Com que l’estiu acostuma a deixar notícies més bé intranscendents, el president Carlos Mazón ha aprofitat el silenci mediàtic per a inventar-se una nova polèmica més pròpia d’un aspirant a tertulià que de tot un president de la Generalitat.
En un atac de no se sap ben bé què va instar a retirar una pancarta penjada a les festes de Gràcia que feia referència als Països Catalans. Se suposa que els presidents de la Generalitat estan per a altres coses. Tant és així que aquesta indignació simulada per una pancarta penjada en les festes d’un barri de Barcelona –pancartes que es pengen cada any a les festes populars de gran quantitat de pobles catalans, especialment al combatiu i històric barri de Gràcia– no s’havia vist mai en circumstàncies com aquestes. Què farà cada vegada que es penge una parcanta que faça referència als Països Catalans arreu del món?
Però el president Mazón és un alumne avantatjat del PP, i com a tal no ha dubtat a crear la gran cortina de fum de l’estiu i no només ha exigit «a les autoritats catalanes» que retiren la pancarta en qüestió i ha amenaçat amb «no respectar» l’Estatut català, sinó que ha fet un tour mediàtic per a fingir un enuig que tots sabem que no existeix. Aprofitant el vent favorable, el president Mazón s’ha atrevit a titllar de «supremacistes» els independentistes catalans i tot seguit ha demanat «respecte».
Com que l’actuació del president Mazón és només una simulació, no direm ara que en el fons el president valencià tem l’existència dels Països Catalans, una realitat vigent, tal com s’entesta a evidenciar el seu partit des de fa dècades però que ell mateix ignorava fins fa quatre dies, com ignora intencionadament tot allò que desprenga un mínim de valencianitat.
Mazón, senzillament, s’atreveix a fer aquests comentaris per agitar el context polític en el qual vivim, no siga que abaixe una mica de revolucions; aprofita per assenyalar el PSOE com a responsable d’una hipotètica unió administrativa entre el País Valencià i el Principat, possibilitat que els mateixos socialistes van impedir amb l’article 145.1 de la Constitució espanyola, redactat exactament per a impedir la unitat dels Països Catalans, ja que la disposició transitòria quarta sí que permet de manera excepcional la unió entre Navarra i el País Basc, una situació de desigualtat avalada en la mateixa constitució espanyola; i pretén criminalitzar aquells que tenen una idea de país que no és la seua, o que fins i tot ho és, perquè seria una gran notícia que els socialistes valencians feren una aposta nacional més ambiciosa de la que han vingut defensant des que es van fusionar amb el PSOE a finals dels anys setanta.
Com que al president Mazón, a més, coses li solen eixir bé, va tindre la fortuna d’adquirir més notorietat i victimisme amb la crema d’una foto seua a Gràcia. Un fet reprovable i que no calia en tant que, malgrat tot, és un representant polític triat democràticament i no ostenta cap càrrec de poder del centralisme institucional espanyol. Però que no amaga que el president valencià ha fet de la tergiversació, de la mentida, de la criminalització i de la incultura la seua manera de fer política atacant el dret fonamental de la llibertat d’expressió per poder escriure o dir Països Catalans, i també País Valencià, terme usat en el preàmbul de l’estatut d’autonomia. I això, tractant-se de tot un president i del màxim representant de tots els valencians, és encara més reprovable.
