Les entitats Plataforma Ciutadana per l’Auditoria del Deute del País Valencià, Decidim, La Cívica-Escola Valenciana, Acció Cultural, VientoSur i Intersindical han organitzat, a la seu de la Universitat d’Alacant ubicada al centre de la ciutat, una xerrada amb els coautors del llibre Anatomia d’un deute il·legítim (Edicions del 1979). Es tracta d’un treball que explica els problemes de deute generats al País Valencià des de la crisi financera del 2008 amb arguments tècnics i amb un relat, també, que detalla com aquesta plataforma es va implicar per a explicar a la ciutadania el perquè d’una despesa pública desorbitada.
Manel Girón i Fernando Patón recordaven com al 2012 hi havia un context en què la gran recessió ja es deixava notar clarament. Es contemplava, alhora, la manca de futur de molts joves. «Es gestava el moviment 15-M», apuntava un dels autors, mentre explicava també que en aquell moment s’explicava el problema del deute en molts països. El deute, definia, «és el mètode que va trobar el capitalisme per a sotmetre els països als seus interessos». Però no només afectava el conegut com a tercer món, sinó que també és una eina aplicada al País Valencià, tal com s’ha vist en els últims temps.
«El deute de la Generalitat afectava de forma molt significativa, i es van establir uns criteris per a analitzar-lo i saber quin percentatge es podia considerar il·legítim». Aquesta va ser la funció de la Plataforma Ciutadana per l’Auditoria del Deute, que es va implicar en part –alguns dels seus militants– en els governs del canvi que va arribar al 2015. El malbaratament previ dels fons públics havia tingut aquell desenllaç polític, però el problema no es va solucionar, ni de bon tros.
De fet, encara continua ben present. Curiosament, tal com recordaven els autors, va ser la dreta la que va posar, en primer terme, la qüestió del deute valencià sobre la taula, «mentre que l’esquerra basava el seu relat en el malbaratament. No eren discursos falsos, però sí que eren parcials, i la Plataforma volíem anar més enllà», explicaven. Perquè el País Valencià era un dels territoris amb major nivell de pobresa i d’exclusió tant de l’Estat com d’Europa. «Era una qüestió estructural que no es podia deixar de banda, i evidenciava la relació directa entre el deute i la manca de serveis públics, cosa que feia possible demostrar la il·legitimat del deute, perquè limitava la cobertura social i beneficiava el gran capital. Contra això lluitàvem des de la Plataforma», relatava Manel Girón.
Va ser amb aquesta intenció que es van organitzar manifestacions en diverses ciutats i fins i tot mocions en ajuntaments, la primera dels quals va ser presentada al Pinós (Vinalopó Mitjà) per part d’un regidor socialista que va demanar auditar el deute municipal i el deute de la Conselleria de Sanitat, que considerava que estava relacionada amb la privatització del sector. El deute, en definitiva, no s’havia generat per a cobrir les necessitats bàsiques de la població.
Fernando Patón, pel seu compte, explicava les dificultats amb què es va realitzar l’anàlisi del deute i l’estudi sobre la seua legitimitat. «Vam tardar set anys», admetia, així com també reconeixia les dificultats que implicava una anàlisi profunda d’aquest fenomen tan opac i tan complex. «Les comptabilitats a la Generalitat es feien cada any d’una manera, i no podíem fer un estudi continuat, així que el vam haver de fer des del 2002 per a explicar les anàlisis d’ingressos, de despeses, etc. i comprovar que el deute creixia any rere any i que des del 2010 les transferències de l’Estat van baixar vora un 40%. Per cobrir les despeses, la Generalitat es va endeutar en un 600% més que els anys anteriors, i el deute es va disparar de manera desorbitada». A aquest creixement també hi contribuïen els préstecs adquirits per l’administració per fer front al deute. «Tot es retroalimentava».
El coautor del llibre també rememorava que «tenien la sensació que part del deute era il·legítim, però no sabíem fins a quin punt». Privatitzacions, despeses en infraestructures, grans esdeveniments i despeses en pagament d’interessos de crèdit, així com també qüestions com ara el frau fiscal o l’economia submergida explicaven aquella crisi. «Per què en països com aquest hi havia una economia submergida del 24% i en d’altres no arribava al 12%? Una de les raons era el nombre d’inspectors adreçats a detectar aquest frau, i ací el nivell d’inspectors era molt baix. Això no era perquè sí: era una decisió política perquè els interessos del gran poder econòmic foren satisfets a ple rendiment».
Els diners no recaptats per raons polítiques, «i per tant no recaptats de manera il·legítima», feien una suma de 13.700 milions d’euros, segons els autors. «Amb l’extrapolació del model holandés al valencià ens eixia una diferència de deute del 7,5%». Aquestes contradiccions eren ben visibles si s’analitzaven «els models privatitzadors de serveis públics al País Valencià», indicava Fernando Patón, qui també destacava el cas de les despeses extraordinàries en el pagament de crèdits. «Observàvem els crèdits i els seus interessos, i fent extrapolacions, vam aconseguir fer un càlcul que donava com a suma 12.400 milions d’euros».
Les explicacions detallades d’aquests resultats estan ben detallades en un llibre, un treball exhaustiu d’economia elaborat per ciutadans coneixedors de la disciplina que tenen la voluntat d’explicar als lectors inexperts les trampes d’un sistema contra el qual bona part de la societat va prendre consciència, però que malgrat aquella resposta encara continua ben present. Més encara amb problemes estructurals com l’infrafinançament, també explicat en aquest treball.
