dir que a partir d’aquell moment ho basaríem tot en criteris molt objectius i igualitaris per a tots. Per això hem fet un repartiment més just, que ha arribat a tots els pobles independentment dels colors de les alcaldies. I d’altra banda, quan hi vam arribar hi havia 37 milions d’euros en presidència per a lliure disposició del president. I ho vam abaixar a dos. Ara eixos milions es poden derivar als pobles: és el que vam fer per afavorir un repartiment objectiu. Abans era vox populi que els alcaldes havien de fer el besamans al senyor president per a poder aconseguir una subvenció per a una inversió o per a una obra en un municipi. Podem dir, ben fort i amb la cara ben alta, que hem acabat amb això. Per això, la força de la Diputació ha disminuït, perquè queda com una mera redistribuïdora de diners i res més.
-Amb qui va poder treballar millor, amb Jorge Rodríguez o amb Toni Gaspar?
-Amb Jorge Rodríguez. Hi havia quatre partits: PSOE, Compromís, Podem i Esquerra Unida, i crec que amb ell es van enriquir molt les relacions. A vegades se’ns feia de nit negociant algun punt, però jo crec que el resultat va ser molt, molt positiu. A vegades no tot depèn de les sigles, sinó de les persones, i trobe que amb Rodríguez ens vam trobar amb una situació molt difícil. Tant que no sé si amb altres persones la podríem haver gestionat de la mateixa manera.
-A nivell personal, en la competència de Cultura, que és el que es va trobar quan va arribar a la Diputació?
-74 ajudes a dit a determinades entitats. I podia trobar justificació només en cinc o sis casos. El primer que vaig fer va ser explicar el nostre posicionament. De fet, recorde una reunió relativament tensa amb Lo Rat Penat i, el mateix Enric Esteve, president de l’entitat, tan radical que és en alguns aspectes, va eixir dient que es podia compartir o no el nostre pensament, però que s’havia d’acceptar. Totes aquelles ajudes es van transformar en una convocatòria pública adreçada a totes les entitats i basada en criteris objectius. En base a eixos criteris s’ha fet el repartiment. Alguns l’han criticat, perquè diuen que la majoria de les ajudes han anat a parar a «entidades rojas y catalanistas», però tot es mesura en base a les activitats. I si algunes entitats es dediquen a pagar cacaus i tramussos, cal que sàpiguen que els diners de la cultura no estan per a aquestes coses.
-Quin sector de la cultura, pensa, necessitava més ajuda i ha requerit de més esforços?
-Una de les línies que teníem clara era la projecció del territori. Molts ajuntaments petits han de ser atesos per la Diputació a l’hora d’oferir cultura, senzillament pel cost que exigeix. A partir d’ací, cal dir que tot el sector cultural havia passat molts anys de travessia en el desert. Crec que, durant la seua última legislatura, el PP veia les entitats culturals com el seu principal enemic, i volia tallar l’aixeta perquè el sector morira d’inanició. I la realitat que ens vam trobar és que el sector cultural estava en una situació molt delicada: músics, cantants, grups de teatre… Passats huit anys, si es gira la mirada enrere, no es pot dir que les coses estiguen igual.
-Després del 28-M, la Diputació de València ha sigut l’única gran institució valenciana que conserva la majoria d’esquerres. Des del PSPV han proposat com a president l’alcalde de Mislata (Horta Sud), Carlos Fernández Bielsa. És vostè optimista de cara al futur?
-Des de la meua perspectiva personal, i no parle com a diputat de Compromís en funcions, he de dir que vam començar a treballar el 2015 amb un PSOE que estava compromès amb el pacte de govern. Teníem uns principis molt clars. Calia minimitzar la Diputació, que no havia de competir amb la Generalitat, sinó que havia de facilitar-li recursos perquè la situació econòmica era la que era, i havia de distribuir millor els diners. En definitiva, havíem d’assumir que teníem competències impròpies de la Diputació, com ara cultura, i per això hem posat al servei de la Generalitat museus, equipaments i instal·lacions en general lligades al sector. Hem transferit molt menys del que preteníem. Però no és el mateix el PSOE del 2015, amb Jorge Rodríguez, que estava d’acord amb aquests principis; que l’equip del PSOE de l’última legislatura, que deia que les diputacions són molt necessàries. No era el mateix escenari. I pel que puc albirar, el nou equip anirà en la mateixa línia, o fins i tot de manera més decidida, que l’equip de la legislatura anterior. No m’agradaria que tornàrem al temps del PP, quan les diputacions servien com a contrapès a la Generalitat per a situar els dirigents en millor posició política de cara a futures eleccions a base de fer favors per reforçar les possibilitats electorals. Espere que no siga així, però el que veig no m’agrada.
