A l’espera que les negociacions es desenvolupen i que els anuncis es concreten en propostes reals, el cert és que el «finançament singular» acordat entre PSC i ERC a Catalunya –i que resta a l’espera, insistim, de ser concretat– obri la porta a un canvi de finançament que podria beneficiar els valencians.
Tot dependrà de la capacitat política dels representants institucionals del poble valencià a l’hora de fer-se valdre i a l’hora de jugar correctament les cartes. En això últim els resultats han sigut pèssims els últims anys, però ara el president Mazón té l’oportunitat de trencar amb la inèrcia i penjar-se una medalla que fins ara cap altre no s’ha pogut penjar.
Per més que siga depriment és important recordar-ho: aquests anys, el to de l’exigència del finançament valencià ha sigut directament proporcional a la correlació de forces entre el Palau de la Generalitat Valenciana i Moncloa. L’expresident Francisco Camps en va començar a parlar per confrontar amb Zapatero. Els socialistes i Compromís van fer bandera d’aquesta necessitat mentre Mariano Rajoy ocupava la Moncloa. Quan Rajoy va ser censurat per Sánchez, el president Ximo Puig va contemporitzar tant com va poder. I des d’aleshores, no cal dir-ho, el PP valencià sempre ha utilitzat aquest tema amb finalitat estrictament electoral.
Això és el que pot canviar. Ara, el president Mazón té l’oportunitat de canviar-ho. I per canviar-ho no cal únicament confrontar amb Sánchez, que és l’únic que sembla que intenta fer el seu partit, sinó aprofitar una conjuntura que fins i tot els empresaris valencians li han demanat aprofitar. Així es va expressar Vicente Boluda, màxim representant de l’Associació Valenciana d’Empresaris, un home poc sospitós de ser d’esquerres o valencianista i que va demanar explorar el nou escenari per traure profit. Perquè és conscient que preservar els diners generats –o una bona part– sempre serà més beneficiós per l’economia valenciana que no adreçar-los automàticament a Madrid perquè l’Estat decidisca què en fa.
I és que això del finançament afecta tothom: els més desafavorits econòmicament i els qui més poder econòmic ostenten; els qui reben serveis socials i els qui els han de prestar; els qui governen el País Valencià i els que resten a l’oposició. Aquesta és la clau de volta i la premissa des de la qual cal encarar la negociació político-institucional.
Però hi ha qui, fruit d’un nacionalisme espanyol totalment desfasat, és incapaç de veure aquesta evidència i es dedica a utilitzar l’infrafinançament exclusivament com a arma electoral contra els seus adversaris. Les accions del president Mazón l’encabeixen dins d’aquest espectre, però ara té l’oportunitat de treballar, de veritat, pel bé de tots els valencians. La pregunta no és només si ho aconseguirà, sinó si estarà disposat a fer-ho malgrat el soroll ambiental que hi ha al seu propi partit. En definitiva, Mazón ha de demostrar què és més important per a ell, si el país de tots o el seu partit.
L’oportunitat política que es presenta ara, en tot cas, no pot fer oblidar el dèficit fiscal històric generat per l’Estat espanyol colonialista, que escanya continuadament el País Valencià i els altres territoris de llengua compartida. L’exigència de la condonació total del deute, reivindicació històrica del valencianisme, no es pot esborrar de l’agenda política, ja que és paral·lela al debat d’un nou finançament just en forma de concert –tal com tenen a Euskadi i a Navarra– o de conveni econòmic, tal com recentment va reivindicar el senador Enric Morera.
