No hi pot haver cap lectura positiva del resultat de les eleccions europees. Ni en clau valenciana ni en clau estatal ni en clau europea. Qui intente explicar el contrari segurament serà víctima d’un autoengany nociu i fins i tot irresponsable.
En clau valenciana, la tornada de Compromís dins la coalició confederal espanyola de Sumar al Parlament Europeu no pot ocultar el resultat general d’una esquerra que torna a ser majoritàriament absorbida pel PSOE. D’altra banda, la tornada de Compromís no pot ocultar altres factors. El primer, que la candidatura de Compromís-Sumar ha obtingut 150.000 vots al País Valencià, 250.000 menys que a les eleccions espanyoles de l’any passat.
Clar que unes eleccions europees sempre compten amb menys participació que unes eleccions espanyoles, però no es pot dissimular que l’esquerra ha tocat fons al País Valencià i que l’ultra Alvise Pérez s’ha quedat a 37.000 vots d’una candidatura integrada per Compromís, Sumar i Esquerra Unida. Sumar, en el conjunt de l’Estat, ha quedat fins i tot per sota d’Ara Repúbliques en un moment en què Esquerra Republicana travessa una gran crisi a Catalunya i en què EH Bildu viu un gran moment, si bé cal no oblidar que la bossa de vots al País Basc i a Navarra és baixa degut al discret nivell poblacional. No oblidem, tampoc, que a Euskal Herria ha guanyat el PSOE, que EH Bildu només s’ha imposat a la província de Guipúscoa i que la participació en aquests territoris no ha superat per molt el 50%.
La dimissió parcial de Yolanda Díaz, que deixa la direcció de Sumar però no el Ministeri, ha d’obligar encara més l’esquerra alternativa espanyola a explorar una refundació sense més demora. Però les esquerres territorials tampoc no poden mirar cap a un altre costat. En un estat com l’espanyol, i això al País Valencià és desgraciadament molt visible, la feblesa de l’esquerra és equivalent a la feblesa de la democràcia. A Europa també s’està veient amb l’avanç de les formacions ultres a tot arreu. Especialment greu és la situació a França, on Macron ha avançat les eleccions legislatives; o a Alemanya, on l’AfD ha quedat en segona posició per darrere d’un partit de centredreta, la CDU.
Aquest escenari no pot fer altra cosa que estimular l’esquerra per a recuperar el terreny perdut. Les acusacions multilaterals i la celebració de victòries precàries no conduirà a cap canvi de paradigma. Les formacions ultres han sacsejat el panorama polític i han demostrat fins a quin punt el País Valencià viu al marge de les seues lògiques i dels seus propis interessos. El resultat d’Alvise Pérez, de Vox i el gran predomini de PP i PSOE en són símptomes, però no només.
Hi ha, al rerefons, una tendència que margina els interessos de les minories nacionals, que les fa invisibles. Cal treballar per posar-los al centre d’una agenda política que, desgraciadament, s’ha vist desplaçada per la retòrica que ho confia tot a l’hegemonia dels relats mediàtics, a una globalitat en què el valencianisme polític ha de participar, sí, però dient la seua i prioritzant els seus interessos, no esvaint-se entre discursos que fan apartar els interessos dels valencians de la centralitat per a situar-los en segon o tercer terme. Amb aquesta aposta, davant el predomini social de la dreta i d’una ultradreta autoritària, antidemocràtica i destructiva, el valencianisme polític potser accedirà a les institucions, però aquest objectiu no pot ser una finalitat en si mateixa. La situació és suficientment greu com per afrontar-la amb altura de mires. Per part del valencianisme polític i per part del conjunt de l’esquerra. Els precedents fan pensar en una guerra fratricida durant el necessari procés de recomposició que vindrà, però tant de bo la maduresa guanye la partida a la inèrcia tradicional d’aquests espais polítics que estan cridats a formar part d’un dic de contenció imprescindible contra el feixisme, que està més present que mai.
