Alfred Botella i Vicent (Alcoi, 1951), va ser diputat amb el Partit Comunista a les Corts Valencianes durant la primera legislatura (1983-1987), fet que el va convertir en un dels protagonistes de l’aprovació de la LUEV, de la qual ara es compleixen quaranta anys, i que va comptar amb el suport dels diputats socialistes –que tenien majoria absoluta–, dels comunistes i amb l’abstenció d’una dreta integrada per la Coalició Popular i per Unió Valenciana, que va concórrer conjuntament a les eleccions en una mateixa candidatura.
Botella, que va ser diputat durant les quatre primeres legislatures valencianes i també en la sisena, seria més tard regidor a la seua localitat d’adopció, el Campello (l’Alacantí), aquesta última vegada ja integrat en Compromís. Parlem amb ell sobre com va viure l’aprovació de la LUEV i el context en què es va gestar.
-En quin moment va entrar vostè en política?
-Cap al 1970. Jo tenia una colla d’amics a Alcoi que sempre discutíem de política i de la situació. Un d’ells ja estava integrat dins del Partit Comunista i als altres quatre o cinc que hi érem ens va demanar d’apuntar-nos al Club d’Amics de la UNESCO, on durant el franquisme es parlava de cultura, de Drets Humans, etc. Va ser ací on vaig contactar amb molta gent que pertanyia al PCE.
-Recorda algun nom en especial?
-Principalment Álvaro Seguí, que va estar empresonat a Burgos durant 12 anys i que no s’amagava mai ni dissimulava mai qui era. També hi havia el líder sindical Pep Linares. Eren dos grans referents.
-I va acabar liderant la llista del PCE a les eleccions espanyoles del 1982 per la demarcació d’Alacant. I un any més tard, la de les Corts Valencianes amb el PCPV.
-Jo havia tingut una activitat molt intensa en l’organització a Alcoi, i des de València em van telefonar per a dir-me que estaven pensant en mi per a incloure’m en la llista de Les Corts. En principi no ho tenia clar. En un primer moment em van proposar liderar la llista de les eleccions generals, com deies, i vam pensar que en funció dels resultats ja veuríem. El 1982 no vam traure representació. En aquell moment el PCE transitava un desert electoral: cal recordar que el PSOE va obtindre, a la demarcació d’Alacant, el 57% dels vots. El 1983, en canvi, sí que vam traure representació: dos diputats per Alacant a Les Corts.
-La consecució de l’Estatut i la celebració d’eleccions valencianes van ser un triomf per al Partit Comunista.
-Va ser molt important. Una de les grans reivindicacions de l’esquerra, i concretament del Partit Comunista, era la de l’Estatut. Les manifestacions giraven sempre al voltant de l’estatut, de l’autonomia i de l’amnistia.
-Abans de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, quin debat generava aquesta qüestió al si del seu partit?
-N’hi havia dos corrents. El més nacionalista l’encapçalava Ernest Garcia, secretari general, i els més joves ens sentíem identificats amb ell, especialment a la província d’Alacant. Curiosament, a la de València, l’actitud envers la llengua era molt més conservadora i cautelosa. De fet, quan es va aprovar la LUEV, el PCPV va proposar esmenes, i algunes d’aquestes tenien la intenció que l’ensenyament del valencià fora voluntari.
-Com és això?
-Jo no estava gens d’acord. De fet, Manuel Martínez Lledó i jo mateix, els dos diputats comunistes per Alacant a Les Corts, vam votar en contra d’aquestes esmenes presentades pel PCPV, trencant la disciplina de partit, per tal que el valencià fora d’ensenyament obligatori a les zones valencianoparlants que marcava la mateixa LUEV.
-No hi va haver cap reprimenda?
-No. La veritat és que quan ho pense al·lucine un poc. En aquell moment hi havia una lluita dins del partit, entre els qui defensàvem la postura que vam defensar i els escèptics. Recorde de fet que, en José María Perea, en aquell moment periodista de La Verdad, es va adonar que hi havia dos vots que havien ballat del còmput previst i ens van fer repetir la votació. Però vam tornar a votar el mateix i ningú no ens va dir res.
-A què es devia, segons vostè, aquell posicionament conservador del seu partit en matèria lingüística?
-Cal recordar que en aquell moment eixíem de la Batalla de València, i això a València va generar un trauma i una crispació enorme. Allò es va traduir en una postura atemorida. Fins i tot el PSPV va ser més valent que el PCPV a l’hora de dotar d’ambició la LUEV. Persones com Alfons Cucó o Joan Pastor pressionaven en aquest sentit. La posició del president Joan Lerma era més conservadora, però tot i així la LUEV es va aprovar tal com s’havia previst.
-La dreta s’hi va abstindre, però no va votar en contra. Va ser una sorpresa?
-Esperàvem que votaren en contra, però cal recordar que en aquell moment hi havia un clima polític molt contradictori. I la dreta, malgrat la Batalla de València, tenia por de ser assenyalada com un sector contrari a l’autonomia i a l’Estatut, i cap de les dues coses no s’entenia sense una llei com la de la LUEV, aprovada per a oficialitzar el valencià. Això els va fer no votar-hi en contra.
-Quaranta anys després, quin balanç fa de la LUEV?
-Hi ha hagut moments bons i dolents. Durant els primers anys la llei va ser molt positiva perquè va servir per a introduir el valencià a l’escola. Després hi ha hagut un cert retrocés. Entre altres coses perquè, malgrat totes les bones intencions, lleis com la del plurilingüisme, a la pràctica, han fet retrocedir el valencià a l’escola. Quan es vol quedar bé amb tothom, normalment s’acaba quedant malament amb tothom. Amb els teus i amb els contraris.
-Pensa que ara, quaranta anys després, la LUEV es podria aprovar en un context com l’actual?
-No. La qüestió lingüística s’ha polaritzat molt, i de manera molt interessada.
