-En primer lloc, què va ocórrer exactament el 9 d’Octubre de 1238?
-El 9 d’Octubre de 1238 es va produir la culminació de la campanya de conquesta de Jaume I, que va començar molt abans, el 1237 al castell del Puig, des d’on es comencen a fer incursions i ràtzies contra la ciutat de València. Per l’abril de 1238 totes eixes tropes cristianes es van desplaçar a l’actual Russafa, on s’instal·la un campament i comença el setge contra la ciutat bombardejant amb catapultes, intentant fer forats a les muralles, atacant les torres, etc. Durant quatre mesos i mig el setge és ferotge i, finalment, el 28 de setembre de 1238, l’emir Zayyan ibn Mardanix decideix rendir-se i en els dies següents els 50.000 musulmans que hi ha dins de la ciutat l’abandonen. Finalment, el 9 d’Octubre serà quan es produïsca l’entrada triomfal dels cristians, de la qual no sabem pràcticament res.
-Per què no en sabem pràcticament res?
-En primer lloc, la imatge del penó de la conquesta és del 28 de setembre, quan els musulmans es rendeixen i Jaume I veu la senyera en senyal de rendició. Però del 9 d’Octubre l’únic que tenim és una menció al llibre de repartiment, en què es diu que van entrar a la ciutat el 9 d’Octubre de 1238. Però per comparació amb una altra entrada triomfal que Jaume I va fer a la ciutat de Múrcia el 1266 en favor de Castella, podem imaginar què va passar anys abans a València.
-I què va passar, teòricament?
-Segurament va entrar per la porta de la Boatella, on actualment està el carrer Sant Vicent Màrtir –si el campament estava a Russafa allò era el més lògic–, i van anar a la mesquita per convertir-la en catedral, en església cristiana. També tenim un document gràfic de tot això, molt posterior, ja del segle XIV, que són les pintures murals del castell d’Alcanyís, on es mostra l’entrada de Jaume I amb les seues senyeres i amb tot de companyies nobiliàries amb les seues pròpies ensenyes, amb els penons, amb els almogàvers, etc. Al cap d’unes setmanes va començar el repartiment de les terres i les cases amb els cristians, i Jaume I va promulgar els Furs de València a finals d’octubre 1238. Amb aquells furs ja es creava el Regne de València i fins i tot les fronteres, tot i que la frontera sud encara estava a Biar (Alt Vinalopó).
-Es té constància que el 9 d’Octubre fora una efemèride constantment celebrada des del 1238?
-No, perquè de fet el 1239, el 1240 o el 1241 no hi ha commemoracions. Segurament, si s’observa el que passava en altres ciutats, cal pensar que la catedral sí que commemorava la seua consagració com a església cristiana cada 9 d’Octubre. Però no és fins el 9 d’Octubre de 1338, en el primer centenari, quan es commemora aquesta data de manera cívica. És el consell municipal de València, l’Ajuntament de l’època, qui decideix que es farà una processó i que anirà fins la catedral. Els principals personatges de la ciutat i tota la gent van ser convidats per a commemorar aquella entrada de Jaume I. I des del 1338 fins el 1707 el 9 d’Octubre se celebrarà tots els anys.
-I a partir del 1707, què va passar?
-Felip V va prohibir i va tractar d’esborrar tots els símbols identitaris i de memòria del Regne de València. Després d’això, el segle XVIII i el segle XIX se celebrarà dues vegades coincidint amb els centenaris de 1738 i 1838. I ja a finals del XIX el valencianisme recaptarà diners per instal·lar l’estàtua de Jaume I al Parterre amb l’impuls de la Renaixença. El valencianisme recuperarà la commemoració i a principis del segle XX es començaran a fer processons cíviques fins l’estàtua de Jaume I. Sobre la base del valencianisme, l’Ajuntament de València l’any 1932, ja en l’època de la República, recupera la festa, que es va celebrar durant tota la República, també fins i tot durant la guerra…
-… I el franquisme, què en va fer?
