La preocupació dels agricultors valencians i la seua protesta no només és legítima: és també necessària.
Els últims anys el camp valencià està patint una considerable pèrdua de terra conreada al mateix ritme que el sector s’envelleix i s’empobreix. La manca de relleu generacional, a causa de les dures condicions que ofereix el camp i les traves de l’administració, no pot presentar un altre panorama que el de la desolació actual que s’ha de transformar, necessàriament, en protesta.
El context geopolític global inestable i el canvi climàtic són factors sobrevinguts i que no són, ni de bon tros, menors. Però hi ha problemes més estructurals que les institucions europees i els estats no han sabut –o no han volgut– afrontar de la manera que calia fer-ho. La Unió Europea ha fet recaure sobre el sector agrari els costos de la globalització. L’agricultura s’ha utilitzat com a moneda de canvi a favor de tractats comercials amb altres sectors i la transició ecològica, tot i que imprescindible, s’ha dissenyat d’una manera contraproduent per als agricultors, sobretot xicotets i mitjans, que han d’assumir els costos d’aquest canvi de paradigma sense compensacions suficients.
Sense un replantejament d’aquestes polítiques, enfocades a la justícia i a l’equitat, el camp difícilment sobreviurà. Amb tot el que això comporta socialment, econòmicament, ecològicament i culturalment.
No hi ha dubte, alhora, que el principal problema que pateix el camp és el foment neoliberal d’un lliure mercat manipulat que afavoreix l’entrada de productes estrangers –en mans de grans multinacionals beneficiades pels grans tractats de comerç internacional– amb totes les facilitats possibles mentre els productors locals i de km 0 pateixen imposicions administratives que impedeixen la competència amb igualtat de condicions i, el que és més important, el desenvolupament de l’agricultura local, afectada també per la manca de consciència ciutadana a l’hora de consumir productes procedents del sector primari.
Per últim, cal no oblidar tampoc que les crisis són un camp de cultiu extraordinari per a canalitzar el missatge oportunista i demagògic de l’extrema dreta. I la del camp valencià en particular i europeu en general no és una excepció. L’intent de desprestigiar entitats que tradicionalment han defensat el sector i de fer girar aquesta situació contra l’esquerra no és més que un intent de guanyar terreny que no servirà per a capgirar la situació.
L’esquerra no ha estat a l’altura de la situació del camp aquests anys, però l’alternativa que oferirà la ultradreta no serà mai distinta que la que planteja el model neoliberal, un model darwinista que afavoreix les grans corporacions i que perjudiquen el productor local. Cal, per això, no caure en la trampa dels discursos màgics i que els sindicats agrícoles eviten que aquesta protesta tan necessària com legítima permeta la intrusió dels oportunistes de sempre.
