El vicepresident segon de la Generalitat Valenciana, Francisco José Gan Pampols, també conseller per a la Recuperació Econòmica i Social de la Generalitat, va arribar a la política negant la seua condició política i assegurant que la seua tasca seria aliena aquest àmbit i que no n’acceptaria directrius. Per a què vol un lloc de càrrec institucional polític?
Si es té en compte aquesta afirmació, contínuament reiterada per aquest militar d’alt rang que ja es va retirar, es pot justificar que Gan Pampols exigisca una apujada de sou i que el president Mazón li la concedisca obeint la seua devoció sobtada per l’estament militar, al qual ha encimbellat dins del Consell menyspreant, de passada, la política civil que el mateix Mazón representa com a càrrec electe. Una actitud que denunciem públicament.
Però és que el vicepresident Gan Pampols va justificar la seua arribada al Consell amb la seua vocació de servei públic, que, en definitiva, vol dir polític. I el president Mazón ha fet servir constantment aquest argument des que va nomenar-lo, cada vegada que ha sigut preguntat. Si el vicepresident Gan Pampols té vocació de servei públic però no vol obeir directrius polítiques del seu propi grup del PP , està en tot el dret de fer-ho sempre i quan el govern dels valencians –triat democràticament– li ho permeta, tot i que això seria devaluar la màxima institució pública que representa al poble valencià i, donat el cas, menysprear qualsevol votació que aprovara la majoria de Les Corts Valencianes.
Però hi ha directrius que van més enllà del partidisme i de la política parlamentària, com ara la de no haver d’elevar sous per mera exigència personal, tal com ha fet Gan Pampols, que en comptes d’haver fitxat pel Consell potser creu que ha fitxat per un equip de futbol de primer nivell. Menys encara en una situació de crisi com la que s’ha generat, durant la qual es pot dir que una de les primeres mesures que ha pres el Consell ha sigut augmentar el límit salarial dels alts càrrecs i, de passada, concedir nombroses contractacions a empreses que ja van ser condemnades en el marc de la Gürtel per finançar il·legalment el PP.
La vocació real del PP és aquesta amb el suport i silenci còmplice de Vox. No la del servei públic. Perquè amb vocació de servei públic real el president Mazón hauria estat on havia d’estar el 29 d’octubre i no fora del lloc de comandament. Amb vocació de servei públic el Consell en bloc hauria presentat la dimissió en comptes d’inventar-se altres culpables i amb vocació de servei públic una senadora no compararia 223 morts –no ens oblidem del treballador de Tragsa mort a Massanassa– amb dues conselleres destituïdes després de la crisi i que mai no van tindre la dignitat política de dimitir.
La vocació de servei públic és una cosa molt diferent.
