Amb el preacord entre Esquerra Republicana i PSC per a investir el socialista Salvador Illa, que encara han de validar les bases del partit republicà, s’ha encès un debat farcit de demagògia, clams apocalíptics i mitges veritats. I no és estrany que això passe, ja que tot allò que tinga relació amb Catalunya genera reaccions des del nacionalisme espanyol més militant, al·lèrgic al fet que els partits catalanistes negocien contrapartides –tant fa que siguen econòmiques, d’inversions, culturals, competencials, lingüístiques, el que siga– a canvi de possibilitar governs o dotar-los d’estabilitat.
El que sobta, o potser ja no sobta tant és que Compromís s’apuge a aquest carro en comptes de mostrar la solidaritat amb la reivindicació dels germans catlans. Sobretot si es té en compte que durant la dècada passada, quan la coalició més es va enfortir i més poder va adquirir, defensava sense embuts un concert econòmic per als valencians. Cert és que aquest no era l’eix central de les seues campanyes, centrades especialment en atacar un PP esquitxat per la corrupció, però només cal consultar els programes electorals de l’època per comprovar que la proposta de Compromís era, efectivament, el concert i la bilateralitat.
I ara, què ha ocorregut? La coalició valencianista, és de justícia dir-ho, no critica el preacord entre republicans i socialistes amb arguments espanyolistes, però la postura de Compromís no deixa de ser sorprenent. Des la coalició s’han conjurat a votar no en una possible votació parlamentària si aquesta entesa entre socialistes i independentistes no atén també el problema valencià. Compromís, per descomptat, ha de prioritzar la protecció del País Valencià, el territori més perjudicat pel model actual de finançament. Però sovint sembla caure en la trampa de l’espanyolisme.
I és que, tal com acostuma a defensar el nacionalisme espanyol, el dèficit fiscal no és culpa de les contrapartides que negocien els polítics catalans ni dels concerts fiscals «insolidaris» dels bascos i dels navarresos. L’espoli fiscal és responsabilitat d’un sistema, l’espanyol, acostumat a funcionar tal com ha funcionat Espanya des que es va constituir com a Estat: espoliant fiscalment els territoris de parla catalana, traient diners d’uns llocs per col·locar-los en uns altres i garantir un equilibri, que s’ha demostrat precari, en nom d’una presumpta «solidaritat» que els valencians no coneixem, ja que paguem com si fórem rics tot i que realment som pobres, atès que la renda per càpita està per sota de la mitjana estatal.
Per això, situar l’esmentat preacord com a origen dels mals i suggerir el rebuig valencianista no contribueix a millorar la situació financera dels valencians, sinó que contribueix a perpetuar el problema. En primer lloc, perquè alimenta l’argumentari del nacionalisme espanyol, que de diferent manera situa l’origen de tot a Catalunya i no en el model d’Estat. En segon lloc, perquè deslegitima les negociacions que els polítics catalans fan pel benestar del seu territori, que és exactament allò que ha de fer Compromís: traure profit de la seua força parlamentària per a obtindre contrapartides, i no donar suport passiu als governs progressistes espanyols mentre aquests aproven ampliacions com la del Port de València o obliden l’infrafinançament valencià. I en tercer lloc, perquè aquest paper de situar Catalunya com un problema ja el desenvolupa molt bé l’espanyolisme, i Compromís no trau res de bo quan actua de manera similar.
