Hi ha una manera relativament tranquil·litzadora d’interpretar el que va passar en 2023: pensar que el problema fonamental va ser que les forces que havien sostingut el Botànic no van sumar prou i que ara es tracta de reconstruir aquella majoria, siga reforçant Compromís, siga recuperant l’espai que va quedar sense representació a la seua esquerra. Però entre 2019 i 2023 va passar alguna cosa més. Una part significativa de l’electorat que havia votat UP-EUPV no va passar ni al PSPV ni a Compromís, i els municipis on aquell espai havia tingut més força són també aquells on posteriorment va créixer més l’abstenció. Eixes persones no constitueixen cap reserva electoral disponible per a ningú. El que mostren és una diferència que convé no perdre de vista: una cosa és redistribuir el vot entre les forces que ja formen part del camp progressista i una altra, més difícil, ampliar de nou la seua base social.
La pugna entre PSPV i Compromís importa. Que Compromís cresca a costa del PSPV pot alterar la relació que va existir durant els governs del Botànic, donar més pes al valencianisme i modificar les prioritats d’una eventual majoria compartida, si es dona. Si és el PSPV qui conserva o augmenta la seua posició, reforçarà la seua capacitat per dirigir eixe camp. Però, en els dos casos, estem parlant en primer lloc d’una disputa sobre la correlació de forces entre electorats que ja hi són. Quan una persona deixa de votar el PSPV i passa a Compromís, o fa el recorregut contrari, han canviat moltes coses per a les dos organitzacions; la relació global amb PP i Vox, en canvi, pot haver canviat molt poc. Compromís pot arribar a ser la primera força progressista sense que això signifique, per si mateix, que el camp progressista siga més gran.
Les enquestes recents permeten veure-ho amb prou claredat. El sondeig de Celeste-Tel encarregat pel PSPV i publicat el setembre del 2026 situa els socialistes entre 29 i 32 diputats i Compromís entre 16 i 19, mentre que el PP apareix entre 31 i 34 i Vox entre 17 i 19. Al febrer, una enquesta encarregada per Compromís dibuixava un escenari molt diferent: els valencianistes obtenien entre 25 i 26 escons i el PSPV entre 24 i 25, davant d’un PP entre 24 i 25 i un Vox entre 25 i 26. En un cas el PSPV continuava clarament per davant de Compromís; en l’altre es produïa el sorpasso. Però la suma dels blocs continuava movent-se en marges molt estrets.
Això permet formular amb més precisió el problema. Amb una representació progressista reduïda a PSPV i Compromís, recuperar una majoria parlamentària pròpia no depèn únicament de com es repartisquen els vots entre els dos. Necessiten que la seua suma cresca en termes nets o, alternativament, que el bloc format per PP i Vox perda suport en conjunt. Una erosió important del PP podria facilitar eixe escenari si una part suficient dels seus antics votants s’abstinguera o es desplaçara fora del bloc de la dreta; però no produiria el mateix efecte si Vox absorbira una part substancial de la pèrdua. En eixe cas canviaria la correlació interna entre PP i Vox sense modificar necessàriament la majoria parlamentària. De fet, alguns sondejos de 2026 han mostrat exactament aquesta possibilitat: un PP molt més dèbil que en 2023 coexistint amb un Vox considerablement més fort.
Per tant, la dificultat no consisteix simplement a aconseguir que PSPV i Compromís tornen a sumar el que ja sumaven. Si la base conjunta dels dos no s’amplia, la recuperació de la Generalitat queda molt condicionada al que passe dins de l’electorat de dretes: perquè el deteriorament del PP altere realment la relació entre blocs, una part de la seua pèrdua ha de deixar de computar en la suma PP-Vox. Si passa majoritàriament d’un partit a l’altre, el PP pot patir un retrocés molt profund sense que això implique necessàriament un canvi de majoria. Aquesta és una diferència decisiva entre esperar el desgast del govern i construir una majoria alternativa.
La trajectòria electoral anterior introdueix una dificultat encara més important. En 2019, Compromís va obtindre 443.640 vots i UP-EUPV 215.392. Quatre anys després, Compromís havia baixat fins als 357.989 i UP-EUPV fins als 88.152. La candidatura situada a l’esquerra del Botànic va perdre més de 127.000 vots, però Compromís, lluny d’absorbir-los de manera general, en va perdre també més de 85.000. Entre les dos forces sumaven 659.032 vots en 2019 i 446.141 en 2023: més de 212.000 menys. El retrocés no va consistir simplement en un trasllat de vot d’una candidatura a l’altra. El perímetre electoral conjunt es va contraure.
