El PPCV manté el web només en castellà mentre reclama a la UE l’oficialitat del “valencià” separat del català. El relat “valencianista” del PP xoca amb la pràctica: el portal corporatiu no té versió en valencià i, a Alacant (l’Alacantí), el partit ha avalat passos per arraconar la llengua. El Partit Popular valencià manté el seu portal corporatiu en castellà i sense versió en valencià —amb menús com “Organigrama”, “Instituciones”, “Actualidad” o “Participa”— mentre els seus dirigents intensifiquen la pressió perquè la Unió Europea declare oficial el “valencià” com a llengua diferent del català. Les captures del web del PPCV consultades per aquest diari mostren que la comunicació digital del partit continua exclusivament en castellà, sense cap opció de canvi d’idioma.
En paral·lel, l’eurodiputat Esteban González Pons s’ha erigit com a defensor del valencià arran d’una entrevista d’Onda Cero al ministre d’Afers Exteriors, José Manuel Albares, on aquest va reiterar que la proposta del Govern espanyol per a la UE se centra en el català, l’èuscar i el gallec. “El valencià no? Retrat d’Albares com és”, va escriure Pons a la xarxa social X. En la mateixa conversa, Albares va subratllar: “Per al Govern d’Espanya hi ha tres llengües cooficials en el seu territori respectiu: català, èuscar i gallec. Aquestes son les llengües a les que mai anem a renunciar”.
La paradoxa s’accentua amb un recordatori: un vídeo de 2012 mostra Esteban González Pons parlant en valencià a TV3. Allà assumeix de facto la unitat lingüística que ara el partit tracta de qüestionar en l’àmbit europeu. I, en paral·lel, a escala local, el PP ha avalat a Alacant (l’Alacantí) la retirada del valencià en l’àmbit municipal, mentre eleva la bandera d’una suposada “defensa” de la llengua davant Brussel·les.
El president de la Generalitat, Carlos Mazón, també ha exigit que la Unió Europea reconega el “valencià” com a llengua diferent del català. “No som una comunitat de segona. No pertanyem als Països Catalans de ningú. No ho consentirem”, va afirmar. La reivindicació arriba, tanmateix, amb un precedent incòmode: el 2004, l’intent del llavors president Francisco Camps de separar “valencià” i “català” en la traducció de la Constitució europea va acabar amb un reconeixement explícit que es tractava de la mateixa llengua, amb denominacions diferents segons el territori.
