Quan els socialistes valencians pronostiquen un probable avançament electoral cal pensar que o bé són capaços de veure el futur o bé que no han estat atents als últims moviments que han fet el PP valencià i l’espanyol. El president Carlos Mazón ja no és qui era fa ara tres mesos: lluny d’estar clarament qüestionat pel PP, ara el partit ha tancat files amb ell, tal com es va veure a la cimera celebrada a Oviedo a principis de gener, amb els barons territorials del partit ovacionant-lo.
Aquesta ovació, segurament, és més interessada que sincera. No és possible aplaudir el president Mazón si no és des d’un posicionament hooligan o, en tot cas, des d’una aprovació simulada per tal de seguir l’estratègia per la qual ha optat el PP: carregar totes les culpes del passat 29 d’octubre contra el Govern espanyol de Pedro Sánchez. Però siga com siga, el cert és que el PP ha optat per defensar el president valencià públicament, i això és així perquè al PP li interessen dues coses: no regalar una victòria a Sánchez assumint la responsabilitat de Mazón –que la té, i la té tota, com a responsable directe de les emergències al País Valencià– i evitar un avançament electoral al País Valencià que, segons totes les enquestes, perjudicaria clarament el PP.
I el PSPV-PSOE, davant aquesta realitat, s’atreveix a vaticinar convocatòries electorals pròximes. El pronòstic fa pensar que els socialistes valencians no s’estan preparant tant davant aquesta possibilitat –remota–, sinó que el Congrés d’aquesta setmana amaga qüestions no massa còmodes. Com ara, el fet que servirà per a definir els quadres interns del partit. I amb dificultats.
Principalment, perquè Carlos Fernández Bielsa vol plantar cara a Diana Morant a la demarcació de València. La pugna pel control de la formació continua present, i augmentarà tal com arriben els següents conclaves interns, com ara els congressos provincials i, sobretot, els locals. En aquest últim cas, caldrà veure què ocorre a Alacant, on la disputa entre les famílies socialistes és màxima.
I en segon lloc, i cal no oblidar-ho, perquè els socialistes valencians no tenen hui un lideratge clar i definit. L’aparell s’entesta en promocionar Morant, i hi té tot el dret, però Morant amaga un desconeixement orgànic que la militància que no li és afí no s’ha cansat de denunciar internament. Encara més: si Morant és secretària general del PSPV-PSOE, ho és per designació directa del secretari general del PSOE, Pedro Sánchez. I aquestes ingerències, en partits amb vocació de democràcia interna, acaben tenint conseqüències a curt o a llarg termini.
Més encara quan durant l’encara breu etapa de Morant al capdavant del PSPV-PSOE s’han pres decisions que no ha entès pràcticament ningú. Per exemple, l’anunci precipitat de regalar l’aprovació pressupostària al president Mazón, tan contraproduent que el partit s’ha hagut de desdir. O el fet de no donar suport a la proposta de Compromís de presentar una moció de censura contra el president Mazón per la seua negligència el passat 29 d’octubre amb resultat de 224 persones mortes. Si mirem encara més enrere, s’ha de recordar que «el sanchisme» no va encarar, com calia, la resolució d’aspectes tan negatius per als valencians com l’espoli fiscal, l’infrafinançament i la infrainversió encara presents i intactes durant l’etapa en què van coincidir els presidents Pedro Sánchez i Ximo Puig.
Sense un PSPV-PSOE realment federal, sense ingerències de Madrid i en condicions de competir electoralment amb el PP, el País Valencià és un país més feble. Per competir cal generar credibilitat, i per generar credibilitat cal que els socialistes valencians, més enllà d’aquest congrés, afronten de cara els problemes que afecten els valencians i que no tinguen la vocació exclusiva de ser un partit estrictament lligat a les decisions que es prenen a Madrid. Però fins ara el partit no ha actuat en aquesta direcció, i només la incompetència del president Mazón facilita que el PSPV-PSOE puga optar per tornar a la presidència de la Generalitat després de les pròximes eleccions, sempre que el seus competidors Compromís i altres propostes d’esquerres sumen prou escons a Les Corts. Abans del 29 d’octubre aquesta possibilitat, directament, no existia.
