El PSPV del sud valencià és un puzle amb peces molt difícils d’encaixar. Així es va demostrar a inicis d’aquest any, quan a les primàries provincials del partit van ser elegits, tant a la demarcació de València com a la de Castelló, els secretaris generals més pròxims al president valencià i líder del partit, Ximo Puig.
El cas d’Alacant va ser distint. El portaveu socialista a la Diputació i alcalde d’Alcoi des de 2011, Antoni Francés, era el candidat més proper a Puig, però va patir una derrota ajustada davant Alejandro Soler, exalcalde d’Elx (2007-2011), diputat al Congrés i destacat membre de l’antiga família de l’exministre José Luis Ábalos, pròxima al president espanyol Pedro Sánchez. Aquella victòria, tot i que ajustada, va anar seguida d’una sèrie de declaracions que van traslladar l’enfrontament més enllà de l’àmbit electoral. El més destacat va ser que Soler no va garantir la continuïtat de l’alcalde d’Elx com a candidat a les properes eleccions municipals. Es referia a Carlos González Serna, alcalde de la capital del Vinalopó des del 2015 i el primer edil més important que té el PSOE en tot el País Valencià, atès que Elx és la ciutat més poblada del territori amb una alcaldia socialista.
Aquelles declaracions van ser contestades pel mateix Ximo Puig, qui va fer una crida a la unitat, però Soler va contraatacar amb la validació d’una executiva que, lluny de buscar el consens demandat pel bàndol derrotat –Soler va guanyar amb només 150 vots de diferència–, va marginar aquesta part a excepció de Mireia Estepa, alcaldessa de Cocentaina, que va ser integrada en l’executiva provincial socialista.
El territori més afectat per aquesta nova conjuntura en el lideratge provincial del PSPV és la ciutat d’Alacant, on l’exsenador Ángel Franco dirigeix el partit gràcies al control de les assemblees internes. A la ciutat d’Alacant els socialistes van apostar clarament per la candidatura d’Antoni Francés, i en aquell context de derrota, Miguel Millana, secretari general del PSPV a la ciutat, va deixar anar un titular ben explícit en una entrevista al diari Información: «Soler ha sigut diputat durant molt de temps i no coneixem d’ell cap proposta per a Alacant».
Ara, Millana ha sigut reelegit secretari general del PSPV a la ciutat amb una majoria indiscutible que supera el 97% dels vots. I ho ha fet a còpia d’integrar el sector amb el qual fa escassos mesos estava públicament enfrontat. La solució va ser crear una comissió executiva de cinquanta-dos membres perquè tots hi tingueren cabuda. Tot i que 13 dels 14 primers són afins a Millana i a Franco, 18 membres en total són partidaris d’Alejandro Soler.
Malgrat aquest predomini de Franco en l’executiva, el pacte amb el sector de Soler evidencia la pèrdua de poder de qui dirigeix el PSPV alacantí, qui no està acostumat a haver d’agrupar sensibilitats al si de la formació. La persona més destacada dels 18 pròxims a Soler és l’única vicesecretària, María José Adsuar, qui va ser regidora en diverses etapes i pròxima al llavors futur alcalde d’Alacant, Gabriel Echávarri (2015-2018). Alejandro Riera, el seu marit, ha sigut un dels principals negociadors del bàndol de Soler a l’hora d’ultimar la configuració de l’executiva. Riera també és el cap de gabinet de la subdelegada del Govern a Alacant, Araceli Poblador.
Curiosament, tots els regidors de la ciutat d’Alacant han estat integrats en l’executiva excepte el portaveu i candidat a l’alcaldia el 2019, Francesc Sanguino. El seu enfrontament amb Ángel Franco és públic, i res fa pensar que torne a erigir-se com a nou candidat. Sanguino va ser triat com a cap de llista després d’un acord de conveniència entre Ximo Puig i Franco per mirar d’elaborar una candidatura que satisfera els qui manen al partit des de València i els qui el controlen des d’Alacant. De fet, les enteses entre ambdós sempre han anat orientades a evitar enfrontaments que deriven en una pèrdua de control sobre aquest partit a Alacant. És per això que Franco va triar la llista a excepció del seu número u, Sanguino, qui va ser escollit per Ximo Puig com a candidat. Sanguino va guanyar les primàries gràcies al suport de l’aparell local del partit, que en un primer moment havia elegit el metge Andrés García Trillo com a alcaldable. A canvi d’aquella renúncia, Ángel Franco esperava tornar al Senat, cosa que tampoc no va aconseguir perquè ni Pedro Sánchez ni Ximo Puig no van voler avalar aquell intent davant les queixes de bona part dels militants d’arreu de les comarques del sud. Si Franco no ha contraatacat és perquè, segurament, sap que un enfrontament li podria generar més pèrdues que guanys.
Aquell episodi amb tantes contradiccions es podria repetir al 2023. L’escenari és similar: el PSPV d’Alacant està controlat per Àngel Franco, qui té cada vegada menys capacitat de poder –tot i que encara en té–; Ximo Puig necessita dels seus suports per imposar la seua alcaldable socialista, que és l’actual consellera de Sanitat, Ana Barceló; i Alejandro Soler també té en el consens la seua arma per no enfrontar-se a l’aparell del socialisme a la ciutat d’Alacant, el territori més hostil contra el seu mandat al si del PSPV provincial. De moment, l’entesa entre Franco i Soler sembla evidenciar que l’executiva d’Alacant vol teixir consensos per evitar guerres que podrien afeblir-la encara més. Ara caldrà veure si torna a haver disputa interna al partit, entre el PSPV d’Alacant i Ximo Puig, per la candidatura a l’alcaldia de la ciutat.
