Les eleccions que se celebraran el 18 de febrer a Galícia representen la gran data pròxima marcada al calendari polític. Les enquestes pronostiquen que el PP revalidarà la majoria absoluta, tal com fa de manera consecutiva des del 2009. Però entre l’esquerra hi ha un petit espai per a l’esperança de tornar a la Xunta si es donen un seguit de condicions que, tot i que semblen difícils, no són impossibles. Si el canvi es produira tot fa pensar que el lideraria el BNG, el Bloque Nacionalista Galego, la força independentista gallega, que ja va fer el sorpasso al PSdeG, la marca del PSOE a Galícia, l’any 2020 després d’una dècada difícil de la qual es va poder recuperar.
Valencianisme i galleguisme
Amb la recuperació democràtica després de la Transició aquests dos corrents polítics van haver d’evolucionar a un ritme bastant més lent del desitjat. La força dels nacionalismes basc i català, amb les seues diferents marques polítiques, generaven una comparació injusta, però també inevitable, que evidenciava la feblesa de les formacions territorials al País Valencià i a Galícia.
En aquests dos territoris l’evolució dels partits polítics també va ser ben distinta. Els partits valencianistes del franquisme i de la Transició no van arribar vius al període democràtic. Així, el 1982, la Unitat del Poble Valencià (UPV), defensora del reconeixement dels Països Catalans, es creava com a partit que pretenia absorbir tot el valencianisme amb la base del Partit Nacionalista del País Valencià, liderat per Francesc de Paula Burguera i que es va dissoldre en aquell mateix moment; i l’Agrupació de l’Esquerra del País Valencià, integrat entre d’altres per exmilitants del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) o del Partit Comunista del País Valencià (PCPV).
Si la UPV era una marca nova, el BNG, fundat el mateix 1982, es nodria de la Unión do Povo Galego (UPG), el partit d’esquerres que encara representa bona part de la base del BNG. També va acollir una altra força, el Partido Socialista Galego, sense cap relació amb el PSOE i liderat per un emergent Xosé Manuel Beiras que anys més tard es convertiria en la principal cara visible del galleguisme.
Fracassos i supervivències
El cert és que la UPV no va ser un instrument d’èxit electoral. Els seus fracassos continuats es constaten consultant els resultats dels anys huitanta i noranta, quan va ser una força extraparlamentària en unes Corts Valencianes en què l’única força territorial amb representació era la regionalista Unió Valenciana, clarament contrària a qualsevol principi del moviment valencianista.
La UPV només va obtindre escons a Les Corts el 1987 gràcies a una aliança electoral amb el Partit Comunista, quan van sumar set representants. El 1995 la dreta assoliria la Generalitat de la mà d’Eduardo Zaplana i de Vicente González Lizondo. Un desenllaç traumàtic per a l’esquerra, i sobretot per al nacionalisme valencià, que s’havia de reinventar amb una escassíssima quota de poder municipal i amb invisibilitat a Les Corts per a plantar cara a les polítiques hostils que estaven per arribar.
Mentrestant, a Galícia les coses no havien anat del tot bé per al nacionalisme, que en canvi sí que obtenia representació parlamentària oferint posicionaments de màxims. La candidatura de BNG-PSG del 1981, un any abans de la fundació definitiva del Bloque Nacionalista Galego, va obtindre tres representants després d’haver demanat votar en contra de la Constitució espanyola i de definir el seu país com una colònia en mans de l’Estat espanyol. En aquells anys la dreta ja dominava la política gallega –al País Valencià els socialistes eren la força governant– a través de la UCD, d’Aliança Popular i del PP de Manuel Fraga, qui va governar entre 1990 i 2005. Només hi va haver un parèntesi en què els socialistes del PSdeG van poder governar. Va ser entre 1987 i 1990 gràcies a una moció de censura que va comptar amb els vots de la Coalición Galega, un partit territorial de centre.
En aquells anys el BNG, que s’anava consolidant, mai no va deixar de tindre representació al Parlament de Galícia. Especialment exitós va ser el seu resultat el 1993, quan va obtindre 13 diputats i quasi el 20% dels vots, quedant-se a 75.000 sufragis del PSdeG i molt lluny d’un PP que encarava cicles electorals amb comoditat. El 1997 es produiria el primer sorpasso del BNG de Beiras al PSdeG, que en aquell moment aspirava a la Xunta amb la candidatura d’Abel Caballero, l’actual alcalde de Vigo, un dels més mediàtics de la política actual.
