Toni Martínez / Madrid.
Llevat d’una improbable gran coalició (PP i PSOE) el futur president del Govern espanyol haurà de tindre molt en compte Catalunya ja que per a una investidura necessitaria dels vots del nacionalistes catalans (ERC i Democràcia i Llibertat).
Això diuen els resultats. PP+Ciutadans: 163, a tretze de la majoria absoluta. I amb Coalició Canària? 164. I amb PNB? 170. A veure Pedro Sánchez. PSOE+Podemos: 159, a desset de la majoria. I amb IU i Bildu? 163, a tretze de la majoria. I amb el PNB? 169. Encara falten set. Amb aquestes càbales, els nou diputats d’ERC i els huit de Democràcia i Llibertat es presenten com clau per veure un govern de Rajoy o de Pedro Sànchez, o inclús per fer que en dos mesos es repeteixen les eleccions de nou.
A les nits electorals normalment se sol dir que tots han guanyat. En aquests comicis es podria dir sense errar molt que, com a mínim, ningú pot estar plenament content. No ho pot estar el PP i això ho sabien les desenes de militants que anaren fins la seu de Gènova i feren eixir al balcó els seus polítics. Rajoy isqué, proclamà que havia guanyat i fins i tot va botar per aclamació popular. Al seu costat Soraya Sáenz de Santamaría mig plorant, ningú sap si per haver guanyat o per les setmanes que li esperen. Esperanza Aguirre esperava a un cantó el seu moment. Ella no havia perdut. Baix, al carrer, els hooligans conservadors intentaven animar amb els càntics habituals: “campeones, campeones, oe, oé, oé”, “yo soy español, español, español…”. Un missatge que sonava en direcció a Catalunya i que complicava la investidura de Rajoy.
A Ferraz Pedro Sánchez no sabia si proclamar que era “el puto amo” o donar-se colps per haver perdut 20 diputats i tindre un quart de diputats del seu grup parlamentari andalusos i contraris a pactar amb els grups catalans. Sánchez li va passar la pilota a Rajoy, dient-li que era el seu moment d’intentar fer govern. Després li tocaria a ell.
Els 40 diputats de Ciudadanos no eren prou per a les expectatives que la formació taronja tenia. La cara de Rivera era tot un poema. Mai s’havia vist un somriure més forçat. A un hotel de la Castellana de Madrid, el cava no es va esgotar. Tampoc a la seu d’Olympo d’Izquierda Unida, qui amb dos diputats es quedava molt lluny del seu objectiu del grup parlamentari.
On si hi hagué festa fou a la explanada del Museu Reina Sofia de Madrid. Els militants de Podemos esperaren els seus líders per festejar uns resultats que el col·loquen com a força decisiva. Passada la 1 de la matinada Juan Carlos Monedero cantava el “Madrid que bien resistes”, amb un cor de milers de persones que entonaren el “Sí se puede”. Pablo Iglesias fou dels primers en fer una lectura dels resultats i a la seua primera intervenció va fer diverses al·lusions a l’Estat plurinacional. “Mai més una Espanya sense els seus pobles i la seua gent”, declarava el líder del partit morat.
Al final de la nit, dos coses quedaven molt clares. La primera que l’Estat espanyol acabarà l’any sense saber qui serà el seu pròxim president. L’altra que els que si estaven contents eren els “lateros” que varen fer el seu agost al voltant de la celebració de Podemos. La resta preferia anar-sen al llit i començar a fer números per veure com es podria solucionar el sudoku. I el boli per fer-ho escrit en català.
