[Si podeu accedir gratuïtament cada dia a Diari la Veu PV, sense cap mur de pagament, és perquè més de mil persones agermanades lectores com vosaltres donen suport al mitjà amb les seues donacions bonificables fiscalment. Cliqueu ací per agermanar-vos i ajudar https://agermanatalaveu.com/agermanat/ . Ací podeu calcular la vostra bonificació https://nou.agermanatalaveu.com/ . Gràcies.]
Com que arreu del País Valencià hi ha més de dos centenars de centres educatius que tenien previst desenvolupar programes durant el curs que ve amb el valencià com a llengua vehicular, el Partit Popular, que no vol fer notar que ja no governa amb Vox, ha decidit que en aquests centres s’ha d’impartir un mínim del 25% del temps lectiu en castellà.
Aquesta és la «llibertat educativa» defensada pel PP: imposar un mínim de la llengua predominant arreu del País Valencià perquè les famílies que vulguen que els seus fills i filles siguen educades en valencià ho puguen fer, però amb un mínim de castellà, no siga el cas que acaben desconeixent la llengua de Miguel de Cervantes.
Tot i que es preveia que la «llibertat educativa» entraria en vigor a partir del curs 2025-2026, ateses les dificultats tècniques d’implementar la nova llei en tant poc de temps de marge, el conseller José Antonio Rovira, que pot presumir d’un extens currículum d’accions contra la llengua dels valencians en només un any al seu càrrec –recordem que va ser ell qui es va atrevir a qüestionar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua o el funcionament dels departaments universitaris de Filologia Catalana–, ha preferit xafar l’accelerador i evitar que l’alumnat valencià puga rebre classes íntegrament en la seua llengua. Una manera curiosa de «promocionar el valencià i de no imposar-lo», tal com defensen amb cinisme des del seu propi partit, la de negar a les escoles que així ho han triat que l’alumnat siga instruït en valencià.
Clar que aquest marge del mínim del 25% de castellà, aplicat per primera vegada a Catalunya per part de la justícia espanyola, és un criteri imposat per persones que només es preocupen pel valencià en la mesura que els molesta. I és evident que tant els jutges com José Antonio Rovira comparteixen aquest criteri i volen que la llengua dels valencians quede tan arraconada com la llei els ho permeta.
Tal com ha denunciat STEPV (Sindicat de Treballadors i Treballadores de l’Ensenyament del País Valencià), aquesta imposició és l’inici d’una «cacera de bruixes» contra la qual s’han de manifestar les direccions dels centres afectats i incomplir la instrucció per mera manca de temps per a refer els projectes lingüístics amb tan poc de temps de marge.