Aquest diumenge, mentre la majoria descansava o feia plans familiars, jo treballlava. I no és cap drama personal: és la realitat quotidiana de molta gent de classe treballadora que, com jo, ha de “pringar” per poder arribar a fi de mes. Aquesta és la realitat que molts obliden quan parlen des dels despatxos o des de la comoditat de la política institucional.
I és precisament pensant en la faula de “La cigala i la formiga” que em venen al cap les esquerres d’aquest país. Mentre una cantava i l’altra acumulava provisions, algú altre —com el Partit Popular— aprofitava l’estiu per posar-se fort, per marcar territori i per fer-se el caminet, tranquil i decidit, cap a la consolidació del poder. I nosaltres? Nosaltres, entre embolics, silencis i drames interns.
El PSOE, enfangat en batalles que no connecten amb els problemes reals de la gent. Sumar, desaparegut del mapa valencià, com si mai haguera existit. I Compromís… nosaltres, en una espècie de bucle que ens impedeix mirar endavant. Fins i tot Ens Uneix ha trobat un relat: la barrera electoral (per cert, la que nosaltres vam proposar allà pel 2000).
El camí per l’esquerra està lliure. Però si no el recorrem nosaltres, no l’agafarà ningú. I, mentrestant, Mazón es passeja cada setmana amb el pit més inflat, com si la batalla ja estiguera guanyada. I potser sí, si seguim així.
Cal espavilar. Cal parlar de polítiques valentes. Cal reconnectar amb el carrer, amb la gent que treballa els diumenges, amb la gent que no veu la política com un joc d’estratègia, sinó com una eina per viure millor. Perquè, si no ho fem, acabarem com la cigala de la faula: tocant la guitarreta mentre altres s’emporten el pa… i a nosaltres només ens queden les molles.
Ja n’hi ha prou. És hora de posar-nos a caminar, amb un relat propi i un projecte de País per a la majoria de valencians i valencianes.
Quique Castelló és portaveu de Compromís per Almenara i membre de l’executiva de Més.
