Tot i que Miguel Hernández va morir al març del 1942 malalt a la presó d’Alacant, dos anys abans un consell de guerra el va condemnar a mort. Finalment aquesta pena va ser commutada per la de trenta anys de presó, que evidentment mai no va complir ateses les condicions lamentables en què es trobava el poeta oriolà durant la seua estada.
El secretari del tribunal que va condemnar a mort Miguel Hernández era Antonio Luis Baena Tocón. El seu nom figura als arxius corresponents i el seu fill va aconseguir que la Universitat d’Alacant esborrara el seu nom de la documentació historiogràfica emparant-se en el dret a l’oblit.
Així, el nom del botxí de Miguel Hernández va ser desindexat dels arxius digitals, un fet que es va girar en contra de la pretensió del fill d’Antonio Luis Baena, que si bé buscava que les accions del seu pare foren oblidades finalment es va acabar fent famós gràcies a ocupar nombroses pàgines als mitjans de comunicació.
La pressió va fer que la Universitat d’Alacant rectificara i el fill del botxí va continuar amb el seu propòsit anant a la justícia ordinària, que no li va donar la raó: ni el jutjat contenciós-administratiu d’Alacant, ni l’Audiència espanyola ni ara el Tribunal Suprem. Per diferents motius, els tribunals consideren que l’interès públic està per davant, en aquest cas concret, del dret a la protecció de dades i a l’oblit digital.
L’enèsim rebuig
Concretament, el Tribunal Suprem ha rebutjat el dret a l’oblit del secretari judicial que va instruir el procediment sumaríssim contra Miguel Hernández. El fill d’Antonio Luis Baena Tocón, José Francisco Baena González, va demandar a Google perquè trencara la relació entre una vintena d’enllaços i el nom del seu pare, atès que el situaven com a botxí del poeta oriolà. En aquest cas, el dret a la llibertat d’informació i investigació és prioritari sobre el dret a l’oblit.
