Poc queda de l’Alacant que va plantar cara al franquisme i va ser l’última ciutat a ser ocupada per les tropes del dictador. L’última cita electoral, la de les europees del passat diumenge, va posar de manifest la gran identificació que Alacant, sobretot el centre de la ciutat i barris benestants com el de la Platja de Sant Joan, tenen amb la dreta espanyola. No és estrany, en aquest sentit, que l’alcalde Luis Barcala, del PP, en reivindicara el resultat i l’intentara vincular, també, amb la seua gestió a l’Ajuntament.
Però el suport que el centre d’Alacant dona a la dreta espanyola no és una qüestió conjuntural. Ja fa dècades que s’hi manté, concretament des de 1995. Des d’aleshores l’Ajuntament ha restat en mans del PP llevat d’un període excepcional, el del tripartit que van integrar PSPV, Guanyar Alacant –coalició que dominava Esquerra Unida– i Compromís entre 2015 i 2018, sense aconseguir acabar la legislatura.
Durant l’època en què el PSOE ha dominat la política espanyola, tant amb José Luis Rodríguez Zapatero (2004-2011) com amb Pedro Sánchez (des de 2018), Alacant, ha continuat manifestant-se favorable al PP. Hi ha hagut dues excepcions, les dues eleccions espanyoles celebrades el 2019 –a l’abril i al novembre–, tot i que en ambdues ocasions la suma de les dretes va superar la de les esquerres.
En aquestes eleccions europees la tendència ha tendit a reforçar-se. En alguns indrets del centre d’Alacant, la suma del PP, de Vox i de Se Acabó La Fiesta, la candidatura de l’influencer ultradretà Alvise Pérez, ha superat el 70%. Són els resultats que es donen a tocar de la cèntrica plaça dels Estels, antigament coneguda com plaça dels Cavalls o també entre l’arterial avinguda d’Alfons el Savi i la part que hi ha entre aquest carrer i la zona litoral, la més afectada per l’oci diürn i nocturn del turisme. El mateix ocorre a l’altre costat dels carrers adjacents a les avingudes dels antics alcaldes Federico Soto i José Gadea, pròxims també a l’avinguda de l’Estació, on hi ha la Diputació Provincial. Conforme l’electorat s’allunya del centre el domini de la dreta, sense deixar d’existir, minva. Només dues zones cèntriques, la del barri antic i la de Sant Anton, ambdues als peus del castell de Santa Bàrbara, tenen com a opció favorita el PSOE, que és també la de barris com Sant Blai, la vulnerable Zona Nord, Florida, Ciutat d’Assís i alguns altres indrets excepcionals distingits amb el color roig al mapa electoral però envoltats de blau.
Les raons
L’escriptor Ximo Caturla, que es va jubilar exercint com a professor de secundària, viu en una d’aquestes zones d’Alacant, concretament a l’esmentada avinguda de l’Estació. Preguntat per les causes d’aquest fenomen, destaca la causa econòmica. «Fins l’entrada a la Unió Europea, els pisos com el meu eren cars, però no inaccessibles per a una classe mitjana-alta. A partir de l’entrada d’Espanya a la Comunitat Europea els preus es van multiplicar per deu o per vint, la bombolla immobiliària va rebentar-ne els preus i la majoria dels meus veïns, principalment els més recents, són metges, arquitectes, enginyers o farmacèutics. Molts veïns meus lamenten que la contribució urbana és abusiva, que la comunitat també ho és, però a l’hora de votar es resituen en la mentalitat que són part de l’elit, tot i que ells mateixos confessen que ara no es podrien comprar la casa que habiten».
Caturla també situa com a causa «la lluita per l’estatus», en tant que «els antics o recents propietaris compren automòbils cars, porten els fills a col·legis privats d’uniforme, i tot això fomenta i afavoreix aquesta sensació de triomfadors de la vida». I «malauradament», apunta, «aquest alt nivell econòmic i social no implica un alt nivell cultural: poques lectures, molta televisió –ja ens podem imaginar quina– i atenció a emissores de l’extrema dreta, menyspreu per la llengua del país, enyorança d’altres temps i, de propina, ja que odien el valencià, odien també els catalans, els bascos i els estrangers que no són comunitaris». Aquest perfil de veïns, segons l’escriptor, «són d’una fidelitat total a l’hora de votar», fins al punt que «conec veïns de molta edat que ja no ixen al carrer, però te’ls trobes votant el dia de les eleccions».
Nefer Vives, cocoordinadora d’Esquerra Unida del País Valencià a Alacant, vivia al centre fins fa poc, quan es va haver de traslladar a un barri després d’anys patint el soroll de l’oci nocturn. Vives considera que les zones on el vot tradicional és de dretes són especialment cuidades per l’alcalde, Luis Barcala, qui «centra les seues inversions al centre de la ciutat oblidant-se dels barris».
Mentrestant, el centre de la ciutat, al servei dels negocis hostelers i de fenomen com el conegut «tardeo» –la proliferació de l’oci festiu durant les vesprades a partir de l’hora de dinar–, ha convertit aquesta zona «en un megaparc d’atraccions turístiques i festives», contra el qual cal que l’esquerra «articule un discurs que unifique les forces polítiques, els moviments socials i veïnals per a oferir una alternativa de ciutat diferent de la deriva actual», explica Néfer Vives, qui també apunta que el percentatge d’abstenció és molt major entre la gent d’esquerres.
Un altre coneixedor del centre d’Alacant és Manuel Asín, propietari de la llibreria Pynchon & Co, ubicada al carrer Segura –adjacent a l’avinguda cèntrica d’Alfons el Savi. Considera, d’una banda, que el vot als partits «extremistes» com ara Vox i als «extemporanis» com ara Se Acabó la Fiesta, la candidatura d’Alvise Pérez, «respon a diversos factors: una tendència global que explica l’auge de l’extrema dreta als països occidentals, una variable europea basada en la nostàlgia dels Estats-nació sobirans, una altra variable europea obertament xenòfoba, una d’espanyola lligada a l’anticatalanisme i a la retòrica imperial i una específicament valenciana, relacionada amb la concepció colonial del territori».
Pel que fa al cas concret d’Alacant, explica que a la ciutat «és car accedir a un habitatge», però que en canvi s’imposen debats «de moda» vinculats amb «les polítiques neoliberals», com ara «la lliure elecció de centre educatiu o el turisme com a model indiscutible». Asín entén que la dreta «moderada», en referència al PP, «ha d’abandonar la retòrica imperial i acceptar la realitat plurinacional espanyola per a proposar un projecte social i territorial per a dues generacions». En canvi, matisa, «això és el que faria una dreta espanyola, però no una dreta madrilenya: Madrid mana dins d’aquest partit, i això també es nota en les ciutats com la nostra».
