En alguna ocasió els he dit que soc un carcaixentí acollit a Gilet. No caic, però, si he nomenat que sovintege un esmorzaret a Carcaixent. M’hi he unit fa un parell d’anys retrobant-me amb alguns amics i fent-ne de nous. De Gilet estant, la distància és gran, i la meua participació no honora la constància setmanal de la trobada. Al darrer sí que acudí, i com en altres tertúlies, fòrums i publicacions, hi fou present l’amoïnament avivat per la perspectiva d’una futura dupla PP-Vox dominant el legislatiu i l’executiu de l’estat espanyol. Pel panorama de reversions en drets i increments en sofriment que esdevindrien, si ens fixem en els models Trump i Milei que Vox segueix.
Les urgències
La proposta de Gabriel Rufián, manifestada recentment durant un acte a Madrid, sortí de seguida a la tertúlia. Guanyar escons província a província amb mètode i eficàcia. Combatre la dispersió del vot que produeix la proliferació de llistes electorals. Apuntà que cal negociació entre les cúpules dels partits per a decidir qui es presenta en cadascuna. Al País Valencià diu que voldria que es presentaren junts Compromís i el seu partit (Esquerra Republicana del PV). Certa manca de precisió del missatge de Rufián obrí la porta a les especulacions. Proposava que uns partits renuncien a presentar-se i donen suport al que més expectatives té a cada província? Aquesta interpretació ha circulat i ha fet emergir el cas de la província de Barcelona —on a les generals de juliol-2023 la coalició Sumar-En Comú Podem quedà per davant d’Esquerra Republicana de Catalunya—, suggerint que ERC hauria de renunciar i donar suport als primers, mentre que a Lleida, Girona i Tarragona hauria de ser a l’inrevés.
En primer lloc, cal dir que els membres de la coalició Sumar-ECP eren Catalunya en Comú (coneguts com a Comuns) i Podem Catalunya (el nom de Podemos allí). Sumar era la marca-paraigües per la diversitat de coalicions a tot l’estat espanyol. Podem abandonà la coalició en 2024 i el trencament altera les expectatives (ignorem en quin sentit) basades en el resultat de les generals a la província de Barcelona citats a dalt. Uns mesos abans, els diputats de Podemos havien abandonat Sumar al Congrés de Madrid, passant al grup mixt.
En segon lloc, tant Ada Colau (pels Comuns) com el mateix Rufián, s’han afanyat a expressar-se contra la interpretació de les renúncies. Colau rebutja les retirades de ningú (vegeu aquest article) i Rufián aclareix «No demane retirades, demane confluències. Potenciar qui estiguen més capacitats per tal de guanyar escons a Vox, i unir-se al seu voltant» (vegeu aquest altre article). L’oferiment està en les beceroles, amb les mans esteses a recuperar Podemos per les coalicions. La novetat seria que, als Països Catalans, Esquerra Republicana (ERC, ERPV i ERIB) s’unís a les coalicions.
La multiplicitat
En qualsevol cas, tot açò rau en la necessitat d’afrontar les urgències actuals, de cercar solucions per a fer cara a la conjuntura. Moltes ments les pensen i debaten. Esperem que troben la recepta. Hi ha, però, una mirada més llarga. Sobre la multiplicitat de què es queixa Rufián, poca cosa podem fer els votants. Ens la trobem el dia de les eleccions i ens força a escollir. La multiplicitat és responsabilitat (en diferents graus, és clar) de qui l’originen; sovint, dels mateixos que, arribats a un punt, s’adonen de les conseqüències i cerquen mètodes de revertir-la.
Les qüestions socials i econòmiques deriven en una ampla varietat de punts de mira i sensibilitats, que diversifiquen les opcions que s’hi presenten com a oferta electoral. Des de la intolerància a la comprensió i el respecte per la diferència; des de la minimització de la cosa pública a la seua promoció; des de l’elogi de competir pels recursos a l’apreuament de compartir-los com a mètode de distribuir-los millor i cohesionar la societat (vegeu «Competir o compartir»).
Doncs bé, quan aquest eix socioeconòmic es troba amb un de nacional, la multiplicitat s’incrementa, com ocorre ací al País Valencià. Tot s’incrementa molt, com a Catalunya, on abasta la totalitat del ventall de partits. Això ocorre perquè som nacions sense estat, incloses en un estat més gran. A Catalunya hi ha les formacions autòctones de tota la diversitat de sensibilitats socioeconòmiques, les que hi hauria, possiblement, si Catalunya fos un estat. Però també hi són les que, recorrent el mateix eix socioeconòmic, tenen presència en tot l’estat espanyol o fan coalicions amb algunes d’elles, com els Comuns.
Mai no arriba el moment
La clau de volta és la capacitat de decidir present i futur. En principi, es pot gaudir sent un estat sobirà, formant-ne part d’un de més gran (depenent del seu comportament), o en associació amb altres. El nostre país —també el conjunt de Països Catalans— està atrapat des de fa tres-cents anys en un estat més gran, el comportament del qual ha perjudicat històricament la capacitat de decidir. Llargament negligida, en l’actualitat la té retallada, més limitada que la que l’artifici de l’estat de les autonomies aparenta atorgar. Negligida o limitada, aquesta combinació de restriccions a la capacitat de decidir ens acompanya durant segles i ha fet forat. Són ben visibles les conseqüències de la nostra condició. Una d’elles ha estat la dilució de la identitat, l’assimilació a l’estat gran, que s’hi reconeix especialment en la progressió de substitució lingüística. Una altra conseqüència, ben estudiada i documentada: interessos aliens —que sovint ens perjudiquen— influencien o determinen el disseny de la nostra estructura econòmica, model de desenvolupament, infraestructures o finançament.
A Diari La Veu, i tocant a aquestes reflexions, llig Salvador Vendrell (ací) i Bonaventura Casanova (ací). Salvador atén les urgències. Construir un front ample. «Que pots tindre raó, però quedar-te sense escons», diu. Bonaventura posa esment a la mirada llarga. Recuperar estructures polítiques pròpies del País Valencià que han anat diluint-se en les espanyoles. Combatre que la política valenciana gire al voltant dels interessos espanyols. Atrapats en l’envisc, sembla que mai no arriba el moment.