-Ha deixat la política institucional.
-Jo vaig passar, del 2009 al 2011, una època de molt de treball amb la constitució de Compromís. Vaig tindre la sort, i dic la sort, malgrat el volum de faena i els disgustos, d’haver participat amb Àgueda [Micó], com a responsables de participació, recorrent tot el país, convencent militants i configurant el cos de Compromís per convertir la coalició en una opció política amb força i amb validesa per a erigir-se com una alternativa. Aquell esforç va ser molt gran. Va requerir de molta dedicació. Després he estat huit anys com a diputat de Cultura i com a portaveu de Compromís a la Diputació, etapa que també ha sigut molt exigent. Són cicles, i jo des del primer dia tenia clar que era un funcionari i que tornaria al meu lloc de treball. Sempre vaig marcar el límit en dues legislatures.
-No tot el món ha complit la limitació de dues legislatures a dins de Compromís.
-Bé, jo sempre he defensat això, i no ho dic perquè quede bé. Tot i que també he defensat que, en alguns casos excepcionals que alguns coneixem, com ara [Joan] Ribó o Mónica [Oltra] –sobretot Mónica, que és un animal polític com no s’ha vist al País Valencià en molts anys–, tindre eixa continuïtat és molt important, tant per a la societat com per al partit. És un capital humà i polític que cal cuidar. Pel que fa als que estem en segon, tercer o quart nivell, crec que hi ha gent que està molt capacitada, i que és sa, higiènic i necessari que en huit anys hi haja un relleu i que entre gent amb ganes i idees renovades.
-Ara que parlava de Mónica Oltra, després de les últimes notícies, creu que tornarà a tindre un paper referencial a Compromís?
-Sí, i per molts motius. Mónica començà sent la cap de l’oposició que va desmuntar totes les capes de corruptela que ameraven i ameren el PP. Va realitzar una gestió a la Conselleria que va traure el País Valencià de la cua de les estadístiques de les ràtios de pobresa, desempara i marginalitat. També va ser una immillorable portaveu del Consell. I demostrà ètica apartant-se del mateix govern i de l’organització en el moment en què va ser imputada. I no ho oblidem: va ser víctima d’un lawfare de manual dirigit per l’extrema dreta, tutelat per alguns empresaris i amb la connivència de part dels dirigents del PP d’aleshores. Crec, sincerament, que quan acabe tot hauria de tornar. Quan i on volguera. La necessitem. Altra cosa és que tot això l’haja destrossat humanament, tal com destrossaria la totalitat de les persones honrades. Però ella és forta, i jo hi confie.
-Pel que fa a les eleccions del 28-M, esperava aquell resultat?
-He de reconèixer que a València ciutat vaig tindre un desencís molt gran. Més que desencís, sorpresa. Pensava, i pense –i crec que la majoria de la ciutadania de València, si contesta realment el que pensa, hi coincidiria–, que la ciutat ha fet un canvi molt gran. Que els últims tres anys haja sigut triada dues vegades com la millor ciutat per a viure per gent especialitzada; que siga designada seu no de grans esdeveniments que costen diners que s’han de pagar, sinó com a Capital del Mundial del Disseny o com a Capital Verda Europea… Recordem, també, que abans era una ciutat que ofegava amb els cotxes i que ara hi ha molta gent caminant, en bicicleta i patinet: la mobilitat i la fisonomia de la ciutat són magnífiques. Ara passarà, crec, el que va passar en l’època de [Ricard] Pérez Casado, que quan es va retirar Rita Barberà va estar vivint dels seus projectes durant dues legislatures. María José Catalá viurà també dels projectes de Ribó, perquè no tiraran enrere absolutament res. I continuaran desenvolupant projectes posant-se medalles que no són d’ells. Per això, m’ha sobtat que a València hi haja eixe resultat. Jo pensava que s’incrementaria la diferència entre Compromís i PP. Ho dic sincerament. Pel que fa a Les Corts, era conscient que tot estava molt just i que podia passar qualsevol cosa. I en alguns ajuntaments també m’ha sorprès molt el resultat. La dreta ha actuat molt bé, al servei dels seus interessos, espanyolitzant molt la campanya. Vox, amb quatre o cinc missatges concrets i viscerals sense molta explicació però anant a l’estómac, també ha tret un bon resultat. I el conjunt de l’esquerra no ha sabut combatre eixa espanyolització. Si s’haguera sabut separar el missatge, l’esquerra tampoc no hauria perdut a les Corts Valencianes.
