Borja Ribera (València, 1987) ha convertit la seua tesi doctoral en un llibre igualment exhaustiu i detallat a la perfecció: Una historia de violència, la transició valenciana (1975-1982). L’autor concreta amb una gran precisió com es va viure aquell període, com la dreta es va imposar a través de l’exercici de la violència i com molts actes que van condicionar l’esdevenir polític del país van passar inadvertits per al conjunt de la societat.
-Què el va animar a estudiar aquella etapa tan convulsa?
-Sempre he tingut la sensació, constatada als llibres d’Alfons Cucó, de Vicent Flor o de Vicent Bello, que la fotografia de la violència durant la Transició estava incompleta, i jo la volia completar per saber quin va ser l’impacte i la intensitat real d’aquell fenomen.
-Un fenomen que va molt més enllà del Cap i casal i de la seua àrea metropolitana.
-L’epicentre va ser la ciutat de València, tot i que després hi ha accions molt significatives a Sueca (Ribera Baixa) contra Joan Fuster, però aquestes emanen de València. A Alacant també hi ha accions violentes de l’extrema dreta, però la diferència és que en aquesta ciutat la presència del moviment anticatalanista és molt reduïda. La violència que hi havia a Alacant, per dir-ho així, menys particular, més vinculada als grups d’extrema dreta tradicional i sense l’especifitat valenciana de l’anticatalanisme.
-Tot i així, té la sensació que la violència durant la transició valenciana s’ha centrat massa en la ciutat de València? Ho dic, també, pel fet que a Alacant, durant la transició, el valencianisme i l’autonomisme va tindre una presència destacada entre l’esquerra, i hi va haver una reacció contra aquell moviment.
-És veritat que en el relat típic que es fa de la transició valenciana Alacant ha quedat molt al marge. Però, per exemple, l’última manifestació autonomista i unitària de l’esquerra es va celebrar a Alacant, a l’abril de 1980, convocada per Acció Cultural i secundada pel Partit Comunista, pel Partit Socialista i per tota l’esquerra. A partir d’aleshores, els partits majoritaris de l’esquerra van deixar d’identificar-se amb postures nacionalistes de manera tan clara. També hi ha el cas de Miquel Grau, assassinat a Alacant el 1977. Però com deia, pense que hi ha una presència de violència a Alacant, tot i que la dinàmica va ser diferent de la de València, on tenia la particularitat de l’anticatalanisme.
-La violència va ser determinant en l’esdevenir polític valencià, i va influir també en la culminació de l’Estatut que es va aprovar finalment.
-Pense que el moment en què l’impacte de la violència és més determinant és en 1979, a la ciutat de València, quan es produeixen uns aldarulls que propicien, de manera potser indirecta, la dimissió de Josep-Lluís Albinyana al desembre de 1979. Arran d’aquesta dimissió el consell preautonòmic va quedar en mans d’UCD [Unió de Centre Democràtic], que és una cosa molt poc ortodoxa en termes democràtics si es té en compte que l’esquerra havia guanyat totes les eleccions al País Valencià.
-Molta gent d’UCD procedia de moviments de dreta o de centredreta que no sempre havien sigut antagònics al catalanisme o que, com a mínim, no havien rebutjat les teories fusterianes tal com posteriorment les va acabar rebutjant la dreta.
-Efectivament. A UCD hi va haver un gir molt clar. Per comprovar com de cridaner va ser aquell gir només cal recordar que el número dos a les eleccions espanyoles de 1977 per la província de València va ser Francesc de Paula Burguera, una valencianista, nacionalista i catalanista reconegut. El 1978 Burguera va abandonar UCD, va muntar el Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV) i es va convertir en un enemic del seu anterior partit. Aquest trànsit, per què es produeix? Hi ha moltes hipòtesis per a respondre a aquesta pregunta, i jo no tinc clara la resposta.
-Quines hipòtesis?
-Des que comença la transició fins les eleccions constituents de 1977 les autoritats postfranquistes adopten l’anticatalanisme. També ho fa l’extrema dreta, Fuerza Nueva i Alianza Popular (AP), en aquest últim cas de manera més matisada, però no tan nítida. I quan arriben les eleccions de 1977 hi ha un candidat a senador d’AP que empra de manera explosiva la qüestió de l’anticatalanisme. És veritat que aquest senyor, Vicente Giner Boira, és el candidat d’AP que més vots va obtindre a la província de València, però no va traure uns molt bons resultats. En tot cas, després de la desfeta global de la dreta de 1977, fins principis de 1978, és quan UCD, de manera més explícita, comença a adoptar l’anticatalanisme, i es dona aquest procés bé per oportunisme polític, bé perquè no tenien cap altra cosa a oferir o bé per una qüestió estratègica més profunda amb la intenció de parar els peus al valencianisme, que tenia una força creixent… Jo pense que, segurament, la resposta no és una, sinó una barreja de totes aquestes possibilitats.
-L’esquerra va ser víctima de la violència durant la transició fins al punt que aquesta violència va condicionar l’esdevenir d’aquell període, també en el posicionament d’una esquerra que es va acovardir. Potser l’esquerra no va saber aprofitar suficientment eixe context contra el seu moviment per a acusar la dreta per haver exercit la violència i posar-la davant el mirall?
-De fet, és molt incomprensible la manca de respostes que hi va haver des de l’esquerra, que va respondre amb por i amb una desorientació absoluta. L’esquerra va ser incapaç d’articular una resposta coherent. De fet, la resposta que van fer va ser la d’anar abandonant, de manera progressiva, els plantejaments més valencianistes. És veritat que, dins d’aquesta dinàmica, s’entrecreuen les dinàmiques internes dels dos principals partits d’esquerres, el socialista i el comunista, que tenien lluites internes i sectors que jugaven amb aquestes qüestions per a posicionar-se internament a les respectives formacions. En realitat aquesta qüestió era molt complexa, però la resposta de l’esquerra a nivell general va ser nefasta. Difícilment haguera pogut ser pitjor.
-Actualment el Consell està en mans de PP i de Vox. Es pot considerar que l’origen d’aquesta realitat es troba en aquell moment?
-Jo crec que sí. Les teories blaveres més absurdes, com ara negar la unitat de la llengua malgrat el consens científic aclaparador que hi ha en aquest sentit, no es van saber tallar en aquell moment. Hi havia por a tallar-les, a materialitzar en l’Estatut la catalanitat de la llengua dels valencians, no es va fer i hui tenim el que tenim, sense cap mena de dubte. I també hi ha la qüestió del paquet simbòlic de què tant n’ha parlat Vicent Flor. Joan Lerma pensava que adoptant el paquet simbòlic del blaverisme aturaria el blaverisme, però va ocórrer tot el contrari. De fet, els anys en què el blaverisme polític va tindre més presència va ser ja durant els huitanta, després de la transició. Cal recordar que el 1991, Vicente González Lizondo es va quedar a 15.000 vots i a un regidor de Rita Barberá, que va ser nomenada alcaldessa de València. Per tant, no és que l’anticatalanisme fora molt fort durant la transició i que després n’hi haguera una continuïtat, sinó que la manera de gestionar la transició va fer créixer l’anticatalanisme. I de fet, molts dels plantejaments del blaverisme van acabar sent hegemònics.
-Per últim, pensa que l’esquerra ha après d’aquells errors?
-No. Pense que l’esquerra ha fet una lectura equivocada de la transició, perquè ha conclòs que el blaverisme era majoritari i hegemònic. I no és veritat. El que va ocórrer va ser que el blaverisme va créixer a conseqüència de la transició.
