Els resultats de les eleccions basques del diumenge van tornar a demostrar que tenir un programa i uns objectius clars, sense por ni complexos de res, és garantia d’èxit. I això és així perquè EH Bildu, el partit més estigmatitzat de la política estatal, ha aconseguit el millor resultat de la seua història –tenint en compte els precedents de la coalició, com ara Herri Batasuna, Euskal Herritarrok o EHAK– malgrat el relat predominant del nacionalisme espanyol, incapaç d’admetre la desaparició d’ETA per conveniència política i electoral.
EH Bildu ha empatat a escons amb el PNB i només s’ha quedat a 30.000 vots de la formació hegemònica basca. Al seu torn, EH Bildu ha tret quasi 200.000 vots més que els socialistes, que no han tret ni la meitat de vots que els abertzales, tot i ser la força nacionalista espanyola més votada. D’altra banda el PP continua sent un partit molt minoritari al País Basc i Sumar i Vox han aconseguit accedir al Parlament basc gràcies al fet que la circumscripció d’Àlaba, que atorga els mateixos diputats que les altres dues demarcacions basques –tot i que Guipúscoa i sobretot Biscaia són molt més poblades–, els hi ha permès entrar amb uns escassos 5.000 vots.
És evident que la situació basca no es pot comparar, ni de bon tros, amb la valenciana. Tampoc la gallega, ja que tot i el predomini indiscutible del PP en aquest últim territori, el nacionalisme sempre ha tingut una acceptació considerable que li ha permès sobreviure electoralment fins i tot en els moments més complicats.
Però més enllà del factor estructural n’hi ha també el conjuntural. Els creixements exponencials d’EH Bildu i del BNG no s’expliquen només per la tradició nacionalista i independentista a Euskadi i a Galícia, sinó perquè els dos espais han sembrat les condicions per a recollir l’èxit. Les dues formacions són vistes als seus respectius territoris com partits autocentrats, sovint pragmàtics a l’hora d’establir pactes estatals –s’està veient amb les relacions que mantenen amb el PSOE de Pedro Sánchez– però alhora capaços de traure’n rèdit i de no aliar-se amb tercers partits que es presenten com a federals, com a confederals o com a ferms partidaris del dret a decidir segons la conveniència sense abandonar mai del tot eixa pulsió paternalista en termes territorials tan característica de l’esquerra espanyola.
El creixement els últims anys de Compromís ha sigut indiscutible, però altres partits teòricament equiparables a la coalició valencianista han sigut capaços de créixer encara més gràcies, precisament, a presentar-se com a forces centrades en els seus territoris i no predisposades a establir aliances que no quadren en els marcs mentals de bona part dels valencians, sabedors que el Corredor Mediterrani, l’infrafinançament o el Dret Civil mai no seran prioritats per a una esquerra espanyola que té el valencianisme com un element d’empenta i no com una aposta decidida.
