Este cap de setmana havia de ser molt important per al principal partit de Compromís. I sí, ho va ser. Més-Compromís celebrava el seu 9é Congrés amb moltes incògnites per resoldre. Després de més d’un any des de la pèrdua de la Generalitat, Diputacions i molts ajuntaments, arribava el moment en què la militància podria fer un debat (i també una autocrítica) sobre com hem arribat on hem arribat. O per a això diu la teoria que ha de servir un congrés.
Perquè la gent ens entenga. En un congrés, que més o menys se celebra cada quatre anys, la militància debat sobre el model de partit que té, reformant (si cal) tant els estatuts del partit com la ponència política (és allò que vulgarment diríem «el nostre full de ruta») i, a més, es renova l’Executiva Nacional, que si es presenta a la reelecció i guanya se suposa que guanya veient aprovada la seua tasca. A més a més, la secretària nacional eixint fa el seu informe de gestió, que també és votat per la militància.
Doncs bé, amb la mar en tempesta s’arriba al congrés, ja que des del partit encara no s’ha fet autocrítica del perquè de la pèrdua dels governs en 2023 (recordem que la secretària general d’aleshores, Àgueda Micó, va eixir corrents a Madrid a ser la crossa de Sumar, tema del qual ens donaria per a fer un altre article) i arribem amb una secretària general, Amparo Piquer, que va arribar al càrrec auspiciada per Micó quan va pegar la fugida cap avant a Madrid sense fer cap autocrítica.
La militància, la qual s’ha anat perdent pel camí, té un desencís important amb el camí mamprés pel nostre partit i la nostra coalició. No debades, tot va començar amb les aliances amb Podem, que ja pensàvem que havíem superat, però no, vam seguir amb les aliances amb Sumar, en què la militància MAI ha pogut dir la seua en un referèndum (i tenim la intranet de l’Espai Compromís per fer una votació prou ràpidament).
Les candidatures
Aleshores s’arriba al Congrés amb una secretària general auspiciada a dit que es presenta a la reelecció amb el suport de pràcticament TOTS els càrrecs importants del partit a tots els nivells (Corts, Congrés, Senat i Europarlament). Totes les cares visibles estan dins de la seua candidatura. Per altra banda, el desencís de la militància s’arreplega al voltant de dues candidatures, la de Reviscola PV, sorgida dins el corrent Bloc i País (BiP) amb la diputada Mònica Àlvaro com a candidata, i la candidatura Compromís pel País Valencià, encapçalada per l’exalcalde d’Oliva i exdirector de l’Institut Valencià d’Estadística, David González.
Hi ha hagut moltes converses per tal d’aplegar a alguna entesa. L’equip de González per les dos bandes, i la candidatura oficialista només amb González, negant SEMPRE el diàleg amb Reviscola, inclús demanant que retiràrem la candidatura. Democràcia Radical li diuen.
Entre Reviscola i Compromís pel PV, la sintonia és total, l’anàlisi de la situació del partit és coincident i els eixos programàtics també. Però han negat fins a l’últim minut un pacte que unira tot el desencís del partit per una sola opció i poguera generar més suports i adeptes. Algun dia l’equip de David González hauria d’explicar per què.
El Congrés
Per fi arriba el congrés, dissabte 19 d’octubre. Ens apleguem en un xicotet i encantador poble de la rodalia de València, com és Albalat dels Sorells (poble veí de Rafelbunyol, el poble de la candidata oficialista). Aclarisc: NO crec en les coincidències. Així i tot, gràcies a l’alcalde de Més Compromís per cedir-nos el pavelló poliesportiu per celebrar la trobada, tot i que considere que lloc més inapropiat impossible, ja que moltes vegades costava moltíssim seguir el debat pel rebombori que es fa en estes instal·lacions.
S’inscriuen 1.600 militants d’uns 3.600, i al recinte en caben uns 1.000. (Torne a aclarir: no crec en les coincidències). Tenen una aplicació informàtica i una connexió a internet per seguir les esmenes, demanar torn de paraula i votar. Arribem a Albalat i diuen que no es pot votar telemàticament (encara no sabem els motius, perquè poder es pot). Inclús veten una esmena al reglament en eixe sentit. Repetisc: DEMOCRÀCIA RADICAL.
Pense que, almenys, s’hauria d’haver habilitat per votar les candidatures a Executiva Nacional i que TOTA la militància poguera votar. Hi hauria companyes i companys malaltes, amb cura de familiars, treballant, etc., que els seria impossible acudir fins a Albalat (per exemple, en el meu cas han sigut uns 350 km anar i tornar, no em vull ni imaginar les companyes del sud del sud o de més al nord). En ple segle XXI és el més normal del món. I és un CONGRÉS, la gent ha de poder dir la seua, i no només per pagar la quota.
