El pas al front de Mónica Oltra per a ser candidata a l’alcaldia de València ha estat una notícia amb múltiples arestes i que tindrà conseqüències profundes en molts aspectes. Començarem, però, pel que considerem més important. Compromís, durant els anys més durs de la crisi i la lluita contra la corrupció va fer campanya contra la reelecció de polítics imputats. Ara el més fàcil seria retreure-li aquesta incoherència. Fer-ho -com ja estan fent els periodistes i polítics de dretes i alguns de suposada esquerra- resulta oblidar el doble barem de la justícia espanyola i també la mateixa actitud personal d’Oltra.
Només cal comparar-ho amb el cas de Carlos Mazón. Davant la possibilitat d’imputació, el primer que va fer l’exvicepresidenta va ser dimitir de tots els càrrecs -incloent-hi l’acta de diputada- i renunciar a l’aforament. Ha afrontat una instrucció duríssima sense cap privilegi, amb els drets de qualsevol ciutadana, i ha quedat plenament demostrada l’absència absoluta de delicte en una de les instruccions més treballades de la història del País Valencià. Només l’acció clarament partidista i polititzada del magistrat Pedro Castellano, de la secció quarta de l’Audiència de València explica que hui Oltra continue imputada. És segurament el cas de guerra judicial (lawfare) més evident i descarat dels molts que s’han viscut els darrers anys a l’estat espanyol, juntament amb els líders independentistes catalans de Junts i d’Esquerra Republicana, i alguns dirigents de Podem. A l’altra banda tenim un Mazón que continua aferrat a l’aforament i un TSJ que es nega a obrir una causa malgrat l’acumulació de proves i indicis.
La doble vara de mesurar resulta tan palmària que el gruix del descrèdit recau en la judicatura i no en Oltra. Per això, Compromís s’ha atrevit a fer el pas de desafiar la persecució judicial -un desafiament que no va atrevir-se a fer el 2022, quan va dimitir com a vicepresidenta- i començar a posar límits a la capacitat de la dreta judicial de condicionar els resultats electorals i la mateixa democràcia.
És un pas valent. La capacitat d’Oltra d’arrossegar un votant afectat per les polítiques neoliberals, però al mateix temps poc polititzat, es pot veure reforçada per l’aureola de perseguida precisament per intentar fer unes altres polítiques -no cal oblidar que qui va finançar el procés contra Oltra va ser l’empresa perjudicada per la reversió de l’Hospital de La Ribera (Alzira). Amb tot, no deixa de ser una jugada arriscada. Veurem si aquest sector, precisament per poc polititzat, resisteix la duríssima campanya que ara començarà contra la “candidata imputada” i Oltra manté la seua capacitat mobilitzadora. Amb tot, haver pres el risc, ja és una bona notícia.
Una altra consideració del cas, important també, és la mediàtica. Recordem que no van ser els mitjans espanyols de dreta o extrema dreta els que van fer caure Oltra el 2022. Van ser-ho els teòricament progressistes i hispanocèntrics que l’havien impulsada, els que després la van apunyalar. Quatre anys després el panorama mediàtic ha canviat massa poc. Sense un “ecosistema mediàtic” propi -per mantindre l’expressió que la mateixa Oltra va fer servir al seu discurs de dimissió- en clau valenciana, arrelat al País Valencià, que vertebre mediàticament el país com a subjecte comunicatiu, normalitze la llengua i el dret a ser informats en valencià, i que prioritze els interessos de les majories socials i no els dels accionistes de les empreses mediàtiques, el perill d’una nova campanya de “foc amic” que destruïsca les seues opcions electorals continua present.
Sense impulsar i enfortir el moviment del valencianisme mediàtic serà molt complicat i difícil aspirar a l’hegemonia institucional del valencianisme polític, davant els partits espanyols que sí que gaudeixen dels seus aparells mediàtics en totes les formes (TV, ràdio, premsa en paper i digital, plataformes i continguts digitals, xarxes socials, etc.) i de la “brunete” mediàtica de dreta extrema i d’extrema dreta. Només cal mirar els ecosistemes mediàtics d’Euskadi i de Catalunya, per a comprendre l’ecosistema de partits de cada país. És un cavall de batalla del qual Diari La Veu adverteix de forma recurrent des del seu naixement. I continuarà fent-ho sempre que faça falta.
Finalment, cal també un apunt sobre la qüestió més tàctica. Mónica Oltra ha optat per presentar-se a l’alcaldia de València i no a la presidència de la Generalitat. És fàcil imaginar que darrere la decisió han pesat els equilibris partidistes interns, però també és una decisió més arriscada que pot suposar, si ix bé, més beneficis. Segons les enquestes, sembla més complicat derrotar la coalició PP-Vox a l’Ajuntament de València que a la Generalitat, on tot està més empatat i el desgast per la gestió de la dana és major. Si l’efecte arrossegament d’Oltra funciona, no només pot servir per a guanyar la plaça més difícil, València ciutat, sinó també per a sumar el punt necessari per a guanyar també el conjunt del país. El pes del Cap i casal és enorme i només una vegada en la història ha estat governat per un partit diferent del que ha governat la Generalitat.
La seua aposta, a més, per encapçalar una àmplia coalició, moviment o front que aglutine tot l’espai a l’esquerra del PSOE, seguint els plantejaments que en la nostra entrevista amb Ràdio Klara del passat dia 29 de gener de 2026 va fer Gabriel Rufián, qui defensa que les esquerres han d’inventar “algun espai de col·laboració” per a frenar l’extrema dreta i situar l’habitatge i la guerra digital al centre de la batalla política, pot ajudar en aquesta tasca sempre que totes les forces d’aquest espai es dediquen a remar conjuntament i no a repetir l’espiral de baralles, divisions internes i crisis d’altres experiències.
