Pere Mayor i Penadés (Ontinyent, Vall d’Albaida, 1959), va liderar la Unitat del Poble Valencià com a secretari general i va ser fundador i també president del Bloc Nacionalista Valencià en la seua primera etapa. Parlem amb ell, ara que se celebren eleccions a Galícia, sobre les relacions que va tindre amb el BNG quan liderava l’espai polític central del valencianisme als anys huitanta i noranta.
-Quin va ser el primer moment en què vostè va tindre contacte amb el nacionalisme gallec?
-Va ser amb la Unitat del Poble Valencià (UPV) i no va ser amb el BNG, sinó amb un grup que es deia Esquerda Galega. El seu líder era Camilo Nogueira. Ell i el seu partit van acabar, passats els anys, incorporant-se al BNG. Nogueira, de fet, va ser eurodiputat amb el BNG. Les nostres primeres relacions amb Galícia van ser amb ell. També en vam tindre a través d’un històric del valencianisme, Vicent Ventura, que ens va posar en contacte amb Xosé Manuel Beiras. Vam anar, alguna vegada, al Dia de la Pàtria Gallega. Beiras coneixia a Ventura perquè venia del Partit Socialista Gallec, que no tenia res a veure amb el PSOE, i Ventura al seu torn havia estat al Partit Socialista Valencià, que tampoc no tenia res a veure amb el PSOE. El PSG també s’acabaria integrant dins del BNG i per tant les relacions les vam acabar tenint directament amb aquest partit. Per això vaig tindre relació, després, amb Anxo Quintana, vicepresident gallec entre 2005 i 2009 durant la presidència d’Emilio Pérez Touriño, que era del PSOE, quan va governar amb el BNG. Curiosament, Quintana havia fet el servei militar a València i coneixia perfectament la ciutat.
-Els primers contactes, per tant, serien als anys huitanta.
-A mitjan anys huitanta. Cal tindre en compte que la primera UPV es va fer com a coalició a les eleccions espanyoles del 1982 i a les autonòmiques del 1983. Els nostres primers contactes amb Esquerda Galega serien allà pel 1986.
-Quin era, en aquell moment, l’estat de salut tant del nacionalisme valencià com del nacionalisme gallec?
-El nostre estat era de precarietat. La UPV del 1983 era una coalició electoral amb un grup integrat per Doro Balaguer, Josep Lluís Blasco, Ernest Garcia o Andreu Banyuls per aglutinar tot el valencianisme polític. Vam aconseguir integrar el Partit Nacionalista del País Valencià, que en aquell moment liderava Francesc de Paula Burguera. També Esquerra Unida, que no té res a veure amb l’Esquerra Unida actual i que al seu si hi havia el Moviment Comunista o l’Esquerra Independent de Castelló de Vicent Pitarch. La UPV va passar a ser una formació política i alguns d’aquells grups, com ara el Moviment Comunista, no es van unir al nou partit. A les eleccions valencianes de 1983 havíem tret uns 60.000 vots, i la nostra formació era més dèbil que el nacionalisme gallec, que tenia una història al darrere i alguns diputats al Parlament gallec. De fet, Camilo Nogueira era un dirigent sindical de la Citroen de Vigo. Dins del BNG hi havia la UPG, la Unió del Poble Gallec, i d’altra banda Beiras, del PSG, no venia del marxisme polític. Ells tenien més pes, sense cap dubte. I nosaltres acabàvem de nàixer.
-L’estat més precari del valencianisme en comparació amb el nacionalisme gallec va provocar que el valencianisme s’identificara amb partits com el BNG?
-Per a nosaltres el BNG era un exemple d’estructura, però les realitats socials de Galícia i del País Valencià eren, i crec que encara ho són, diferents. Estàvem molt identificats amb la posició que representava Beiras a Galícia. Cal pensar que el PSPV havia desaparegut integrant-se dins del PSOE i nosaltres vam crear l’Agrupament d’Esquerra el 1982 per a aglutinar el que quedava del valencianisme polític: l’antiga Esquerra Unida, el PNPV i altres militants que havien de ser aglutinats per la coalició electoral de la UPV.
