La defensa del dret a la vivenda, que té en València el seu epicentre aquests dies amb l’acampada desenvolupada a la plaça de l’Ajuntament, és el nou camp de batalla de l’esquerra més eficaç de totes: la que sap que la lluita està al carrer i no als despatxos. Al costat de la gent comuna que necessita un habitatge econòmicament assequible com a element vertebral d’una vida digna.
Tant és així que, amb totes les matisacions que calguen, la situació actual evoca en certa manera la que es va viure a inicis de la dècada passada, amb la irrupció moviment dels indignats del 15-M a Madrid, ràpidament estesa a les altres capitals de l’Estat espanyol. Seria interessant poder saber què haguera passat si l’acampada actual de València s’haguera produït a Madrid i com hauria crescut la dimensió d’aquest debat, però més enllà d’això, el cert és que aquesta qüestió s’ha posat damunt la taula, en l’agenda d’afers públics que ens afecten com a societat, i ha fet ressuscitar velles dinàmiques de la política. I no totes són necessàriament dolentes.
En primer lloc, el problema de l’accés a la vivenda, derivat d’un model turístic, del fracàs de la política d’habitatge, de l’actitud de la SAREB i dels fons voltors que els principals partits d’àmbit estatal han protegit sense admetre cap debat, es fa més gran a ulls de la societat quan els casos de corrupció tornen a esclatar.
En segon lloc, PP i PSOE tornen a utilitzar els casos de corrupció com una arma llancívola constant i recurrent. Ara el més afectat és el PSOE amb la imminent imputació de l’exministre, exsecretari d’Organització i exreferent del partit al País Valencià, José Luis Ábalos, però la memòria col·lectiva és suficientment sòlida com per saber que el PP no pot donar cap lliçó en aquest aspecte, menys encara amb la recent condemna contra l’expresident Zaplana i altres càrrecs.
En tercer lloc, fruit d’aquesta picabaralla estèril entre els dos grans partits de l’Estat espanyol prenen força arguments com els que fa Podem, que encara té Pablo Iglesias com a gran referent malgrat que ha abandonat la política institucional i ara es dedica a influir des de l’ecosistema mediàtic. Una aposta intel·ligent que, cal dir-ho, l’esquerra no sempre ha prioritzat i que Iglesias sí que ha sabut assumir, més encara sabent que allò que va fer créixer a Podem va ser la presència als mitjans de comunicació. Aquest encara és un repte pendent per al conjunt del País Valencià, el d’articular un valencianisme mediàtic que sempre hem plantejat des d’aquest mitjà.
En quart lloc, aquest debat, situat a hores d’ara al centre de l’agenda política i mediàtica valenciana i estatal, està deixant totalment fora de joc Vox i el conjunt de l’extrema dreta, ara també representada per Alvise Pérez. La gent sap que els problemes que deriven del capitalisme més salvatge mai no podran ser resolts per l’extrema dreta, que espera l’oportunitat per tornar a poder incidir amb força en la quotidianitat. Hi ha una cosa que queda clara amb el capítol de la vivenda que estem vivint: amb els problemes reals, els que són tangibles i els que no procedeixen de l’alarmisme barat, l’extrema dreta es queda al marge de tot.
I en cinquè lloc, tot i que és agosarat –si més no a hores d’ara– comparar el 15-M amb l’actual lluita pel dret a la vivenda, és evident que Compromís va desenvolupar un gran paper ara fa més d’una dècada amb les acampades dels indignats. Fora bo que la coalició, ara en procés de rellançament després de l’últim congrés, no deixara escapar aquesta oportunitat i fer del valencianisme una eina útil i identificable per a la gent que pateix aquests problemes. És a dir, fer del valencianisme polític, d’estricta obediència valenciana, una eina útil i identificable per a la majoria social del poble valencià.