-El franquisme va dubtar. El 9 d’Octubre va ser celebrat el 1939, però no el 1940, ni el 1941 ni el 1942, tot i que finalment es va recuperar la festa. Però el 9 d’Octubre no era festiu, se celebrava amb una processó sense festa ni a València ciutat ni al conjunt de la geografia valenciana. Això arribarà ja amb la Transició, quan el Consell Preautonòmic decideix convertir-lo en Dia Nacional del País Valencià. A partir d’aquell moment el 9 d’Octubre sí que serà festa al conjunt del país.
-Des que es té constància, el 9 d’Octubre de 1977 va ser el més multitudinari de la història.
-Sí. Quan el Consell Preautonòmic va declarar el 9 d’Octubre Dia Nacional del País Valencià i va ser festa per primera vegada en tot el país es va celebrar una gran manifestació amb gent d’arreu del país a la ciutat de València reclamant l’Estatut d’autonomia. Va ser la manifestació més multitudinària, perquè a l’any següent ja havien començat els problemes amb la Batalla de València. Si la manifestació de 1977 va aplegar gent de totes les sensibilitats i banderes, a partir de l’any 1978 serà diferent i els 9 d’Octubre no seran tan multitudinaris com els que van unir tots els valencians.
-Des d’aleshores el 9 d’Octubre no ha sigut tan multitudinari. Per què?
-El 9 d’Octubre, com a tal, no és tant una data reivindicativa –tot i que al 1977 ho va ser–, sinó que se li ha donat un símbol de commemoració, que era la connotació que havia tingut sempre. La data valenciana més reivindicativa en l’actualitat és el 25 d’Abril.
-El 9 d’Octubre ha anat evolucionant cada any. Com valora la programació que se n’ha fet enguany?
-La programació de la Generalitat Valenciana té algun aspecte positiu. A nivell gràfic m’ha agradat el treball, i el continuisme de l’obertura dels palaus també està molt bé, així com alguns espectacles. Però clar, el principal acte que s’ha fet han sigut els festivals a les tres capitals de província i a Vila-real (Plana Baixa) amb el lema «Som de la terreta». Crec que això mostra una falta d’autoestima i d’autoconsideració pels valencians terrible. Molts caps de cartell que no són ni músics valencians, no hi ha pràcticament presència del valencià i a més ens diuen que som «terreta». Si el dia dels valencians ens considerem una «terreta»… Posem per cas que el 12 d’Octubre se celebrara a Madrid un festival que es diguera «Somos españita» i hi anaren els Jonas Brothers. No tindria cap sentit. El menyspreu i la falta de consideració pel propi poble valencià és evident, i a més procedeix des de la màxima institució dels valencians. És un contrasentit que ens celebrem amb tan poc de respecte per nosaltres mateixos.
-Més enllà del 9 d’Octubre, vostè s’ha implicat en la candidatura de Reviscola, que opta a la direcció de Més-Compromís. Amb quina intenció ho ha fet?
-Ho deia en el vídeo que anunciava el meu suport a Reviscola. El que estic fent és donar una última oportunitat a Més-Compromís com a partit valencianista. Evidentment, entre tots els partits amb representació que hi ha al sistema de partits valencià Compromís és el més valencianista, però entenc que durant els anys en què ha governat, i ara des de l’oposició, no s’ha comportat com un partit valencianista. O que almenys no ha defensat el valencianisme al qual aspirem molta gent que hem sigut militants o simpatitzants des de l’època del Bloc. Hi ha hagut una deixadesa de funcions valencianistes clara en temes com la llengua, com l’educació, com la creació d’un sistema de mitjans en clau valenciana i valencianista o com tantes altres coses que es pressuposaven en un partit valencianista i que no s’han fet. I ara sembla que aquestes qüestions continuen sense estar en l’agenda de la direcció del partit. Per tant, ens presentem al congrés amb eixa idea i amb la de fer servir la base valencianista fins allà on es pot, deixant de pactar amb l’esquerra espanyola després de deu anys de pactes i de no influir en el govern de Pedro Sánchez. Cal canviar el full de ruta de la direcció actual de Més-Compromís sense renunciar als lideratges consolidats de molts dels líders de Més-Compromís que actualment tenen càrrecs de govern i són lideratges clars del partit. Però la direcció de partit ha de marcar unes altres directrius des de l’oposició i pel que fa a accions futures de govern.
