Ja sabíem, perquè així es va entestar a demostrar-ho, que l’arribada de Diana Morant a la secretaria general del PSPV no tenia cap altra intenció que la de convertir la federació valenciana del PSOE en una corretja de transmissió directa amb Pedro Sánchez. Tant és així que el president del Govern espanyol i secretari general del PSOE va impedir la celebració d’unes primàries al PSPV per assegurar-se la victòria de Diana Morant i per impedir la visibilització del més mínim reducte de dissidència legitimada a través d’un procés democràtic intern.
Des que Morant ha arribat a la secretaria general del PSPV, paradoxalment, la sensació no és de renovació, sinó de guaret. Perquè el PSPV, lluny de donar un colp damunt la taula i actuar com allò que és, el principal partit de l’oposició està desaparegut del debat i dels carrers. Ni tan sols es va adherir a la manifestació del lema «Mazón dimissió» del passat dissabte, posant-se de perfil de forma inexplicable. L’episodi tràgic de la DANA no ha fet canviar aquesta actitud, sinó que el PSPV s’ha instal·lat en una incomprensible dinàmica de cordialitat institucional amb el president Carlos Mazón. Una dinàmica que és interessada, que és tòxica i que és, per damunt de tot, antivalenciana. Ni tan sols demanaran la dimissió de Mazón en la compareixença d’aquest divendres a Les Corts
Si el PSPV ha anunciat que aprovarà els pressupostos del president Mazón (del PP) no és per a habilitar els ajuts a la DANA. És, senzillament, perquè al PSOE no li ixen els càlculs per aprovar els comptes espanyols davant les amenaces de Junts i Podem i pretén que el PP li’ls aprove. Si aquest desenllaç no es dona, el PSOE no tindrà pressupostos, però disposarà d’un relat favorable que possiblement li permetria anticipar les eleccions espanyoles i aspirar a revalidar una majoria progressista. Per què el PSPV no exerceix com a oposició i exigeix un pressupost digne amb els afectats de la DANA, en comptes d’oferir un xec en blanc?
El càlcul és, senzillament, aquest. La política també depèn en bona part de l’estratègia, i el PSOE porta dècades demostrant ser el partit amb més encert estratègic del règim del 78. Però l’estratègia deixa de ser legítima des del moment en què aquesta es basa a donar estabilitat a un president autonòmic del PP que és responsable de les més de dos-cents morts provocades per la seua negligència al País Valencià durant la vesprada del 29 d’octubre.
Estem davant d’un joc macabre. En comptes de consolidar la majoria progressista amb els grups polítics que aquests anys han facilitat que Pedro Sánchez es perpetue a la Moncloa, el PSOE, amb la col·laboració fonamental del PSPV, pretén sobreviure al poder estatal a costa del poble valencià. Si el PSPV té un mínim de dignitat no hauria de participar en aquest joc. I si la secretària general es presta a fer-ho, fora bo que l’executiva, o la militància, li parara els peus. Una altra cosa seria una traïció inadmissible amb l’establiment d’unes prioritats que no interessen, ni de bon tros, al poble valencià després d’una catàstrofe humanitària com la que s’ha patit.
