Les fonts ben informades expliquen que, després de les eleccions espanyoles del 23 de juliol del 2023, Alberto Núñez Feijóo va assegurar que havia perdut «per culpa de València». Segons aquesta tesi, va ser el pacte exprés de Carlos Mazón amb Vox –llavors liderat al País Valencià pel condemnat per maltractes Carlos Flores– i la imatge d’imposicions ultres que emanaven, el que va provocar una mobilització rècord de l’electorat progressista i que frustraria l’arribada del gallec a la Moncloa.
Ara, podríem dir, aquesta volta parafrasejant Marx, que la història es repeteix. I si bé fa dos anys ho va fer com a tragèdia, ara seria més aviat una comèdia. I si llavors Mazón ja li va costar a Feijóo poder ser president espanyol, tot apunta que està a punt de tornar-li-la a jugar al seu cap.
Perquè l’obsessió de Mazón per aferrar-se al càrrec ja està posant en perill un futur govern de dretes a l’estat espanyol, que necessita un espectacular resultat al País Valencià per tenir alguna opció –el que explica el nerviosisme dels terminals mediàtics conservadors de Madrid per desfer-se del president valencià. I ara, a més, caldrà sumar-hi la repetició de l’error del 2023, però agreujat.
El dolorós acord pressupostari a què han arribat amb els d’Abascal –amb el mateix Abascal en persona- que han aprofitat la debilitat de Mazón per vendre cars els seus vots i marcar un clar perfil ideològic als nous comptes, pot tornar a provocar els mateixos resultats que fa dos anys. Més ampliats, si li sumem el desgast acumulat per la mala gestió de la DANA. Pèrdua massiva de vots del PP i mobilització extraordinària de l’electorat progressista, el pitjor malson de qualsevol estratega electoral «popular».
La mateixa «carta als Reis» de fa dos anys
Pel que fa al llistat d’exigències que el grup parlamentari de Vox ha fet públic com a condicions per a aprovar els pressupostos, es pareixen de forma sospitosa a les que ja va presentar per entrar al govern el juny del 2023. La deducció, llavors, és, o bé que llavors no van complir-se o bé que. en realitat, la majoria d’aquestes ja s’han realitzat.
Algunes, per exemple la partida destinada a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), en els anteriors pressupostos depenien del llavors vicepresident i conseller de Cultura Vicente Barrera, de Vox. És Barrera sospitós d’haver regalat diners a l’AVL? O com es concretarà aquesta retallada «de forma significativa» d’un pressupost que ja està sota mínims? El mateix podríem dir de les subvencions a la promoció del valencià, que són a hores d’ara pràcticament inexistents, tal com el mateix Barrera va cridar orgullosament des de la tribuna de Les Corts el novembre del 2023.
Tampoc queda clar com s’aplicaran les mesures de «llibertat lingüística». La consulta de la llengua base en l’educació imposada per Rovira va ser, precisament, una condició de Vox i s’ha convertit en la major derrota política de l’actual Consell. Amb el qual, per cert, Vox no s’ha solidaritzat gens i l’ha deixat sol en la desfeta.
Tampoc hi ha molt a retallar ja en els camps de la «despesa supèrflua i ideològica», si no és que vulguen ara eliminar les ajudes a la Fundación Toro de Lidia o Lo Rat Penat, principals beneficiaris de les subvencions de la Generalitat, ni en els fons de cooperació al desenvolupament, que ja han estat durament reduïts.
Altres de les exigències de Vox, com ara deixar d’aplicar els pactes europeus en matèria de sostenibilitat o migracions, escapen en bona mesura de les competències autonòmiques i, en molts casos, posen en perill l’arribada de fons europeus, així que està per veure quines aplicacions pràctiques tenen al final, més enllà del colp propagandístic de hui.
Rebaixes fiscals
Pel que fa a les rebaixes fiscals, un altre dels mantres de Vox i on ací sí que coincideixen amb els populars, cal tenir en compte que taxes com el tram autonòmic de l’IRPF o l’Impost de Successions i Donacions ja han estat rebaixades i que la Generalitat ha deixat d’ingressar per aquests motius al voltant de 500 milions d’euros per aquest motiu.
Encara que el quitament parcial del deute promés per Pedro Sánchez puga suposar una reducció de 600 milions anuals del cost dels interessos –quedarà encara seguir pagant 6.000 milions anuals-, és complicat entendre com es combina amb el «pla de distribució de recursos per a la reconstrucció després de la gota freda». El document distribuït per Vox promet destinar-hi «totes les despeses supèrflues estalviades», però resulta obvi que aquestes no seran més que un granet de sorra de tots els recursos que es necessiten.
Quedarà per veure, doncs, el resultat pràctic de l’acord anunciat hui per PP i Vox, però políticament, resulta innegable que els ultres han aconseguit un colp d’efecte a costa de la debilitat de Mazón. Veurem també si el seu suport a un president amplíssimament impopular no els acaba passant també factura.
