Alvise Pérez ha aconseguit tres eurodiputats i pràcticament 800.000 vots –115.000 al País Valencià- gràcies a un discurs antipolític i autopresentant-se com «l’assot de la corrupció». Una retòrica que sovint «oblida» que la primera plataforma des d’on va aconseguir popularitat va ser, no només un partit polític, i una institució, sinó que a més ho va fer cobrant un sou públic sense desenvolupar les tasques per les quals estava obligat per contracte.
L’arribada de Pérez a les Corts Valencianes el 2017 va ser per sorpresa i per decisió personal del llavors síndic de Ciutadans, Toni Cantó, sense informar la resta del grup parlamentari ni l’equip tècnic de la formació.
Pérez llavors vivia a Leeds, Anglaterra, on treballava a l’Institut Cervantes i s’havia afiliat a Ciutadans. Des d’allí va conèixer Cantó i el va convèncer per que el contractara com a cap de Gabinet i expert en comunicació, a pesar d’una experiència quasi nul·la en política. Llavors, el partit d’Albert Rivera, amb 18 diputats, era la tercera força a les Corts Valencianes i Cantó volia jugar a un paper de frontissa amb el PSPV –que es deixava estimar-, per tal d’erosionar el Botànic i intentar llevar al PP el paper d’oposició útil.
Però qui el va contractar Alvise no va ser el partit taronja, sinó les Corts valencianes a través de les subvencions que s’atorguen als grups parlamentaris. Aquest tipus de llocs de treball són molt privatius dels partits, que no han de fer públics ni tan sols els sous o les atribucions dels assessors, encara que estan obligats ha treballar per al grup parlamentari i no poden fer faenes ni per al partit ni per a tercers.
No pareix que va ser el cas de Pérez. En els pràcticament dos anys que va treballar a les Corts, i malgrat la seua activitat frenètica a xarxes socials, a penes va fer comentaris de la política valenciana. La pràctica totalitat de les seues publicacions giraven entorn la política estatal. Fins i tot l’actualitat andalusa –territori d’on és originari- rebia més atenció que la valenciana. Just en aquella època, va començar a fer-se conegut pel nínxol de negoci que explotaria més tard i que l’ha portat als tribunals i ara al parlament europeu: les mentides.
La immigració, el feminisme o la comunitat LGTBI –a més de la corrupció, especialment de l’esquerra- van convertir-se en els temes estrella de l’assessor de Cantó, posicions més pròximes a Vox que a Ciutadans i que incomodaven molts membres del partit. El fet de ser assessor d’un conegut polític va ajudar a donar difusió a les seues piulades, sobretot a partir que altres usuaris i fins i tot mitjans d’esquerres les difongueren per a desgastar Ciutadans. De fet, encara que Cantó ja tenia una habilitat pròpia per enfangar-se a Twitter –actual X-, l’assessorament de Pérez va ser clau en una època en què no parava de fer afirmacions que després resultaven tenir poca relació amb la veritat, com que els barracots havien augmentat des de l’arribada al Botànic a la Generalitat, que els okupes podrien empadronar-se per a cobrar la renda valenciana d’insersió o que no es podia estudiar en castellà al País Valencià.
Mala maror al grup parlamentari
La presència d’Alvise Pérez a les Corts Valencianes va tenir per al grup parlamentari de Ciutadans una conseqüència interna, a més de la qüestió de la imatge pública. La seua presència i la seua actitud autoritària van començar a generar suspicàcies i molta mala maror entre diputats i assessors.
«Encara que ell no era més que un altre assessor, des del primer dia ja va arribar amb aires com de cap o similar –recorda una extreballadora del grup-, tractava fatal a tothom i deia el que havies de fer i en diverses ocasions va intentar que tiraren a gent que per la raó que fóra, no li agradava». Aquest va ser el cas d’una treballadora del grup a qui Pérez va estar assetjant per aconseguir que se n’anara, a pesar de tenir el l’aval de la llavors portaveu del grup Maria del Carmen Peris.
Precisament, l’enfrontament polític més greu d’Alvise a Ciutadans va ser amb Peris. La tasca de l’assessor de Cantó va ser clau per aconseguir que Ciutadans trencara el consens a la cambra sobre el Pacte contra la Violència de Gènere –una de les obsessions de Pérez- i posara al partit pràcticament en línia amb Vox. Una situació que a molts dels diputats de Ciutadans i especialment a Peris va desagradar enormement.
I és que la influència de Pérez sobre Cantó, en un moment donat va ser enorme. «Era com la seua ombra, sempre anaven junts i resultava obvi que li preparava tot el discurs», explica una persona que en aquell moment treballava a les Corts.
«No és d’estranyar que quan Toni [Cantó] deixa Ciutadans, molta gent pensara que se n’aniria a Vox. Era el discurs que estava difonent des que tenia Alvise d’assessor», recorda un exmilitant de Ciutadans.
Mercenari digital
Finalment Cantó va acabar desfent-se de Pérez, en bona mesura per les tensions internes, però també per les contínues enfangades en xarxes socials.
Llavors començaria la carrera com a agitador ultra d’Alvise, primer entre les files del lobby ultrareaccionari Hazte Oir –pantalla de la secta d’extrema dreta El Yunque- on es formaria, i després com a autònom, venent la seua capacitat de viralitzar mentides i difamacions al millor postor.
Una tasca que li comportaria els seus disgustos, com quan va haver de pagar 60.000 euros al llavors ministre socialista José Luis Ávalos, o una altra demanda perduda contra l’exalcaldessa de madrid Manuela Carmena.
Amb tot, les constants evidències que mentia no han servit per aturar la seua fama, al contrari, ja que ho ha fet servir per a presentar-se com una «víctima del sistema». El boom definitiu el fa durant la pandèmia i l’onada d’angoixa i desconcert que va travessar tota la societat. Llavors aconsegueix una sòlida comunitat de seguidors a Telegram –a les altres xarxes socials era expulsat de forma recurrent per divulgació de mentides i discurs d’odi- gràcies a propagar la por, el rebuig a les mesures sanitàries i les teories de la conspiració més destrellatades.
Una comunitat que ara l’ha portat fins al Parlament europeu, on aconsegueix, a banda de visibilitat i diners, un aforament que el protegeix de les múltiples causes judicials obertes. Una història que va començar, també, en un altre parlament, el valencià, i gràcies als impostos dels valencians.