Les votacions
Vam aconseguir, arreplegant signatures a correcuita, votar secretament per l’app (tal com estava preparat) l’informe de gestió de la Secretaria General. I es vota secretament. Oh, sorpresa! Només avalen l’informe el 53% dels vots. Massa just, pense jo. En un informe on autocrítica ben poca, i falta ens fa per analitzar la situació en què ens trobem si volem ser alternativa i liderar un canvi el 2027, que bona falta ens fa.
Les esmenes dels estatuts i de la ponència política (que ve a ser un poc dir com estem i el full de ruta per als pròxims anys) es voten totes a mà, deshabilitant la votació en l’app a cada moment que tocava votar. Però mentre es debatia l’esmena sí que havies d’entrar a l’app a demanar torn de paraula. Els vots tenien a diverses persones, mòbil en mà amb l’app en marxa, recomptant a mà i passant a l’app els vots. Tot un destarifo.
Un incís. Els i les recomptadores. Bàsicament, persones de l’entorn de l’Executiva Nacional i majoritàriament amb càrrec, del qual depén el resultat del congrés. MÉS DUBTES sense resoldre.
En un moment del matí ens arriba que algú havia votat, en alguna esmena, en contra i a favor, les dues coses. Clar, jo ho havia de provar. I efectivament, em compten el vot a favor i en contra. Flipant en colors estava. O després vore com una esmena la voten unes 150 persones, no veus entrar quasi ningú a la sala i la següent la voten vora 300 persones. Coses que no tenen massa sentit ni trellat. Insistisc: amb l’app açò no passaria, i per a això estava preparada.
A la vesprada comença el cansament després de tot el dia i a mi no se m’ocorre cap idea més genial per evidenciar el poc trellat de votar a mà alçada tanta gent que començar a votar doble totes les esmenes (recalque que no influïa per a res en el resultat, ja que pràcticament en totes eixia el que volia l’equip redactor de la ponència/estatuts, quasi sempre rebutjar l’esmena). I m’agafa el riure. Un graciós comença a assenyalar-me amb el dit i una persona de Joves PV (la veu va vindre de la zona on estaven) crida: «Ei, que no es pot votar doble, mireu a vore». Se’n ve la recomptadora de la meua zona i em diu: «Què votes, en contra o a favor?», i li conteste: «Si votàrem amb l’app, estes coses no passarien» i van anul·lar el meu vot en eixa esmena.
Programes i equips
Arriba diumenge, i la tensió es podia notar en l’ambient. S’aprova la ponència política, com era d’esperar (molta gent no sabia ni què incloïa, però bé). Una ponència que d’autocrítica en conté ben poca, i caldria que en férem per tot el que s’ha exposat abans.
És el moment d’exposar els programes i equips de les tres candidatures ixen per l’ordre que s’han presentat. Primer l’equip oficialista d’Amparo Piquer. Ix, es presenta ella parlant de la seua família, presenta el seu llarguíssim equip de persones, tot cares conegudes (càrrecs i excàrrecs de Corts i GVA) i ja. Ni què proposa fer ni res de res. Li van sobrar més de la meitat dels 15 minuts que tenia. Encara podríem esperar a saber el seu programa. Les altres dues candidatures sí que parlen de l’estat del partit i de què pensen fer, si guanyen, per millorar. El que és una exposició de candidatura i programa.
El resultat
Arriba el moment de votar, en urna i paperetes, no siga cosa que l’app es trenque. Votem tan sols ensenyant el QR (ni el DNI, vaja). Voten 997 persones. El resultat, ja el sabem, 529 vots per a Guanyar el País, 237 per a Reviscola i 231 per a Compromís PV. Així que Guanyar el País ha guanyat amb 60 vots de diferència respecte a la suma de les altres candidatures. A l’anterior congrés, Àgueda Micó va guanyar amb un 61,7% enfront del 38% de l’única candidatura crítica aleshores. Per tant, s’han perdut suports per part de la candidatura oficialista. Necessitaran un auditori per fer les reunions de l’Executiva Nacional. O tornar al pavelló poliesportiu d’Albalat dels Sorells, que sembla que els ha dut molta sort.
Tenen faena al davant: recosir, reconnectar el partit, repotenciar els col·lectius locals (la nostra vertadera i històrica força) i reunir-nos a tots fent-nos sentir orgullosos del nostre partit. Les eleccions de 2027, si les volem guanyar, les havíem d’haver començat a guanyar l’endemà de les eleccions de 2023. Per tant, afanyem-nos i posem-nos a la faena. El nostre País ens necessita. Amparo i equip, a banda de l’enhorabona, com a Executiva Nacional elegida teniu l’obligació de tornar a inspirar il·lusió en una militància desencantada i que va donant-se de baixa. Vau anomenar el congrés «Assumim la veu del poble», parafrasejant el mestre Estellés. Doncs això, assumim la veu del poble, que ara ens necessita i molt.
Pep Pastor és militant de Més-Compromís, membre de Bloc i País, i regidor de Compromís, dins la plataforma Alternativa x la Nucia, a l’Ajuntament de la Nucia (la Marina Baixa).
