Txema Guijarro (Madrid, 1975) i Imma Orozco (Altea, Marina Baixa, 1976) són els caps de llista de Compromís-Sumar per la demarcació d’Alacant. El primer ha exercit com a diputat per Alacant amb Podem des del 2016. La segona ha desenvolupat la seua trajectòria política a Altea, i durant aquesta última legislatura com a secretària autonòmica de Política Territorial, Urbanisme i Paisatge. Aquesta coalició aspira a traure dos diputats dels 12 que es trien per al Congrés des d’aquesta circumscripció. Parlem amb ells sobre les eleccions espanyoles del 23 de juliol.
-En primer lloc, esperaven el resultat del 28 de maig?
–Imma Orozco: Érem conscients que la partida estava molt ajustada per diferents circumstàncies, sobretot degut al marc estatal en què s’ha desenvolupat la campanya, que no ens va gens bé. Però crec que sí que pensàvem que havíem traslladat a la ciutadania la importància de les polítiques que havíem impulsat des del Botànic, i sembla que això no ha acabat d’arribar a la ciutadania. Perquè, certament, s’ha avançat en polítiques estructurals que milloren la vida, el dia a dia dels valencians i les valencianes, començant per la gratuïtat dels llibres i acabant per les polítiques en termes d’inclusió que s’han instal·lat. Per això ha sigut sorprenent, en aquest sentit, tot i que si ho contextualitzes amb una mica de distància és més fàcil fer la lectura que potser ha sigut eixe marc el que ha impedit que el treball arribe a la ciutadania. I potser, també, molta gent estava tranquil·la sobre el que podia passar, perquè pensaven que no hi havia hagut cap element molt distorsionador en el Botànic que el poguera posar en perill. Però sembla que la dreta es va mobilitzar més, que els nostres votants es van mobilitzar menys, i ara el que toca és que això ens servisca com a revulsiu i que no es torne a repetir el 23 de juliol.
–Txema Guijarro: Jo subscriuria això que diu Imma: l’esperança en un revulsiu. Crec que tots ens vam sorprendre, però precisament crec que és bo que interioritzem i analitzem eixa sorpresa, que siguem autocrítics i que servisca, també, per a reforçar els ànims i adonar-nos del que ens estem jugant el 23 de juliol. Hem tingut un esglai enorme, els resultats del 28-M van ser decebedors, però no tenim temps per a decebre’ns més. Tenim un desafiament molt important el 23-J que requereix de les nostres energies, de les nostres forces i de la unitat de l’espai, que crec que és el que garantirà un bon resultat, perquè és un èxit que hem assolit després de tants anys en què l’esquerra alternativa no havia assolit un acord tan ampli.
-Si el 28-M els va anar tan malament, per què pensen que el 23-J pot ser diferent, tenint en compte que la dreta està mobilitzada i que l’esquerra acumula errors, com ara el de no haver sigut capaços de pactar a la Diputació de València?
–TG: Tot depèn de la forma com es construeixen les expectatives. Una cosa és tindre al cap un horitzó en què es pot pensar que poden arribar al poder determinades persones, però després del 28-M eixa amenaça ha perdut el caràcter eteri que havia tingut fins ara. Ara l’amenaça és molt concreta, no només perquè li podem posar cara, sinó perquè ja té traducció política real arreu de l’Estat i concretament a València, on s’estan assolint acords entre la ultradreta i la dreta extrema. El contingut d’aquests acords és el que és, i l’amenaça ja no és etèria. Com li agrada dir a un bon amic, ara tenim els bàrbars a la porta, i el nivell de consciència és major.
–IO: A això cal sumar que després del 28-M les forces de l’esquerra i el valencianisme polític han sabut llegir el que la societat ens ha reclamat en moltes ocasions, que és unitat. I en aquest moment, després de la lectura que hem fet de la situació i de la nostra història, hem superat les poques o moltes diferències que poguérem tindre i al final han derivat en una proposta de programa que és assumible per a totes les parts. Pense que això la ciutadania sí que ho agrairà, perquè és el que han reclamat durant molt de temps. És una proposta d’unitat i d’esperança per a continuar avançant.
-Els espais que integren Sumar, en bona part, reclamaven per consens que el cap de llista fora el regidor d’Oriola, Carlos Bernabé, i finalment Txema Guijarro ha sigut designat número u al Congrés per Alacant. Tot eixe procés com l’han viscut?
