Demà diumenge se celebren unes noves eleccions al Parlament de Catalunya i l’escenari sembla més obert que mai. L’independentisme, desil·lusionat després dels sis anys de desorientació continuada arran de la derrota del procés, mira de mantindre una majoria parlamentària que les enquestes posen en dubte i que, a més, si l’acaben aconseguint, no està gens clar que es puga materialitzar en la investidura del candidat guanyador –amb més possibilitats Carles Puigdemont que Pere Aragonès, segons les enquestes– degut a les desconfiances que s’han anat multiplicant des de la dècada passada.
D’altra banda els socialistes espanyols, reforçats pels gestos del president Pedro Sánchez amb mesures com ara els indults –primer– i l’amnistia, d’aprovació imminent, acapararan el vot espanyolista i seran, previsiblement, la força més votada, però sembla clar que la suma dels partits nacionalistes espanyols no obtindran la majoria absoluta i, si l’obtenen, dependran també de Vox, un partit totalment incompatible amb el PSC i amb Comuns Sumar. Aquesta formació, que torna a tindre com a candidata Jéssica Albiach, podria experimentar una caiguda important.
A més, la majoria independentista podria dependre d’un partit que possiblement entrarà al Parlament per primera vegada. Es tracta d’Aliança Catalana, l’extrema dreta independentista que fins ara no ha tingut cap presència institucional i que ha anat guanyant visibilitat a través de l’alcaldia de Ripoll i dels mitjans que li han donat visibilitat, que no casualment són, en la seua majoria, d’orientació nacionalista espanyola.
Amb aquests ingredients, és difícil imaginar una situació política a Catalunya durant els pròxims mesos que no siga la de bloqueig, atès que una possible reedició del tripartit entre PSC, ERC i comuns, tot i que factible segons algunes enquestes, seria difícil d’explicar per a ERC, sobretot si finalment es dona una majoria independentista. Més encara quan els anteriors tripartits, entre 2003 i 2006 i entre 2006 i 2010, van generar una gran fractura a ERC, que va ser molt castigat electoralment.
És evident que la desil·lusió s’ha apoderat del votant independentista, anteriorment simplement catalanista, i que possiblement calen nous lideratges i assumpció de responsabilitats per a explorar nous camins de futur. Mentre la política instal·lada entre l’independentisme siga la del retret constant, la de l’acusació mútua i la de la traveta continuada, Catalunya tindrà més dificultats per a encarar reptes indispensables com la del retrocés de la llengua catalana, la de l’espoli fiscal o la del dèficit en matèria d’infraestructures. Tres problemes que afecten encara més els valencians que, com els catalans i els balears, difícilment trobaran una solució al sotmetiment espanyol si no és compartint aquesta lluita entre els territoris amb qui comparteixen la llengua i les conseqüències del nacionalisme de matriu estatal.
El resultat de les eleccions, si és favorable a l’independentisme –sense tindre en compte, per descomptat, els islamòfobs d’Aliança Catalana–, haurà de servir per fer front a aquests reptes i també el de l’autodeterminació.
