Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Una setmana abans que les tropes russes entraren a Luhánsk i Donetsk per a «defensar la pau al Dombàs», el president Vladímir Putin va negar que volguera envair Ucraïna en un discurs televisat. No obstant això, va justificar que Ucraïna i Rússia eren «un sol poble», una denegació del fet nacional ucraïnés que beu d’un revisionisme històric basat en el mite del suposat «primer rus» a Kíiv. També és una radicalització ideològica per la pèrdua de control de Rússia sobre els afers interns del seu país veí, que políticament oscil·la entre Occident i Orient en la seua història recent. Fins a l’arribada al poder del president Volodímir Zelenski.
Hi ha un llarg lapse de mil anys en la història dels pobles assentats al voltant de Kíiv i Moscou, respectivament, en què no hi va haver cap contacte fins el segle XVIII. Aleshores, les esglésies ortodoxes ucraïnesa i russa acordarien qui hauria sigut el primer cristià ortodox. Es tracta de Baldomer, senyor de la guerra de fa 700 anys enrere d’un grup d’esclaus d’origen viking, el clan del Rus, que passaria a ser Vladímir, en rus, o Volodímir, en ucraïnés. Així, el mite religiós de la Rus de Kíiv va ser utilitzat perquè el Tsar assumira militarment i políticament la defensa d’Ucraïna davant altres imperis, i perquè els russos no els hi saquejaren en una època d’expansió colonial.
El nom d’Ucraïna ve a significar «cruïlla de fronteres» però els antics mapes d’Europa Oriental ja identificaven també, a mitjans del segle XVII, una part oriental d’Ucraïna com un vast territori anomenat «loca deserta», que ve a significar «terra devastada» en llatí. Allà es troba un enorme camp de batalla entre imperis on ningú no gosava de quedar-se a viure. Ja l’Antiga Grècia utilitzava els camps de blat de Galítzia i Odessa per alimentar-se; l’imperi mongol i el Gran Ducat de Lituània i Polònia també subjugaren els ucraïnesos pel seu blat, que el venien a canvi de l’or de les Amèriques.
Seguint la mateixa tònica històrica, l’expansió de l’Alemanya nazi cap a l’Est d’Europa donava prioritat a l’enorme basquet de pa ucraïnés. Per últim, té lloc la fam deliberadament provocada per la URSS de Iòsif Stalin perquè requisa tota la producció de blat i provoca el que es coneix com a genocidi Holodomor, «matar de gana» literalment en ucraïnés. El mateix dictador soviètic reconeixia obertament que es tractava d’una mena de «colonització interna que tot Estat havia de fer obligadament si aspirava a convertir-se en una potència mundial», segons recull l’historiador Timothy Snyder en el seu llibre The Road to Unfreedom (2019).
En esta línia, fa una setmana que el president de Rússia, Vladímir Putin, va reivindicar la mateixa idea imperial en un discurs televisat a la població, en què va recórrer al mite d’aquell origen fosc d’un sol poble entre Ucraïna i Rússia, amb un rerefons tòpic de la literatura russa en què un pare mataria el seu propi fill. També tira d’un revisionisme que obvia la causa històrica de la presència de russòfons a Ucraïna en la massiva emigració d’obrers d’arreu de la Unió Soviètica, especialment de russos, que es van assentar a la zona oriental minera del Dombàs. Una zona que es va despoblar per la mortaldat de l’Holodomor. La «loca deserta» és, una vegada més, el camp de batalla on un poder d’esperit imperial, la Rússia de Putin, mira d’assolir les ambicions amb sang i foc.
En coherència amb este discurs, Putin nega el dret d’autodeterminació amb què el modern Estat d’Ucraïna va sumar-se a la URSS en l’any 1921. El mateix dret amb què la Rada Verkhovna, el parlament ucraïnés, va decidir el 1991 que el país havia d’abandonar-la, en un context en què desconfiaven de les intencions de Boris Ielstin per la seua defensa de Slobodan Milòsevic davant les acusacions de neteges ètniques als Balcans. Des d’aleshores, les eleccions presidencials i legislatives a Ucraïna mostren un patró constant de la partició ideològica del país en l’alternança de la presidència. Per una banda, una part occidental i septentrional nacionalista, liberal i europeista, i per la part més oriental acostumava a donar suport as opcions regionalistes russòfiles i conservadores.
En l’any 2019, però, per primera vegada es desdibuixa esta partició ideològica territorial amb l’actual president, Volodímir Zelenski, un polític de professió humorista i actor que, per una banda, és russòfon i, per l’altra, es considera ucraïnés per sobre de tot. En este nou context de cohesió política inèdita, com una continuació de l’annexió de Crimea del 2014, i amb l’aparent justificació de «defensar la pau» al Donbàs, Putin envaeix de nou Ucraïna des del nord, sud i est amb bombardejos massius a pràcticament totes les capitals de província.
Pèndul entre Orient i Occident
La comparació més adient que podem fer amb Ucraïna és mirar què va passar amb l’antiga Iugoslàvia, un país «no alineat» que desitjava assumir una autonomia política davant Moscou durant l’era de la Unió Soviètica. Cal afegir, a més a més, que Ucraïna era l’única república de la URSS que ja disposava de seient a les Nacions Unides des de la fundació en 1945, amb les implicacions que això té per al reconeixement internacional del seu Estat. No obstant això, en els últims anys de la URSS, a Ucraïna es va teixir una densa xàrcia d’interessos amb oligarques, vinculats a la indústria d’armes i d’energia, que són els principals beneficiaris econòmics d’un conflicte permanent que pendula entre Occident i Orient. Fins ara, era Rússia qui decidia com de lluny atiava les dissensions internes a Ucraïna, controlant així els seus interessos per a guiar-los al seu favor.
Per tant, durant la dècada abans de l’entrada al segle XXI, així com la dècada posterior, l’economia oligàrquica va amortir d’alguna manera el risc d’implosió identitària entre ucraïnesos europeistes i prorussos, tot mantenint el país fora de l’òrbita de la influència de la Unió Europea. És prou d’observar com el primer president de la Ucraïna post-soviètica va ser Leonid Kràvxuk, antic líder del partit comunista soviètic, amb un suport de més del 60% de vots contra el rival, Viatxeslav Txornovil, qui amb prou feines arribà al 20% de vots amb una proposta d’allunyament de l’òrbita russa. Des d’aleshores, la política exterior de consens del govern ucraïnés va ser la necessitat de jugar amb un difícil equilibri entre la sobirania ucraïnesa, el bon veïnatge amb Rússia i de presentar el país al món com un pont entre dues civilitzacions, entre Europa i Euràsia.
El sistema polític ucraïnés, però, arrossega un defecte del seu model semipresidencialista, ja que les atribucions de poder entre el President, escollit directament per la ciutadania en eleccions, i el Primer Ministre, escollit pel parlament, no se subordinen de forma clara entre l’un i l’altre. Això sovint els va abocar a una deslleialtat institucional manifesta entre el President i el Parlament, com va passar amb l’expresident Víctor Ianukòvitx que va arreplegar els vots de l’àrea tradicional russòfona en el 2004, contra el seu rival Víktor Iúsxenko, el primer ministre d’aleshores, amb un parlament de majoria europeista. La tensió generada en este bicefalisme antagonista es tradueix en una política exterior oscil·lant amb viratges cada vegada més agressius. Per això, tot intent d’integrar el país bé en Rússia o bé en la Unió Europea acaba fracassant. Hui dia veiem com el pèndul tossudament s’allunya de Putin amb la resistència contra l’ocupació militar que no entrava dins de les previsions del Kremlin.