–TG: Diguem-ne que ha sigut un procés complicat, perquè crec que Carlos Bernabé tenia molta raó amb la seua visió. És més, compartisc bona part de la seua crítica. A ell, a mi, a tots i a totes ens hauria agradat tindre el temps suficient com per a organitzar unes primàries com cal i dur a terme un procés com el que planificàvem des de mitjans de l’any passat. Però crec també que totes i tots, els companys i les companyes, entre ells Carlos, són també conscients que el panorama va canviar radicalment el dia 28 de maig. I per tant, tots som conscients que hem hagut d’improvisar, hem hagut de posar tot en marxa amb els elements que teníem, i confie i espere que a partir del 24 de juliol comence la tasca no tan urgent com la de guanyar unes eleccions, sinó una més complicada i important, que és reordenar l’espai i assegurar-nos que les distintes sensibilitats de les esquerres alternatives d’arreu de l’Estat tinguen un marc de relació democràtic, cooperatiu i útil per a totes i tots. Crec, a més, que es donen les condicions, en el sentit que l’esquerra alternativa espanyola és una esquerra de clara vocació confederal, on sempre s’ha assumit la riquesa de les distintes nacions que integren l’Estat. I no només s’assumeix, sinó que es veu com un actiu que ha de ser potenciat i que no entra en contradicció amb cap dels discursos. Crec que ara mateix, hui, apostar pel valencianisme és apostar per Sumar, per Sumar-Compromís. I no crec que hi haja d’haver cap transacció entre espais, al contrari: s’ha assolit que totes les relacions càpiguen i que tinguem un espai diferent per a complir amb aquest objectiu.
–IO: En eixe sentit, la relació Sumar-Compromís ha sigut de negociació bilateral. I dins d’eixe acord al qual es va arribar no ens tocava decidir a Compromís la capçalera a la llista d’Alacant. Òbviament, ja hauria volgut ser jo la cap de llista i que Txema anara de dos [riu], però això és fruit d’un acord que serà fructífer per a totes les parts a nivell del País Valencià. Al final, allò important no són les persones. Podem preferir unes o altres perquè coneixem més o menys directament el treball d’uns o el treball d’altres. Jo he tingut relació amb Carlos Bernabé per les competències que tenia jo abans, ell és regidor i he tractat qüestions concretes que afectaven la seua ciutat, mentre que Joan Baldoví a Madrid ha tingut relació directa amb Txema durant tots aquests anys per a impulsar reivindicacions històriques del valencianisme. Els dos junts han aconseguit fites importants pel que fa a les modificacions del pressupost per a incrementar el que havia d’arribar a aquestes comarques. Però ací l’objectiu és tindre com més diputats i diputades millor, i formar un grup valencià que gestione impregnant de valencianisme la política al Congrés. El fet que siga Txema qui encapçala la llista o una altra persona no és un impediment, sinó tot el contrari. No hi ha gest més valencianista que treballar per a sumar veus a aquest projecte valencianista, que en aquest cas va de la mà de Sumar i que pretén fer valencianisme des del Congrés. I això no s’aconsegueix amb zero diputats, amb un diputat és molt complicat, i els que ens han representat fins ara des del PP i des del PSOE han fet escassa gala del seu valencianisme. Per això crec que és important sumar al nostre discurs les persones que reconeixen aquesta diferència i que estan disposats i disposades a treballar en aquesta línia.
-En determinats sectors s’ha dit que Txema Guijarro és un cunero o un paracaigudista. Què en pensa?
–TG: Efectivament, jo hi vaig arribar com a paracaigudista, i potser és una metàfora vàlida. Però crec que tots aquests anys de treball al Congrés m’han avalat. La característica d’un paracaigudista és que no té passat al territori. Aquest ja no és el meu cas, tinc un bagatge ací, i puc posar damunt la taula determinats resultats, potser modestos, perquè la legislatura ha donat de si el que ha donat, però el treball s’ha realitzat i el treball m’avala. No em sent ofès en cap cas, perquè crec que he treballat en eixa direcció, i alhora he notat el suport dels meus companys i companyes. No em sent estranger ni ningú me n’ha fet sentir, sempre he estat ben acompanyat, i estic sobretot agraït d’haver tingut aquesta oportunitat, l’oportunitat que un subjecte polític com ho és el poble valencià m’haja acollit, precisament, per a treballar en objectius comuns que compartim des de fa molts anys.
-Sumar és una confluència de moltes forces, però el reclam electoral és fonamentalment Yolanda Díaz. Tenen la sensació que aquests mesos, després de les disputes amb Podem i d’altres factors, Díaz ja no genera la il·lusió que potser generava abans?
–IO: Jo insistisc en la bilateralitat de l’acord entre Sumar i Compromís al País Valencià…
-…Em referisc al fet que Yolanda Díaz és el reclam de la candidatura, tal com s’observa a la papereta, i bona part del vot valencià es fa en clau estatal.
