Cada darrer diumenge d’octubre, el País Valencià desperta amb una mena de tremolor antiga. Al Puig, l’Aplec que organitza Més Compromís és molt més que una cita simbòlica o una trobada festiva. És un acte de memòria col·lectiva, un record de quan el poble valencià—vingut de totes les comarques— s’ajuntaven per defensar i reivindicar la llengua, la terra i el somni d’un país lliure i sobirà. Però també és, almenys per a mi, un moment per veure en quin punt del camí estem.
Vaig tornar a l’executiva nacional amb la il·lusió d’aquell que encara creu en les segones oportunitats. Vaig triar creure en els canvis, l’aire nou, una manera diferent d’entendre la política interna. Però, com en tota història d’amor, els primers dies d’eufòria prompte deixen pas a la realitat: les dinàmiques de sempre, les presses, els equilibris, les renúncies infinites. Els canvis arriben, sí, però a un ritme més lent del que voldríem. I ací em trobe, entre la paciència i la impaciència, entre l’estima profunda i el cansament que a vegades pesa com una pedra.
Alguns llegiran aquestes paraules amb sorpresa, fins i tot amb recel. Pensaran que vaig contra algú, o contra alguna cosa. I no. Només parle des del cor i des del compromís crític. Perquè estime massa aquest projecte per mirar cap a un altre costat quan veig que prometem més del que podem complir. Reconec l’esforç immens d’intentar recosir el valencianisme, de tornar a teixir tantes costures que els anys i els egos han anat descosint. Però també veig com, mentre uns treballen de valent per unir, altres calculen quina serà la seua posició en la pròxima llista, qui es vestirà de superheroi quan arriben les eleccions, o qui confon el projecte col·lectiu amb la seua pròpia projecció personal.
L’executiva de la qual forme part no ho té fàcil. I tot i així, cada dia ho intenta: amb suor, amb rialles, amb discussions que acaben en abraçades i amb llàgrimes. He de reconéixer que no hi soc tan present com voldria. La vida m’atropella, com a tants altres. Per això, cal recordar que militar és una qüestió de classe. No és el mateix per a qui pot dedicar hores al partit perquè té un sou públic o indirecte, que per a aquell o aquella que fa hores extres al treball i, malgrat el cansament, encara troba temps per penjar cartells o anar a un acte del poble. Ho vaig aprendre de ben jove, quan era secretari general de JovesPV amb disset anys, sense sou públic i ajudant al negoci familiar per poder estudiar una carrera amb un mínim de dignitat.
En eixe sentit, veig que altres corrents internes s’estranyen del meu esperit crític. I això em preocupa. Vol dir que dins d’eixes candidatures no s’entendria una veu dissident? Que la crítica no té cabuda en el projecte que vol representar el conjunt del valencianisme? Si és així, tenim un problema més gran del que pensem.
Aquest diumenge és dia de festa i reflexió. Celebrem que tenim un lideratge -el d’Amparo Piquer- que, malgrat tots els vents en contra, treballa per unir les forces del valencianisme. Però també hem de dir alt i clar que no n’hi ha prou amb resistir: cal anar a més. Cal radicalitzar-nos en el millor sentit de la paraula —anar a l’arrel—, començar per casa, reconéixer el valor real de la militància més enllà dels gestos buits o dels aplaudiments puntuals. I, sobretot, hem d’armar un relat que parle clar a la classe popular del nostre país, perquè és amb ells i elles amb qui hem de caminar. És clau per tindre nous lideratges, que ens ajuden a deixar enrere les mateixes cares de sempre que ens converteixen en un partit com la resta. Si volem ser una altra cosa, hem d’actuar d’una altra manera.
Visca el darrer diumenge d’octubre. Que el camí és ben sabut —com cantava Al Tall—, i encara que a voltes ens perda la boira o ens tremolen les cames, tornarem a trobar-lo. Perquè estimar el País Valencià i el seu projecte col·lectiu és, al cap i a la fi, la història d’un amor que, tot i els seus alts i baixos, mai no es dona per vençut.