El BNG, referència per al valencianisme
No és estrany que, ateses les circumstàncies, el valencianisme polític contemplara amb admiració l’evolució del BNG, que havia transitat una senda d’èxit que la UPV no va ser capaç de traçar. L’emmirallament va ser tal la nova marca del valencianisme, el Bloc Nacionalista Valencià, fundat el 1997, va emular fins i tot les sigles del partit de Xosé Manuel Beiras.
Aquell era l’intent de posar fi a una crisi que havia viscut el seu moment més delicat amb l’escissió del Partit Valencià Nacionalista, separat de la UPV. Als noranta la lectura va ser que calia fer un gir pragmàtic. El BNV es va centrar en el País Valencià, sense renunciar a futures aliances polítiques amb forces de la resta dels territoris del domini lingüístic. La influència de Joan F. Mira en els principis del projecte va ser determinant. L’assagista, que aquells anys va publicar el llibre Sobre la nació dels valencians, va deixar escrit que «hi ha utopies necessàries, en tant que horitzons ideals, i d’altres, com el més rigorós catalanisme polític al País Valencià, tan legítimes i atractives com perfectament prescindibles».
El BNG, que havia crescut absorbint diferents partits a Galícia –el més important dels que s’hi van unir va ser el PSG de Camilo Nogueira–, representava en aquell moment la referència per al BNV, decidit a conjugar el radicalisme ideològic amb el pragmatisme per accedir a les institucions i créixer a través d’aquestes, tal com els independentistes gallecs havien fet al llarg dels huitanta i dels noranta. La sintonia era tal que distints dirigents del BNV, com ara Pere Mayor o Enric Morera, viatjaven amb freqüència a Galícia per a conèixer de prop el funcionament del partit gallec. La sintonia entre els dos espais era evident. La coordinació i la interlocució es van anar refermant.
De la irrupció de Podem al moment actual
En canvi, un altre fenomen polític viscut a Galícia va cridar l’atenció del valencianisme. L’escissió patida al BNG, amb la fundació d’Anova per part de Beiras, qui es va aliar amb Esquerra Unida –dirigida a Galícia per una jove Yolanda Díaz– primer i posteriorment també amb Podem, que vivia la seua màxima fase d’emergència, va fer pensar Compromís, ja constituït amb la suma del Bloc i d’Iniciativa, que potser calia transitar aquest camí. Aquest és un dels factors que expliquen les aliances electorals a nivell estatal els anys 2015 i 2016, les posteriors amb l’espai liderat per Íñigo Errejón i les actuals amb Sumar.
El BNG, marginat d’aquelles coalicions per voluntat pròpia, va passar una dècada difícil en què molts pronosticaven una desaparició derivada del presumpte anacronisme de la marca. Per contra, les dificultats de sostindre amb el pas del temps les aliances entre Beiras, Yolanda Díaz, les Marees i tots els partits que estaven cridats a deixar el BNG fora del mapa polític van fer que el partit independentista reviscolara el 2020 fent el sorpasso als socialistes i deixant Galícia en Común, la marca que aglutinava tota aquella esquerra alternativa al BNG, fora del Parlament gallec. Des d’aleshores, el BNG s’ha consolidat com la força referent de l’oposició a Galícia i en l’única en condicions de disputar la Xunta al PP.
El Bloc Nacionalista Valencià no es va desvincular del tot del BNG durant la dècada passada, quan han compartit l’espai continental amb l’Aliança Lliure Europea i cada darrer diumenge d’octubre, en l’Aplec del Puig, una delegació del partit gallec ha fet acte de presència a la plaça situada a tocar del monestir –també en l’última edició d’aquesta trobada.
En canvi, la incorporació d’Iniciativa al projecte valencianista, que amb la suma del Bloc va fer possible la creació de Compromís, ha dificultat la identificació del conjunt de la coalició amb algun partit concret a Galícia. No és estrany, per mera qüestió ideològica, que el partit que durant anys ha liderat Mónica Oltra se situe al costat de formacions com Sumar, que es presentarà a les eleccions gallegues; o de Catalunya en Comú. Això no ha impedit, en canvi, que l’antic Bloc, que el 2021 es va reconvertir en Més, donara suport explícit al BNG en les eleccions gallegues del 2020.
Però la refundació de Compromís per a constituir-se en un partit únic també comporta aparents contradiccions. Aquest 2024 Joan Baldoví, síndic de Compromís i membre històric del Bloc i de totes les marques que han representat el valencianisme polític, ha parlat en nom del conjunt de la coalició i ha evitat posicionar-se a l’hora de donar suport a alguna candidatura de les que es presenten a les eleccions gallegues. És una mostra més de l’evolució de l’espai valencianista, que transita el camí cap a una refundació incerta i compromet les sintonies amb què ha crescut al llarg de la seua història.
