Joaquín Galant Ruiz (Almoradí, Baix Segura, 1935) té un llarg recorregut a la ciutat d’Alacant. Advocat de llarga trajectòria, actualment, als seus 88 anys, presideix el Real Liceo Casino de Alicante. Està afiliat al Partit Popular, tot i que admet que ja no participa en política. El seu protagonisme en aquest àmbit va ser ben important durant la Transició. Present als primers llocs de les llistes electorals de la UCD durant les primeres legislatures de la represa democràtica, també va esdevenir diputat a Les Corts el 1983.
El seu partit era el PDP, el Partit Demòcrata Popular, en tant que ell s’identificava –i es continua identificant, tal com insisteix– amb la democràcia cristiana. Aquest va ser el partit d’altres polítics que transcendirien poc més tard, com ara José Ramón Pin Arboledas, un altre dels grans protagonistes de la transició valenciana. El PDP seria un dels molts partits que confluirien en la candidatura de la Coalició Popular a les primeres eleccions valencianes. A dins també hi havia l’antiga Aliança Popular, la Unió Liberal o Unió Valenciana, que més tard adquiriria vida pròpia.
Galant, natural d’Almoradí, admet que tot allò de la LUEV l’agafava una mica lluny degut a la seua desconnexió amb el valencià, però recorda perfectament com es va viure l’aprovació de la llei per part del seu grup parlamentari, que es va abstindre en la votació, però no va votar en contra. Els socialistes i els comunistes hi van votar a favor ara fa quaranta anys.
-En quin moment es va implicar vostè en política?
-Diria que al 1971, quan vaig intentar crear l’Agrupació d’Advocats Joves a Alacant. Jo havia estudiat la carrera a Madrid. Mon pare va ser un empresari exportador de fruites i hortalisses, un dels més importants de l’època. Jo no tenia vocació de ser advocat, va ser mon pare qui m’ho va indicar. Inevitablement, jo també vaig treballar amb mon pare, clar. Ell volia un fill universitari, amb formació intel·lectual i que coneguera el negoci en el qual em vaig criar. Com que mon pare era exportador jo vaig participar en l’empresa movent-me per Europa, i per això em considere europeista de naixement. Després van aparèixer europeistes de tota la vida, entre cometes, però jo puc dir que ho soc des de sempre…
-…N’hi hauria pocs amb aquesta inquietud en aquell moment.
-Clar, el que es vivia allà en aquell moment era molt diferent del que es vivia ací, com imaginarà vostè…
-…Continue.
-El 1959 em quedaven algunes assignatures per aprovar, i em va contractar un magistrat de l’Audiència de Barcelona. Allà vaig treballar com a passant i vaig entrar en contacte amb advocats europeus. Barcelona no era Madrid, Madrid era una ciutat molt més tancada i Barcelona més cosmopolita. Hi vaig estar uns anys fins que a inicis dels setanta vaig casar-me amb la meua dona i vam vindre a Alacant. Mentrestant jo havia estat contactant amb advocats d’ací, i l’any 1971 vaig reunir una desena d’advocats de distints àmbits ideològics: n’hi havia del règim, socialistes, comunistes… I va eixir molt bé, perquè vam convocar la primera assemblea i hi van vindre més d’un centenar d’advocats! Per tant, d’alguna manera, he passat a la història com el fundador de l’Agrupació d’Advocats Joves d’Alacant. Per allà van passar Antonio García Miralles [president de Les Corts entre 1983 i 1995], que aleshores ja era socialista; o Carlos Candela, advocat de CCOO, entre d’altres. Ells, entre d’altres, em van proposar ser president.
-L’Agrupació d’Advocats Joves és la seua primera experiència política?
-A veure, amb aquesta agrupació vam viatjar per Europa a congressos internacionals de l’advocacia, i això ens va servir per a fer pedagogia sobre la necessitat d’un nou Estat de Dret. Tots aquells contactes em van fer entrar a la UDE, la Unió Democràtica Espanyola, d’Alfonso Osorio [ministre durant la Transició], que va derivar en el Partit Democràtic Popular (PDP) i molts ens hi vam incorporar per a després formar la UCD. En la primera assemblea del PDP vaig ser nomenat membre del Comitè Executiu. En aquell moment ja estava al peu del canó de la política, com es diria vulgarment.
-Va anar com a número tres de la llista de la UCD per Alacant a les eleccions espanyoles constituents del 1977.
-Jo vaig voler que el candidat del meu partit, que encara era el PDP, en fora un altre, però el meu partit es va rebel·lar. Consideraven que el primer del PDP a la llista [als números u i dos de la llista de la UCD anaven els candidats del Partit Demòcrata i Liberal del País Valencià i del Partit Social Demòcrata] havia de ser jo. Vam guanyar les eleccions a Espanya, i a Alacant vam traure quatre diputats, empatats amb el PSOE. Vam traure 15.000 vots menys que els socialistes.
