Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
- El blat d’Ucraïna i el sac imperial (1/4)
- Com el Kremlin construeix l’enemic «ucronazi» (2/4)
- La búsqueda de Rússia d’una identitat incerta (3/4)
La invasió russa del segon país més gran d’Europa és el conflicte bèl·lic més greu des de la intervenció en Kosovo el 1998. Ja es compten vora un miler de civils entre els morts d’una guerra que els líders de la Unió Europea asseguren no haver-la previst. El president de Rússia, Vladímir Putin, intenta així aixecar un nou mur al món per a tornar a dividir-lo en blocs com en temps de la Guerra Freda.
Quan va caure el mur de Berlín, el conflicte entre els EUA i Rússia passà a ser aparentment una rivalitat dels interessos de dos països amb un mateix sistema econòmic: el capitalisme, però que competien entre ells a través de la ingerència en els afers interns d’Ucraïna. Un conflicte d’interessos econòmics en el control dels recursos energètics i financers. Ara bé, des de la presidència de Donald Trump als Estats Units i l’auge de partits d’ultradreta en els països de la UE que s’emmirallen en l’autoritarisme reaccionari de Putin, el conflicte també ha adquirit darrerament un vessant ideològic. Concretament, països com els EUA, França o el Regne Unit, per la seua part, també denuncien ingerència russa en promoure el sectarisme i la desestabilització a través de grups ultres. Des del el seu Internet Research Agency a Sant Petersburg, Rússia fabrica i difon massivament afirmacions falses orientades a convertir-se en notícia creïble, tornant irresolubles les desavinences de la política interna d’altres països.
El que es presenta en l’actualitat, per tant, és una nova configuració de pols econòmics i blocs militars. Per una banda, una sèrie de països que fan front als interessos del pol occidental caracteritzat per l’hegemonia militar i econòmica dels EUA i de la UE, i amb règims de democràcia liberal. Rússia considera que aquí té el paper principal i ho assumeix des d’una postura reaccionària, nacionalista (o imperialista), escassament democràtica que persegueix les llibertats individuals d’ideologia, de premsa o d’orientació sexual. El pol que l’imaginari polític que intentaria configurar Putin en el plànol econòmic es troba en l’acrònim de BRICS, conformat amb Brasil, Rússia (i la seua esfera d’influència), Índia, Xina i Sud-Àfrica, i militarment configura un bloc euroasiàtic.
El ressorgiment dels blocs
Després de l’advertència de Putin que va passar desapercebuda en la Conferència de Seguretat de Munic en 2007, Rússia va intervenir militarment a Geòrgia l’any següent, l’agost del 2008, un país del Caucas que havia sigut anteriorment un satèl·lit soviètic i ja utilitzava el pretext d’uns suposats «enfrontaments ètnics» com a casus belli. El conflicte va acabar en una secessió de facto del país d’Ossètia del Sud i d’Abkhàzia, territoris no reconeguts per les Nacions Unides com a Estats independents, i que estan controlats per la Federació Russa. Esta expansió russa va frenar l’extensió de l’OTAN cap a l’Est, tot i la voluntat lliure i manifesta de Geòrgia d’adherir-s’hi. Finalment, però, va haver de renunciar pel risc que suposa perdre per a sempre la reclamació territorial de sobirania sobre Ossètia. Aquí està el pròleg de la pràctica geopolítica de Putin per a Rússia. Cal recordar que la suposada «tensió ètnica» dels ossetis en 2008 no va ser comprovable per cap organisme independent internacional, com ara l’OSCE.
Posteriorment, en febrer del 2010, l’Alt Comandament Militar de la Federació Russa, amb l’aprovació del Kremlin, havia definit com a perill potencial per a la seguretat nacional «l’emergència de tensions interètniques, l’activitat de grups armats radicals i internacionals en les fronteres de la Federació Russa així com dels seus aliats, i la presència de contradiccions territorials», una doctrina que Rússia va aplicar en el cas d’Ucraïna amb Crimea en 2014, i amb l’actual invasió en curs a Ucraïna. A més a més, hi ha potencials nous fronts a altres països amb minories russòfones, com ara Transnístria, a Moldàvia, o els països bàltics on hi ha aproximadament un 20% de població russòfona.
