Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
La divisió provincial actual existeix des del 1833, any en què el secretari d’Estat de Foment, Javier de Burgos, va culminar una organització territorial que ha restat pràcticament inalterada fins a l’actualitat.
Però aquella divisió té un precedent immediat. El seu origen es troba en el decret del 27 de gener de 1822, aprovat en ple Trienni Liberal. Aquest període s’inicià amb el colp d’Estat protagonitzat pel militar Rafael de Riego, qui es va revoltar contra el govern absolutista restaurat per Ferran VII, a qui va obligar a jurar la Constitució espanyola del 1812, aprovada aquell any a Cadis. Aquella Constitució ja preveia un sistema provincial que, curiosament, situava Alacant com a capital de la província de València, que abastava tot l’antic regne, atès que el cap i casal es trobava en aquell moment sota domini francès en plena guerra napoleònica. Alacant, per contra, va ser una de les úniques ciutats en què les tropes bonapartistes no van aconseguir entrar. Quan els francesos van ser derrotats a València, la capitalitat es va traslladar al cap i casal. Aquella primera província de València seria efímera. El 1823, amb el retorn de l’Antic Règim, Ferran VII va eliminar les províncies i va recuperar la divisió anterior, establerta en intendències i governacions.
Josep Miquel Santacreu, catedràtic d’Història de la Universitat d’Alacant, explica que la creació de les províncies el 1822 obeeix a l’intent de «racionalitzar el sistema fiscal, la distribució de les quintes i l’administració de justícia» entre més elements per part del poder central. Aquesta organització havia quedat destruïda amb la pèrdua dels furs l’any 1707. El 1812, apunta l’acadèmic, van intentar convertir en províncies les antigues governacions. L’antic Regne de València en tenia dues, Oriola i València. Aquesta última comptava, al seu torn, amb dues lloctinències, la de Xàtiva i la de Castelló de la Plana. En total, quatre divisions administratives. El projecte de l’Estat exigia d’una divisió «més racional» que va ser l’elaborada el 1822. «Calien províncies més compactes territorialment, senzilles de controlar i amb relació directa amb Madrid», explica.
Es creava, així, una província d’Alacant que tenia uns límits distints dels actuals. Al sud, el riu Segura establia la frontera amb la província de Múrcia, que assumia la incorporació de tot el Baix Segura. La frontera sud de la província meridional valenciana la marcaven els municipis d’Elx, Crevillent i el Fondó dels Frares. Al nord, aquesta província limitava amb la de Xàtiva, que es quedava amb diversos municipis de la Marina Alta i del Comtat: Dénia, Ondara, els Poblets, el Verger, Beniarbeig, Benimeli, Sanet i els Negrals, el Ràfol d’Almúnia, Pego, l’Atzúbia, la Vall de Gallinera, la Vall d’Ebo, la Vall d’Alcalà, l’Orxa i Beniarrés.
Segons Santacreu, aquesta divisió obeïa a raons estrictament geogràfiques, fonamentalment. «Les províncies havien de correspondre amb territoris assumibles i de gestió accessible per a controlar impostos, organitzar eleccions i desenvolupar l’administració de justícia. Es tractava de construir un Estat, perquè Espanya com a Estat no havia existit fins aquell moment, i la província n’era una part fonamental, i encara ho és, perquè aquesta estructura territorial ha sobreviscut».
De fet, tal com apunta el catedràtic, l’èxit d’aquest model obeeix, sobretot, al seu caràcter medul·lar en l’organització territorial. «La província és una còpia del sistema francès, basat en prefectures que constituïen un estat centralista, com l’espanyol, en què calia una estructura piramidal amb aquest ordre: estat, província i municipi. Les províncies eren adequades des del punt de vista del control dels municipis i de l’organització de partits judicials», argumenta Santacreu.
La consolidació de les províncies també ha anat afavorida per una acceptació majoritària entre la ciutadania, cosa que l’historiador relaciona amb l’imaginari creat des d’aquestes institucions, decisives en el finançament territorial, en la creació d’estructures culturals i en la seua existència des de fa segles, que ha reforçat aquesta dinàmica hegemònica i que ha estimulat la identificació de la ciutadania amb les demarcacions provincials.
Entre Xàtiva i Múrcia
A tot l’Estat, la de Xàtiva va ser una de les tres demarcacions provincials creades el 1822 que no es recuperarien en la divisió definitiva del 1833. Les altres dos foren les de Calatayud, que es va diluir en la de Saragossa; i la del Bierzo, integrada en Lleó, tot i que aquest territori manté encara un fort sentiment d’identitat.
Si Xàtiva va comptar amb una província pròpia, tot i que efímera, va ser per raons històriques. Configurada com a lloctinència de la Governació de València abans de la derrota d’Almansa, la conquesta de Felip V va anar seguida d’un càstig contra la ciutat, que havia apostat decididament pel bàndol austriacista. Allò va derivar en el rebatejament del municipi com a Colonia de San Felipe, per retre homenatge al monarca borbònic, però Joaquim Llorenç Villanueva, religiós i diputat xativí, va treballar per la restitució toponímica en el context del procés constituent de les Corts de Cadis l’any 1811. Aquest mateix polític va treballar perquè Xàtiva es constituïra com a província aquell 1822 amb fronteres al riu Xúquer, al nord; al cap de Sant Antoni, a l’est; a la Font de la Figuera, a l’oest; i a la Marina Alta i el Comtat, al sud. Però la seua existència va ser ben curta. La tornada de l’absolutisme eliminaria les províncies només un any després del decret de creació i el 1833, amb el disseny definitiu del mapa provincial, no va ser inclosa.
Més al sud, amb l’organització de Javier de Burgos, les localitats del Baix Segura s’incorporarien a la província d’Alacant el 1833 obeint raons històriques basades en els límits fronterers dels regnes medievals. És per això que Villena i Saix, a l’Alt Vinalopó, s’incorporaren el 1833 a la província d’Albacete –tot i que el 1822 s’havien sumat a la d’Alacant–, però el 1836 serien absorbides definitivament per la demarcació valenciana més meridional.
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