-En quin moment de la història diria que es troba el País Valencià?
-És una pregunta difícil. A nivell socioeconòmic crec que estem en un moment de degradació per les polítiques que s’han dut a terme de manera generalitzada els darrers cinquanta o seixanta anys, des de finals del franquisme. La turistificació cada vegada és més important, i això crea una estructura socioeconòmica que és inestable i degrada les condicions de vida dels ciutadans valencians. A nivell polític crec que estem on estàvem al principi de la Transició o del sistema autonòmic, amb una dependència total dels governs de Madrid. L’únic que fan els representants valencians és gestionar la descentralització, però no prenen cap decisió important que puga representar un canvi de rumb de la societat valenciana. Som totalment dependents de Madrid. En tot cas, és important que eixes estructures de descentralització existisquen, com poden ser les Corts Valencianes o la Generalitat Valenciana, ja que això és una millora respecte a la situació que hem tingut els anteriors tres-cents anys. Evidentment, encara que siga només per gestionar la descentralització, sempre és millor que existisquen eixes institucions, perquè són la llavor futura d’un canvi de mentalitat o d’un enfortiment de la identitat col·lectiva valenciana. Però no hi ha hagut un canvi notable, ni tan sols quan hi ha hagut partits valencianistes amb força a les institucions, per a revertir eixa situació de dependència total de Madrid. Finalment, a nivell sociocultural crec que estem en un moment perillós entre l’afermament, d’una banda, per tot el treball que s’ha fet des de moviments valencianistes les darreres dècades, però al mateix temps hi ha un risc de dissolució de la identitat valenciana bàsicament per la situació socioeconòmica i pel gran increment demogràfic que hi ha hagut els últims trenta o quaranta anys. Les mostres de percentatges de valencianoparlants són clares. En tenim un percentatge més baix que mai des de la creació del Regne de València, i per revertir això caldria un valencianisme hegemònic i fort que ajudara a tot eixe treball de base que es fa des dels moviments valencianistes i que ajude a tenir un imaginari col·lectiu de valencianitat per impulsar la identitat política valenciana de nord a sud, amb la llengua com a element molt important. Tot i que sabem que hi ha una part important de la societat valenciana que no participa d’això. Per tant, estem entre l’afermament entre uns sectors i la dissolució en altres.
-Confia en la possibilitat que les problemàtiques més urgents, com ara l’infrafinançament, puguen ser resoltes a curt termini?
-Evidentment que no. El PP i el PSOE faran el que es diga a Espanya. Per tant, ací es farà el que es diga a Espanya, a Madrid. I en eixa decisió els valencians no pintem ni fava. Compta molt més la veu no només dels catalans, bascos o gallecs, sinó també la dels andalusos, aragonesos, càntabres… qualsevol altra veu, llevat de comptades excepcions, és més important que la nostra. I després Compromís podria exercir algun tipus d’influència en eixes decisions, però no l’exerceix i no sembla que vulga pressionar suficientment com per a poder dir que la veu dels valencians s’ha de tindre en compte.
-Per últim, creu que el president Mazón i el seu partit poden ser castigats electoralment per les decisions que han anat prenent en matèria lingüística, cultural, d’impostos o de memòria?
-Com que no hi haurà eleccions d’ací a tres anys, es pot dir que Mazón ho ha fet bé de cara als seus interessos. Una part de l’electorat no té perquè compartir les seues decisions, però les ha pres a inicis de la legislatura. És el que hauria d’haver fet el Botànic en el seu moment, perquè així, quan d’ací tres anys hi haja eleccions, eixes decisions estaran amortitzades si han causat malestar. El que passa, també, amb les eleccions valencianes, és que sempre depenen molt de l’estat general de la política espanyola. Llavors, les decisions en l’àmbit valencià alguns votants les poden tenir en compte, però la gran majoria no. Per tant, Mazón ha jugat molt bé les seues cartes.