Açò no significa que els antics votants d’UP-EUPV formen un grup homogeni, ni que tots s’abstingueren, ni que Compromís no puga atraure’n una part en el futur. Significa una cosa més limitada però també més incòmoda: fins ara no hi ha evidència d’una absorció general d’eixe espai per part del valencianisme institucional. I hi ha indicis que expliquen per què no resulta senzill. Les dos candidatures no tenien exactament la mateixa implantació territorial ni social. Quan relacionem els resultats municipals de 2019 amb la renda mediana, la força de Compromís augmentava amb la renda, mentre que el vot d’UP-EUPV no mostrava una relació estadísticament significativa amb ella. Seria abusiu convertir aquesta correlació en una etiqueta de classe: Compromís no és «el partit de la classe mitjana» ni UP-EUPV era «el partit de la classe treballadora». Però sí permet descartar una idea massa còmoda: que les dos forces representaven simplement variants electorals intercanviables d’una mateixa base social.
La geografia electoral apunta en la mateixa direcció. Compromís ha construït una implantació molt forta en determinades comarques i municipis, però troba més dificultats en altres territoris, especialment en una part important d’Alacant, precisament on l’antic espai d’UP-EUPV havia mantingut en alguns municipis una presència relativa més elevada. No hi ha cap frontera política immutable i les implantacions electorals poden canviar. Però si el retrocés d’UP-EUPV no va provocar un creixement equivalent de Compromís i els dos electorats presentaven diferències territorials i socials, resulta difícil donar per fet que el simple creixement de Compromís acabarà omplint el buit. Convertir-se en primera força progressista, millorar una campanya o reforçar un lideratge poden modificar la distribució interna del vot sense alterar necessàriament eixe límit.
És ací on apareix la pregunta més difícil: fins a quin punt pot Compromís reconstruir per si sol la relació amb els sectors que han quedat fora? No hi ha dades que permeten respondre que no puga fer-ho. Però tampoc n’hi ha que mostren que eixe procés s’estiga produint de manera general. El que tenim és una trajectòria electoral en què l’enfonsament de l’espai situat a la seua esquerra no l’ha reforçat, una geografia que continua sent desigual i indicis que les bases socials de les dos candidatures no coincidien completament. El problema, per tant, va més enllà de disputar-li vot al PSPV. Consisteix a construir relacions polítiques amb sectors que hui no se senten representats de manera estable ni pel PSPV ni per Compromís.
Perquè el País Valencià real és prou més complex que una divisió entre una classe mitjana progressista i uns sectors populars que votarien d’una altra manera. Hi ha treballadors de l’hostaleria que depenen del turisme i al mateix temps no poden pagar un habitatge al municipi on treballen; famílies que tenen una casa en propietat però els fills de les quals no poden emancipar-se; treballadors públics amb una relativa estabilitat laboral que veuen deteriorar-se els serveis on treballen; joves amb estudis superiors però sense patrimoni; xicotets autònoms que formalment són empresaris però tenen molt poc poder sobre els preus o les condicions en què treballen; persones migrants que ocupen llocs imprescindibles en l’agricultura, les cures, la construcció o l’hostaleria i que, tanmateix, disposen de menys capacitat per fer-se escoltar políticament. A la costa turística, a les àrees metropolitanes, a les comarques industrials o a l’interior, les contradiccions adopten formes diferents. D’ací no ix espontàniament cap subjecte polític. Però sí un país que desborda els electorats ja constituïts.
Reconstruir l’espai situat a l’esquerra del PSPV i de Compromís no significa, per tant, recuperar mecànicament una sigla ni imaginar que els antics votants tornaran quan se’ls presente una papereta adequada. Obliga a preguntar-se per què determinades posicions socials han anat perdent una relació estable amb la política institucional i quines formes d’organització podrien reconstruir-la. L’abstenció no és un partit silenciós ni pot interpretar-se com un únic comportament polític. Però en determinats territoris l’augment de l’abstenció pot coincidir amb una altra desaparició: la de mediacions que abans relacionaven conflictes socials, militància, organització i representació electoral. Quan eixa xarxa es debilita, no desapareixen necessàriament els conflictes; el que pot desaparèixer és el mecanisme que els convertia en identificació política estable.