-Què espera de les eleccions espanyoles?
-Si Pablo Iglesias continua amb la lògica de morir matant i amb les proclames incendiàries, i fins i tot mentint –perquè s’ha dit que Compromís els ha vetat, quan no és així–, no serà una bona notícia. Compromís ha dit que vol ser una coalició netament valenciana, independentment que es coordine amb una força estatal. Si això ell ho veu com un veto, està veient com un veto respectar la pluralitat de l’Estat o fer unes llistes reconeixent el pes de cadascú. En eixe cas s’ho hauria de fer mirar. Estic molt sorprès. Si aquesta actitud no canvia, farà mal. Si no fa eixe mal, crec que la suma de l’esquerra es tornarà a imposar, de manera ajustada, com ho està ara, però es mantindrà. Però tot dependrà del BNG, d’EH Bildu, del PNB, d’ERC, dels comuns, de Compromís… Eixes sumes crec que, amb el PSOE, podrien provocar que es mantinguera la majoria. Però en tinc molts dubtes, tal com en tenia amb les eleccions a les Corts Valencianes.
-Està d’acord amb la confluència entre Compromís i Sumar per al 23-J?
-Personalment, soc més partidari de traure un diputat sols i no desdibuixar el nostre ideari que traure’n quatre dins d’un conglomerat i que pel camí perdem la nostra identitat política. El problema és que hem de convèncer molta més gent per anar a soles i no ser un, sinó quatre. Que estratègicament l’aliança en aquestes eleccions tal vegada siga un mal menor si s’accepten les condicions que ens va acceptar Más País, és a dir, legalitzar la coalició ací al territori i que en arribar a Madrid puga servir com a base per a un grup propi, independentment que a mi m’agrade la coordinació amb forces d’altres territoris… Això és una altra cosa. Però per a delegacions territorials ja estan el PSOE i Esquerra Unida. Jo no vull ser delegació de ningú.
-Per últim, tal com han anat les coses, què pronostica del futur de Compromís i de l’espai valencianista?
-El que està damunt la taula és un projecte que alguns ja teníem en ment des de feia molts anys i que sempre es deia que era massa prompte per abordar-ho. Parle del pas, en el menor dels casos, a una federació de partits. Jo seria més partidari d’un únic partit on hi hagueren uns corrents que coincidiren, més o menys, amb el que ara serien Iniciativa, Més i Els Verds, i que es dedicaren a elaborar propostes. El pas que s’albira a curt o a mitjà termini és un pas natural que s’hauria d’haver fet fa temps, i tal vegada ens hauria anat millor. Dit això, sé que no coincidisc amb l’opinió de molts companys i companyes, i cal seure i parlar-ne. Però tinc clar que Compromís és molt diferent dels altres partits, té una estructura molt més semblant a la del BNG o a la d’ERC, en el sentit que no és un partit que segueix cegament un líder que en un determinat moment pot estar de moda i que mentrestant no es treballa l’estructura territorial. Compromís podrà estar en el 9% o en el 22% dels vots, però té una estructura territorial amb una militància molt fidel, fet que garanteix un futur que, per exemple, Ciutadans o Podem no han tingut. I ja veurem si Vox no acaba sent víctima, també, d’aquest mateix fenomen.
