Malgrat que comunament ens referim al dret de veto dels membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU, aquest concepte no està en la Carta de l’ONU. És conseqüència del principi d’unanimitat. Diu l’article 27.3 que les qüestions de fons seran decidides almenys amb el vot afirmatiu de 9 dels 15 membres, que ha d’incloure el vot afirmatiu (la unanimitat) dels 5 membres permanents (EUA, Xina, Rússia, Regne Unit i França).
El principi d’unanimitat fou herència de la Societat de Nacions (SDN)
Creada en el mateix Tractat de Versalles que tancà la IGM, i activa entre 1920 i 1946, la SDN també tenia, com l’ONU, una Assemblea General i un Consell amb membres permanents i no permanents. L’article 5 del Pacte que creà la SDN diu «… Les decisions de l’Assemblea o del Consell són preses per la unanimitat dels Membres de la Societat presents en la reunió».
La SDN pogué solucionar pacíficament uns quants conflictes menors, però quan els interessos de les grans potències toparen, la unanimitat naufragà, els objectius pacifistes i els mecanismes d’arbitratge feren aigua. Els conflictes més grossos que mostraren la inoperància de la SDN en la dècada de 1930 foren provocats per l’afany expansioniste del Japó (invasió de Manxúria-1931), d’Itàlia (invasió d’Abissínia-1935) i d’Alemanya (a tot el seu veïnatge, començant amb Àustria i la regió txecoslovaca dels Sudets-1938). L’esclat de la IIGM atià tensions, revifant altres conflictes que escalaren i escamparen la barbàrie.
Originalment, els membres permanents del Consell de la SDN eren els EUA, el Regne Unit, França, Japó i Itàlia, posteriorment foren admesos Alemanya i l’URSS. Els EUA, cal destacar-ho, mai ocupà el seu lloc. Durant la dècada de 1930, les tres potències de l’Eix, les agressores en l’esclat de la IIGM, se’n sortiren [Japó i Alemanya (1933), Itàlia (1937)]. En 1939 l’URSS fou expulsada per la seua agressió a Finlàndia. La SDN estava morta, i en 1946 es dissol donant pas a l’ONU. Un nou intent d’apaivagar pacíficament els conflictes després dels horrors de la IIGM. En el trànsit l’abast del dret de veto fou reduït, conservant-lo només les grans potències. Fou el preu perquè hi hagués l’ONU.
La unanimitat és benvinguda quan s’hi produeix, i li diguem consens
Convertir-la, però en obligatòria és antidemocràtic per un efecte pervers: fa emergir el dret de veto. Era antidemocràtic en la versió de la SDN i ho és en l’actual de l’ONU. Si s’estengués als 15 membres del Consell, i més encara, als 193 de l’Assemblea, dubtosament hi hauria l’ONU.
La continuïtat de l’ONU és, amb els seus defectes, quelcom a preservar, sense sortides, sense expulsions, i millorant la seua eficàcia per assolir els objectius de pau. Conservar el fòrum de deliberació permet seure a parlar i obre finestres de resolució pacífica. Ara bé, imposant el dret de veto, els membres permanents li diuen al món que no estan disposats a consentir que una majoria del Consell –encara que fos de 14 a 1– els diga que poden fer o deixar de fer; ni de 192 a 1, si fos així de gran el clamor de l’Assemblea General demanant al Consell de Seguretat que pare una guerra.
Un poc de maquillatge
L’article 27-3 de la Carta de l’ONU, citat al començament, conté una restricció lògica i raonable al principi d’unanimitat: qualsevol membre del Consell s’abstindria de votar en una controvèrsia de què formés part. Se cercà, però la imatge, l’aparença, el maquillatge. Les grans potències violen o prenen part en violacions del dret internacional contingut en la Carta o les Resolucions de l’ONU, i ho fan exercint el veto o sense. A més, la sola possibilitat que la potència violadora el puga exercir, sumada a la història dels vetos emesos, té cert efecte paralitzador del rol esperable de l’ONU en el manteniment de la pau i la seguretat mundials.
L’Assemblea General té les mans nugades. En 2022, després del veto rus a una Resolució del Consell cridant-la a la retirada d’Ucraïna, i d’un altre veto nord-americà en relació amb Palestina, l’Assemblea aprovà una Resolució que estableix la convocatòria d’aquest òrgan deliberatiu cada vegada que hi haja un veto en el Consell. L’objectiu és que la comunitat internacional puga debatre amb els països que usen el veto, potser demanar explicacions i fer-los els retrets que vulguen. Poca cosa més poden fer.
Furgant més en la ferida, i a diferència del dret nacional, que aplica a tots els ciutadans, és possible defugir el dret internacional pel mètode de no reconéixer les institucions encarregades d’aplicar-lo. I així, Benjamin Netanyahu pot visitar repetidament als EUA sabedor que en aquest país, que no reconeix el Tribunal Penal Internacional (la institució judicial de l’ONU), no s’executarà l’ordre de detenció en contra d’ell per crims de guerra i de lesa humanitat, activa des de novembre de 2024.
La Junta de Pau
I si açò no és prou, el veto més desvergonyit seria promoure una nova organització internacional que competís amb l’ONU i l’arraconés. I eixe camí sembla estar temptejant Donald Trump amb la recent fundació de la “Junta de Pau”. En novembre de 2025 el Consell de Seguretat de l’ONU aprovà una Resolució acceptant el Pla Integral de Donald Trump per a posar fi al conflicte de Gaza. Inclou la creació «d’un nou òrgan internacional de transició denominat Junta de Pau, que estarà encapçalat i presidit pel president Donald Trump». El Consell l’autoritza fins a 31 de desembre de 2027, específicament per aquest conflicte.
Desenes de líders mundials han rebut els estatuts, la Carta de la Junta de Pau, amb una invitació per a unir-se. Menystenint el mandat de l’ONU, la Carta no nomena Gaza i manifesta que els seus objectius són globals: “una organització internacional que busca promoure l’estabilitat (…) i assegurar una pau duradora a les zones afectades o amenaçades per conflictes”. Trump té poders quasi imperials en la Junta, inclosa la potestat de nomenar el seu successor. Amb el seu habitual tarannà trampós i provocador declara –simultàniament– que vol que l’ONU continue, però que la Junta podria substituir-la.
