El passat dilluns el president de la Generalitat, Carlos Mazón (PP), va participar en un desdejuni informatiu del diari digital El Debate. Aquest mitjà, que es reivindica hereu del periòdic fundat el 1910, està dirigit per l’exdirector d’Abc, Bieto Rubido, i acumula un bon grapat de columnistes identificats amb Vox i que emeten un relat incendiari sobre l’actualitat de la política estatal.
Concretament, Mazón va deixar clar en un missatge a la xarxa social X, coneguda fins fa poc com Twitter, que El Debate és «un periòdic de valents, que fa un periodisme valent, no indiferent, i que demostra amb fets que pràcticament cal ser revolucionari per a defensar valors com la família, les persones, la vida, la unitat, la igualtat i la llibertat».
Però, què és exactament El Debate? És allò que diu el president valencià?
Aquest diari va ser fundat el 1910 i era editat per l’Editorial Católica, i durant la Segona República va ser considerat el mitjà més pròxim a la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), una formació que va comptar amb dirigents identificats amb la ultradreta i que va ser decisiva en l’esdevenir de la Segona República, especialment durant el període del Bienni Negre, el més reaccionari d’aquesta etapa i durant el qual es va desenvolupar la repressió brutal contra la revolució d’Astúries o l’empresonament dels dirigents de la Generalitat de Catalunya, amb la corresponent intervenció de la màxima institució catalana.
Un dels màxims representants de la CEDA, José María Gil Robles, es va fixar en les exhibicions de propaganda del Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany, dirigit per Adolf Hitler, amb el qual va arribar a simpatitzar, si bé mai no va exportar la totalitat –ni tampoc una part substancial– del seu ideari. Tot i així, la condició reaccionària de la CEDA, i també d’El Debate, va quedar palesa durant la Segona República. Ja en la Guerra Civil, el diari va ser tancat per les autoritats republicanes.
Actualitat
Si bé el context polític actual és ben diferent del dels anys trenta del segle passat, des d’El Debate es mira de projectar una realitat comparable. Per exemple, els seus columnistes no dubten a titllar l’amnistia que aprovarà el Congrés espanyol com a «colp d’Estat». Així ho assegura Antonio Naranjo, habitual també en les tertúlies televisives, qui defineix Pedro Sánchez com «un colpista modern que va iniciar el seu pla el 2018 i que ara el vol rematar. Si ho aconsegueix, Espanya serà novament una immensa txeca», diu referint-se, ni més ni menys, als organismes que, durant la Guerra Civil, proporcionaven tortures contra els detinguts polítics en la zona controlada pels republicans. Un altre columnista que no té problemes a definir la situació actual com «un colp d’Estat» és Amalio de Marichalar, germà de Jaime de Marichalar, exmarit de la infanta Elena i comte de Ripalda.
També té sang aristòcrata el columnista més llegit d’aquest diari, el basc Alfonso Ussía, qui no ha ocultat mai els seus posicionaments extremistes en altres mitjans i qui ha advertit, en una columna recent, que «qualsevol col·laborador en la traïció a Espanya que siga reconegut en un establiment públic sap que pot ser objecte de murmuracions, comentaris, gestos de rebuig i escridassades clamoroses». «No és agradable, però s’hauran d’acostumar», concloïa. En un altre escrit definia l’actuació dels agents de policia contra els manifestants violents que es concentraren davant la seu estatal del PSOE, al carrer Ferraz de Madrid, com a protagonistes del «comunisme policial».
Jaime Mayor Oreja, exministre d’Interior amb el PP d’Aznar i un dels polítics més radicals d’aquell executiu, en un altre article en El Debate, ha assegurat que el fundador de Vox i exdirigent del PP català, Alejo Vidal-Quadras, «ha patit aquest intent d’assassinat per les seues profundes conviccions, pel seu històric paper en Catalunya i en la defensa de la llibertat d’Espanya», tot i que la mateixa víctima va vincular els fets amb terroristes relacionats amb el règim de l’Iran. Mayor Oreja, a més, diu no tindre proves del que afirma, però es basa en la seua «certesa moral», que li convida a dir que «la immediatesa de l’atemptat després del referit acord no pot ser casual, atesa la personalitat i el significat de la figura del meu amic Alejo». Aquesta teoria la vincula, al mateix article, amb la de la conspiració de l’atemptat de l’11 de març del 2004 a Madrid.
Un altre dels columnistes d’El Debate és l’expolític Juan Carlos Girauta, que ha passat pel PSC, pel PP, per Ciutadans i ara és un dels referents mediàtics de Vox. I el seu director, Bieto Rubido, es refereix al Govern espanyol com «l’aliança social comunista que ens governa», a més de dir que la política desenvolupada és «pur chavisme». Més groller és el columnista Luis Ventoso, que defineix la Llei Orgànica d’Amnistia com un «truño de 23 folios contra el estado de derecho».
Són només alguns exemples d’allò que Mazón defineix com «un periodisme valent, no indiferent, i que demostra amb fets que pràcticament cal ser revolucionari per a defensar valors com la família, les persones, la vida, la unitat, la igualtat i la llibertat».
