L’efecte papallona és aquell en què, segons la teoria del caos, l’aleteig d’una papallona en una punta del món pot provocar un huracà a l’altre extrem. Aplicat al caos polític que viu el conjunt d’Europa i l’estat espanyol els darrers anys, la papallona seria Toni Cantó, fitxant com a cap de gabinet un desconegut Alvise Pérez –perquè es movia bé en el món de les xarxes socials- ara fa set anys. L’huracà, el trencament del govern de PP i Vox ahir dijous a la vesprada.
Els de Barrera s’han resistit a abandonar les cadires. El mateix dijous de matí votaven conjuntament amb el PP l’aprovació de la polèmica Llei de la Concòrdia i que substitueix la Llei de Memòria Històrica del Botànic, precisament una de les grans promeses electorals dels neofeixistes.
Entre els càrrecs de Vox a la Generalitat –i pràcticament tampoc al grup parlamentari- no hi havia gaire gent contenta amb l’eixida del govern. Fins i tot la representant de l’ala més dura, la presidenta de les Corts, Llanos Massó, havia declarat que acataria la decisió per «fidelitat» al líder, però evitant criticar la gestió del consell presidit per Carlos Mazón. I això que el seu càrrec no està en joc. Qui pareixia molt més afectat era el vicepresident i conseller de Cultura, Vicente Barrera, qui veu com el seu somni de tota una vida de tindre un càrrec polític ha durat menys d’un any.
De la catxa al (probable) trencament
Quan Santiago Abascal va anunciar fa una setmana que si els governs autonòmics on ells participaven acceptaven acollir la quota que els pertocava de migrants menors, se n’anirien, ningú va fer-li massa cas. Tothom ho va entendre com una catxa de pòquer, una collada de cargols per tal de marcar perfil en un moment en què ja tothom està pensant en les vacances i és fàcil marcar agenda política i aparèixer als mitjans.
I en aquest tothom s’hi inclou, i en primera línia, els càrrecs de Vox al Govern valencià, que van continuar fent vida –tampoc direm treballant– com si sentiren ploure.
Fins pràcticament el mateix dijous no van ser conscients de les conseqüències de l’amenaça del seu líder. I no cal dir que entre els seus cercles, no tots hi estaven d’acord. Encara que ningú parlarà obertament, per ara, fonts que coneixen bé la vida interior del partit no descarten fins i tot actes de desobediència i escissions. Al remat, els abandonaments i dimissions han estat una constant al partit ultra des que va començar a tenir presència institucional.
L’ombra d’Alvise
Però com s’explica aquest colp de puny tan sonat d’Abascal per un tema molt menor? Cal recordar que s’està parlant de 400 xiquets per tot l’estat espanyol, sols 23 al País Valencià. I sí que la migració, i en especial dels menors, és un dels temes estrella de Vox, però arriscar-se a perdre tot el poder institucional del partit? No costa gaire recordar que fa menys d’un any, Abascal estava disposat a quedar-se fora del Govern de l’estat i investir gratuïtament a Núñez Feijóo si aquest era capaç d’aconseguir el suport del PNB i Junts per formar govern, tot per «fer fora Sánchez». Què ha canviat des de llavors perquè ara 400 xiquets siguen una línia roja innegociable? Ja no és tan important «fer fora Sánchez»?
El que ha passat es diu eleccions europees i «S’ha Acabat La Festa», l’agrupació d’electors fundada per Alvise Pérez a través d’un grup de Telegram. Sense cap tipus d’estructura, implantació territorial o accés als mitjans, Pérez va aconseguir 800.000 vots i tres eurodiputats, just la meitat que Vox amb tot el seu poder financer i organitzatiu. I els va aconseguir entre el que fins ara era el principal calador de vots dels d’Abascal: els homes menors de 40 anys.
A Vox van prendre molta til·la, però també bona nota dels resultats d’Alvise. Fins ara havien pogut jugar al doble paper de «dinamitador de consensos» i de «vot seriós per fer fora les esquerres dels governs». Però ara que també els toca vigilar el flanc dret ho tenen més complicat. «Veien com molt real el risc d’acabar com Ciudadanos, dessagnats a dreta i esquerra per dos forces molt més útils que ells en el camp respectiu», assenyalen fonts pròximes al partit. Del penell taronja al penell verd.
Pareix que la decisió, per ara, és cuidar el flanc dret. Només cal veure la reacció dels perfils –oficials i extraoficials- de Vox a l’anunci de ruptura amb el PP, on presenten el partit amb el qui ho han pactat absolutament tot com poc més que un «PSOE blau».