-Quan la UPV passa a ser el Bloc Nacionalista Valencià hi ha un gir ideològic…
-… Sí, evidentment hi va haver un gir ideològic. La UPV va patir l’escissió del Partit Valencià Nacionalista (PVN) i amb el Bloc ens vam tornar a ajuntar. El Bloc es va crear amb altra estructura i amb més gent, i es va conformar una opció d’esquerra més plural i un valencianisme en què els Països Catalans es contemplàvem només com una qüestió cultural i d’unitat lingüística.
-El nom del Bloc Nacionalista Valencià evidenciava una identificació amb el BNG.
-Evidentment. El nom, sense cap dubte, el prenem del BNG, i les relacions, clar, eren bones. Jo, de fet, encara tinc bones relacions amb dirigents del BNG i parlem alguna vegada.
-Què pensa que ha fet bé el BNG per a situar-se en la situació en què es troba ara?
-El BNG ha fet una cosa que ací no s’ha fet: ha mantingut la posició. Quan van sonar tots aquells cants de sirena de la nova esquerra plurinacional de les Marees i tot allò, Beiras trenca i crea Anova i passa per davant del BNG, aquest últim partit el que fa, i encarta fent-ho, és mantindre la posició. Ells no han renunciat al tema nacional.
-I per què pensa que al País Valencià això no s’ha fet?
-Jo vaig deixar l’activitat política com a dirigent el 2003…
-… Li pregunte per la seua perspectiva com a observador, no com a dirigent.
-Des de fora, tinc la sensació que ha acabat pesant més una posició d’obtenció de representació de càrrecs públics que no una convicció de projecte polític nacional. Insistisc: parle des de fora. Però des del meu punt de vista hem prioritzat l’èxit electoral, encara que això rebaixe les expectatives de la que era la nostra pretensió de consolidar una força amb perspectiva clarament valenciana.
-Pensa que aquella pretensió era viable, ateses les condicions?
-Jo crec que es podien fer coses de les que s’han fet, i jo no n’he estat en contra. Però s’ha arribat a un punt en què la difuminació és tal que en aquests moments la cosa està molt confusa. Tinc la sensació que la prioritat ha deixat de ser eixa, n’hi ha d’altres. Per tant, el camí que s’ha triat és molt diferent del que gent com nosaltres vam iniciar. S’ha optat per una altra via que no té res a veure. Però clar, és cert que s’ha obtingut una representació que abans no teníem…
-… Això li anava a dir.
-Sí, però aleshores cal preguntar-se si els partits són instruments que han de jugar un paper a favor d’un projecte o si el projecte s’ha d’adaptar a les possibilitats dels partits. El que no es pot fer, crec, és anar adaptant l’instrument i que al final allò important siga l’existència de l’estructura i deixar el projecte de banda perquè les enquestes no donen els resultats que volem. Crec que això és el que porta anys passant. El resultat és un seguidisme de les polítiques del PSOE, un partit que ha incomplit moltíssimes de les condicions que se li han anat exigint. Unes importantíssimes, com la del finançament, i altres que no eren massa significatives, com la de la reciprocitat amb les televisions catalanes i balears, passant per la reforma de la tanca del 5% o el Dret Civil i el requisit lingüístic, coses que crec que poden no ser tan importants com el finançament, que és un tema clau. Però el cas és que se li ha donat suport constant al PSOE i el PSOE, seguint la seua línia històrica, sempre ha estat enganyant i mentint.
-Tornant a Galícia, com que manté relacions amb antics dirigents del nacionalisme gallec, quines sensacions li traslladen de cara a aquestes eleccions?
-Ells són conscients que faran un creixement molt gran, però no tenen clar que puga haver un canvi de govern a la Xunta. Hi ha una gran quantitat de candidatures menors que ho poden impedir. Parle de Podem o de Sumar. És cert que també hi ha Vox i Democràcia Ourensana, que poden perjudicar al PP. Però hi haurà vots que no computaran i el canvi polític serà complicat. Voldria dir, també, que m’ha sorprès molt l’actitud de dirigents de Més en aquestes eleccions, amb dirigents evitant donar el seu suport al BNG. Això no havia passat mai. No ho entenc.