–IO: En aquest moment, per al valencianisme polític, la millor presidenta possible és Yolanda Díaz pel reconeixement del fet diferencial dels valencians i valencianes, dins les possibilitats que hi ha i que van molt més enllà del cara a cara vergonyós de l’altre dia entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez-Feijóo. Que la figura de Yolanda s’haja desinflat els últims mesos, no ho crec. Això va a dies. Si mediàticament et limiten a un cara a cara vergonyós entre dos senyoros i a veure qui té més poc trellat, la gent es passa tres dies dins d’aquesta bambolla. Però no és que Yolanda s’haja desinflat, és que el poder mediàtic l’ha arraconat perquè no li interessa, pel fet que ha sigut la millor ministra del Govern espanyol. Ha sigut la millor ministra perquè ha aconseguit, amb elegància i discreció, avanços molt importants per a la ciutadania de tots els territoris de l’Estat espanyol: Salari Mínim Interprofessional, Reforma Laboral, pensions… reformes de calat molt consensuades, que requereixen d’un treball previ dels agents socials de fons, i hui hem estat amb la gent de CCOO i UGT parlant-ne, Txema i jo, i hi ha molta sintonia amb aquest treball, que jo pose molt en valor. I esperem que això tinga traducció en les urnes. Òbviament, ella és la cara més visible i reconeixible a l’Estat espanyol, a la cartellera va acompanyada de la imatge d’Àgueda Micó, i espere que això es reconega més enllà del fet d’estar tot el dia present als mitjans de comunicació, tal com ho estan els altres i, en aquest sentit concret, ho tenen tot al seu favor.
–TG: Jo afegiria que tota figura política es desgasta, i aquest és un principi bàsic de la política com més t’apropes a la primera línia. Això ha passat sempre, i jo destacaria que tot i la tendència natural, Yolanda ha aguantat aquest desgast a què l’han sotmès durant l’últim any i mig, tal com es pot veure en qualsevol enquesta, que li donen nivells molt alts. Qualsevol enquesta que es puga consultar la puntua sempre amb bona nota. I no es pot dir que les últimes enquestes diguen el contrari. És cert que hi ha hagut un tancament de files mediàtic per a centrar-se en el bipartidisme, però aquest fet no ha provocat la pèrdua de prestigi que podria haver provocat en algun altre candidat o candidata. Yolanda Díaz ha demostrat sobre el terreny fins on pot arribar.
-Abans deia Imma Orozco que potser el treball fet al País Valencià pel Botànic no s’ha traslladat a la gent de manera suficient com per mobilitzar-la electoralment. Vostè, que aquests anys ha treballat a Madrid, té la sensació que això pot ocórrer també a nivell estatal i que la gent no valore, com valoren vostès, la tasca desenvolupada pel Govern espanyol?
–TG: Aquesta pregunta ens l’haurem de fer a l’endemà de les eleccions quan tinguem els resultats a la mà…
-Li parle, sobretot, de sensacions.
–TG: Jo, si em pregunta per sensacions, li diré que les meues són les millors. Possiblement vivim en una bambolla electoral, especialment en aquests temps de campanya en què vivim envoltats de gent i de companys i companyes que estan posant tota la il·lusió possible i això també ens influeix. Però és possible que això genere una bombolla i que després, en les eleccions, tinguem sorpreses. Com deia, més enllà del resultat que hi puga haver, les meues sensacions són les millors que he tingut en qualsevol campanya electoral anterior.
-Imma Orozco també té eixe temor?
–IO: Òbviament, eixa por la tenim tots. Per això ens va sorprendre el resultat del 28-M. Abans, quan ens reuníem amb els sindicats, ells també reconeixien que tenien la por de no arribar sempre a la gent amb el seu missatge. Jo espere, sincerament, que encara que siga per la confrontació dels dos models, i pel fet que ja han transcendit quines seran les línies del govern de Carlos Mazón, amb la ultradreta entrant a muscles, mai millor dit, a les més altes institucions valencianes, jo espere que eixa contraposició de models faça que la gent assimile eixes xicotetes victòries que hem anat tenint per a guanyar en drets, llibertats i protecció del territori, les pose en valor en aquest moment. A més, totes les forces que ens hem ajuntat per a encarar aquestes eleccions no ens conformem amb consolidar el model, sinó que volem avançar. Ens agradaria que les nostres polítiques arribaren més a la gent, però en cas que no siga tal com nosaltres volem espere que eixe factor de contraposició de models ajude al fet que la gent valore la importància d’aquestes eleccions.
-En les últimes eleccions espanyoles, les del 10 de novembre de 2019, Podem i Compromís es van presentar per separat, i només Podem va poder traure representació per Alacant, amb un diputat de 12. Quines són les expectatives actuals?
–TG: Dos diputats per Alacant. El tercer està complicat, però el segon és factible. Si fem un bon treball i intensifiquem la feina el tenim garantit. Per descomptat, lluitarem fins a l’últim minut, perquè a més aquest segon diputat ens el disputem amb Vox, i per tant aquesta lluita és determinant. Per això insistim que el vot decisiu a la província d’Alacant és a Compromís-Sumar, perquè no només és un vot a l’esquerra, sinó que també és una eina de contenció a l’entrada del feixisme per la via de la nostra circumscripció. Per tant, el nostre vot és un vot molt pràctic.
–IO: I jo insistiria, encara més, que la importància del vot és triple, perquè amb dos diputats per Alacant hi hauria també una diputada valencianista al Congrés per a aconseguir barrar-li el pas a l’extrema dreta i impedir que tinguen eixa sobrerrepresentació a les comarques del sud. Per tant, aconseguiríem un vot a l’esquerra, barrar el pas a l’extrema dreta i enviar al Congrés una diputada netament valencianista i antifeixista.