-Poc després es va definir el model autonòmic, no sense tensions. Com es va viure aquell debat des del seu partit?
-Nosaltres ja havíem treballat molt en aquesta qüestió i la vam plantejar a Alacant, a Elx, a Almoradí i en molts llocs de la província. Ens vam moure molt. I érem molt plurals, perquè al partit s’hi van apuntar des d’exfalangistes que renegaven del règim fins a persones com Josep Lluís Barceló, d’Elx, que va arribar a ser conseller d’Educació amb Josep-Lluís Albinyana. Tot i que els debats moltes vegades estaven més condicionats per les lluites internes per controlar el partit que per la política en si.
-Hi ha coses que no canvien. En tot cas, vostè va ser diputat a Les Corts posteriorment. Una cambra valenciana seria inimaginable anys abans per a un senyor d’Almoradí, com vostè. Com van viure tot aquell procés?
-Nosaltres, com a partit, vam tindre la virtut de seguir el corrent. No ens vam oposar a res. Jo mai no em vaig implicar en aquelles qüestions inútils del Regne de València, del País Valencià ni res d’això. Quan en l’Estatut de Benicàssim de 1981 van incloure el terme Comunitat Valenciana, les coses es van calmar. Però mire, a mi em tenia igual. Jo sempre deia que vaig nàixer a Almoradí, un poble fundat el 1186 abans de Crist. Com anava a entrar en eixa lluita? Anàvem a fer una autonomia i la resta era secundari. El 1981 es va fer l’esborrany de l’Estatut i quan el 1982 es va aprovar vam acceptar el terme Comunitat Valenciana.
-I com recorda l’aprovació de la LUEV?
-Allò ho vam votar a Alacant i a mi no em va semblar malament, tot i que sempre vaig anar amb molta cura, perquè l’esquerra, sobretot una part de l’esquerra, va fer de la llengua una bandera. Això em semblava anormal. El que calia fer era entendre’ns, i no forçar les coses, tal com passa ara. No és normal que un home de Galícia haja de saber valencià per a exercir ací la funció pública. Però la LUEV no ho vam veure malament. Allò era un plagi de la llei catalana. Era quasi igual, com si València no volguera quedar-se enrere. València sempre ha mirat cap a Barcelona sense poder arribar mai a ser igual. Els catalans són més llestos, són més europeus i oberts. Nosaltres, sense voler, som com més de poble. Però nosaltres, com a democristians, no vam fer batalla. Vam intentar no fer batalla d’aquest tema, i al final va eixir una llei bastant acceptable.
-Vostès s’hi van abstindre en bloc. Per què no hi van votar a favor o en contra?
-Enteníem que aquella llei era un plagi i que no era del tot necessària. Era com voler ser igual que els catalans. Teníem la sensació que la llei no es va fer per convicció, sinó per imitació. Ara bé, tampoc no ens molestava. Com a mínim, a mi no em molestava. A mi no em va generar cap problema. Ara sí que n’hi ha, de problemes.
-Creu que ara mateix una aprovació com aquesta seria possible?
-Continue pensant que una llei així no faria falta, però convé no fer molta batalla en aquest tema. Jo, en una moció, vaig proposar la defensa dels nostres costums antics. No oblidem que els llibres de baptisme de les esglésies del Baix Segura estan escrits en llemosí fins als Decrets de Nova Planta. A partir d’aquell moment es comencen a escriure en castellà. Però nosaltres, al Baix Segura, que parlem en castellà, continuem dient paraules valencianes. Per exemple boria, en comptes de niebla. O esfardomar, que vol dir netejar la sèquia. Eixes paraules s’utilitzen encara, i no entenc perquè no s’accepten al diccionari. Al cap i a la fi són paraules nostres. Però no m’he capficat molt en aquest tema. Defense la protecció dels valencianoparlants, clar, però mai no he fet un problema d’això. Aquesta guerra no afavoreix ningú.
-Vostè milita al PP actualment.
-Sí. Pague quota, però no participe al partit ni tampoc em demanen opinió. I és el meu partit perquè és democristià, com jo.
-Insisteix molt en la seua condició democristiana. Imagine, per tant, que Vox no li agrada.
-A veure, crec que Vox no és un partit feixista, tal com diu molta gent. Però Vox defensa coses que crec que no tenen massa sentit. Què és això d’acabar amb les autonomies? Una altra cosa és reduir la despesa pública, que en això puc estar d’acord, però acabar amb les autonomies? D’altra banda, els democristians no necessitem dir que som democristians a cada minut, mentre que d’altres sembla que volen competir ideològicament.