En la guerra de Síria, a més a més, el Kremlin va decidir d’intervenir, tot aprofitant la passivitat de l’OTAN i d’Europa, per a assegurar la continuïtat de la base militar russa de Tartús a la ciutat costanera de Latakia. La intervenció aquí va consistir en bombardejaments intensos que recorden els atacs sobre Ucraïna, sobre posicions rebels a Aleppo i Homs amb bombes de raïm i explosius de buit. Aquest tipus d’armament estan prohibits pel Tractat d’Ottawa de 2006, subscrit per 164 països al món, entre ells, tots els països a Europa. Les excepcions més cridaneres a la llista de signants són Rússia i els EUA. Vist amb perspectiva, potser Putin buscaria que la força aèria russa tinguera experiència de combat que ara aplica per a bombardejar en la invasió a Ucraïna.
La invasió d’Ucraïna, però, ha convertit a Putin en un pare fundacional del país tot just sense voler-ho, perquè ha permés a la societat ucraïnesa assolir dos fites històriques: per una banda, aconseguir que les tradicionals dissensions entre Orient i Occident troben una via de resolució en l’escenari internacional, després de molts anys sense cap èxit. Per l’altra banda, l’agressió militar ordenada per Putin no ha fet sinó oferir al poble ucraïnés el mite fundacional que els manca en el relat històric com a fet nacional en la identitat ucraïnesa. En definitiva, tenen una oportunitat per a demostrar al món que el mite del «primer rus» de Kíiv està mort, perquè fins i tot els russòfons rebutgen este nou capítol en la història que Putin obre amb foc començant amb el símbol de «Z» capitular que porten les unitats militars de l’exèrcit ocupant.
Si no es defensa el dret a la lliure autodeterminació d’Ucraïna, és molt previsible que després d’esta guerra, i atenent a la doctrina militar russa oficial, es puguen obrir potencials nous conflictes en altres regions fora de la Federació Russa on hi ha població russòfona, amb un món en què imperaria l’anarquia entre estats i l’Organització Nacions Unides acabaria llençada a les enormes escombraries de la Història. Perquè el poder jeràrquic que podria tenir l’ONU restaria neutralitzat i la dissuasió de les interdependències econòmiques també desapareix ara que Europa busca alternatives al gas rus. A més a més, en el vessant econòmic, les sancions comercials i financeres de la Unió Europea i dels països del G7 que són excepcionalment duríssimes, si persisteixen gaire en el temps, contribueixen a reforçar la divisió del món en blocs per aïllament. L’abandonament de Rússia del Consell d’Europa la setmana passada és la primera pedra de la separació també pel que fa a la jurisdicció internacional dels Drets Humans.
Malgrat la feblesa de la retòrica russa envers els EUA, en tant que el diagnòstic més o menys vàlid que Putin fa de la geopolítica no és justificació per a envair Ucraïna, hi ha una qüestió en el fons que no podem obviar: si la Unió Europea i l’OTAN trenquen les regles del joc fora dels àmbits de la legalitat internacional en nom dels seus interessos geopolítics (com acaba de passar amb el Sàhara Occidental), qualsevol altre país que acabe en una deriva autocràtica es considerarà legitimat per a trencar-lo també emmirallant-se en el vessant més fosc d’Occident. La conseqüència d’este trencament no és altra que l’afebliment intern de les democràcies liberals. La clau d’este conflicte, per tant, passaria per tornar a la multilateralitat, defensant el dret a la lliure autodeterminació dels pobles i la seua independència ja reconeguda en el si de les Nacions Unides. El dret internacional ha de tornar a prevaldre amb la mateixa força per a garantir la pau i la cooperació mundial.