Des d’ací es pot pensar la hipòtesi d’una candidatura popular valencianista diferenciada de Compromís. Les dades no permeten afirmar ni negar que una candidatura separada haja de funcionar millor ni que l’electorat que s’ha retirat acudiria automàticament a votar-la. El seu interès analític està en un altre lloc: permet preguntar si una proposta amb arrelament municipal i comarcal, vinculada als conflictes materials i amb una idea oberta de la pertinença valenciana podria construir relacions polítiques en territoris i sectors on el valencianisme polític actual ha tingut més dificultats per convertir-se en una identificació estable. La hipòtesi només tindria sentit si ampliara el camp, no si es limitara a redistribuir-ne els vots.
Això modifica també la manera de plantejar la relació amb Compromís. Una candidatura separada que es limitara a llevar-li vot afegiria fragmentació sense haver resolt el problema que pretén abordar. Però una candidatura conjunta que consistira únicament a sumar organitzacions podria acabar reproduint una base social semblant a l’actual. La forma electoral, per ella mateixa, no respon la pregunta. Una candidatura diferenciada tindria una funció distinta si construïra relacions on ara no n’hi ha; una candidatura compartida adquiriria un significat diferent si servira per incorporar sectors que hui queden fora. El criteri analític és el mateix en els dos casos: comprovar si es produeix una ampliació real de la base social o simplement una nova distribució del mateix electorat.
També per això un valencianisme popular no hauria de pensar-se com una competició per decidir qui representa millor la identitat valenciana. Compromís ha consolidat una força valencianista estable, ha governat la Generalitat i ha contribuït a situar la llengua, el territori, el finançament i l’autogovern en el debat polític. Però el país sobre el qual actua s’ha transformat profundament: migracions internes acumulades durant generacions, immigració internacional, comarques turístiques sotmeses a una pressió residencial enorme, grans àrees metropolitanes, territoris industrials i agrícoles i municipis on la presència social del valencià és molt desigual. El repte no és decidir quina d’eixes realitats és més autènticament valenciana, sinó entendre com poden formar part d’un mateix projecte polític.
Un valencianisme popular podria partir d’eixe país real sense considerar la seua heterogeneïtat un obstacle. La llengua i l’autogovern continuarien formant part de la definició del país, però relacionats amb una experiència material molt concreta: poder viure-hi. Trobar un habitatge, tindre un salari suficient, disposar d’una escola o d’un centre de salut, moure’s entre municipis, mantindre activitat agrícola o industrial i decidir què passa amb l’aigua, el litoral, l’energia o el model turístic. La pertinença, des d’aquesta perspectiva, no necessita existir completament abans de la política. També es construeix vivint, treballant, cuidant, organitzant-se i participant ací.
Açò ens torna al punt de partida. Compromís pot créixer a costa del PSPV i fins i tot convertir-se en la primera força progressista sense haver resolt el problema que va deixar el 2023. El PSPV pot recuperar part del terreny perdut i trobar-se davant de la mateixa dificultat. En els dos casos, la correlació interna hauria canviat, però continuaria oberta la pregunta sobre els sectors socials i els territoris que van deixar de mantindre una relació estable amb aquell camp polític. Amb només les dos forces disputant-se eixe electorat, una eventual majoria depèn d’un marge molt estret: o la suma PSPV-Compromís incorpora suport que hui queda fora, o la suma PP-Vox perd suport net. El simple enfonsament del PP no resol l’equació si una part suficient del seu electorat es trasllada a Vox.
Abans de preguntar-nos, per tant, qui quedarà per davant entre PSPV i Compromís, convé mirar què queda fora dels dos. No perquè existisca un electorat homogeni esperant una nova candidatura ni perquè la seua incorporació estiga garantida, sinó perquè hi ha territoris, posicions socials i conflictes que han perdut una representació estable i que Compromís, amb la seua implantació actual, no ha incorporat fins ara. La reconstrucció d’un subjecte popular a l’esquerra dels dos és una de les hipòtesis que permeten pensar eixa absència. La disputa entre PSPV i Compromís pot decidir qui dirigeix el camp progressista; ampliar-lo i guanyar exigeix una operació diferent. Al capdavall, un país no s’eixampla canviant de lloc els qui ja estan dins.
Òscar V. Ramírez Sales, funcionari amb acreditacions filosòfiques.
