No es pot negar que, per a qualsevol partit en procés de renovació, una candidatura única per a assumir el lideratge sol ser la millor notícia possible. En canvi, si la candidatura única obeeix a una ordre superior i no a un debat intern i democràtic, aquesta solució pot no ser l’òptima. És això el que ha ocorregut al PSPV.
Després de la derrota del 28 de maig, reflectida tant a la Generalitat Valenciana com a les diputacions i en l’àmbit municipal –l’Ajuntament més gran governat actualment pels socialistes és el de Gandia–, el PSPV havia d’encarar un procés de renovació que no es presentava fàcil. Al rerefons sobrevolava la catàstrofe del 1995, que va ser electoral però sobretot orgànica, perquè la pau interior al partit va ser un objectiu impossible d’aconseguir durant un bon grapat d’anys. El PSPV va ser condemnat, per mèrits propis, a mantindre’s durant vint anys a l’oposició.
Inevitablement, aquell període fosc ha sigut recordat aquests dies davant les primàries que el PSPV havia d’encarar. A dins del partit hi havia veus, moltes veus, sobretot les més favorables al llegat del president Ximo Puig, que reclamaven una candidatura única liderada per Diana Morant i que els dos candidats alternatius, Alejandro Soler i Carlos Fernández Bielsa, feren un pas al costat.
En primer terme aquest desig no es va poder complir davant la manca d’acord i les exigències entre les parts. Finalment, la intervenció del PSOE ha fet que la candidatura única siga una realitat i que els dos candidats alternatius renuncien a substituir Ximo Puig a la secretaria general del PSPV.
Però, a quin cost?
No està clar si la convivència orgànica al si del partit està garantida. Menys encara quan la candidata única, Diana Morant, ho és per desig i ordre expressada des de la seu del PSOE de Ferraz, a Madrid, i no per decisió del conjunt de la militància valenciana a través d’una votació que així ho certifique. Evitant les primàries s’evita que Morant, l’aposta personal de Pedro Sánchez, beneïda també per Ximo Puig, siga derrotada en un procés democràtic intern. Però sense un procés democràtic que done veu a la militància valenciana no s’aclarirà la legitimitat amb què compten, en l’àmbit intern, els qui fins fa no res eren aspirants a liderar el partit.
Això, evidentment, complicarà una convivència que al si del PSPV mai no ha sigut senzilla. És precisament per això que altres molts militants demanaven primàries: per a evitar disputes internes, fruit d’una convivència impossible, que entrebanquen el PSPV en el seu intent de recuperar la Generalitat Valenciana.
Sense un PSPV fort i legitimat, tant internament com externament, fer fora el PP i Vox de les institucions és una tasca impossible. La candidatura única de Morant pot ser una solució a curt termini, però a la llarga no ha de ser, necessàriament, la millor solució possible. Aquesta passa només per donar veu a la militància del País Valencià, eixe col·lectiu tan interpel·lat i reivindicat, però al qual el PSPV i el PSOE en general no sempre s’atreveixen a escoltar de manera clara i directa.
