Des de fa temps, hem incorporat al nostre imaginari col·lectiu les condemnes simbòliques per casos de violència masclista extrema: els minuts de silenci, els comunicats oficials, els articles de premsa, programes televisius, radiofònics i documentals sobre aquesta xacra. La xifra de casos és tan elevada que ja gairebé ens hem fet insensibles a ella. Ens hi hem acostumat. La relativització de les desgràcies és una característica intrínsecament humana, una estratègia de supervivència de l’espècie.
Tot això malgrat que a Espanya, a la xifra li manquen dones assassinades, ja que no es comptabilitzen els casos de feminicidis si aquests són perpetrats per homes que no són parella o exparella de les assassinades. La xifra oficial, segons el Ministeri d’Igualtat, oscil·la entre les 47 i les 78 assassinades l’any. Poseu mentalment en fila 47 cadàvers (la xifra més baixa): la imatge és insuportable.
Tornem-hi: els assassinats a mans d’homes que no han tingut cap vincle emocional amb la víctima no s’inclouen en el recompte dels crims de violència masclista. I això que s’ha demanat repetidament per part de diversos col·lectius feministes des de fa anys, i que el Ministeri d’Igualtat s’havia compromès a fer aquesta modificació per al 2022. Si es tingueren en consideració, en la xifra total caldria incloure els assassinats comesos per altres homes de l’entorn familiar de les víctimes, els assassinats vinculats amb les violències sexuals i la violència vicària, l’explotació sexual, la tracta per prostitució, els matrimonis forçats… Sense aquestes dades, que ofereixen el panorama complet i veritable dels assassinats masclistes, no tenim una imatge real i contrastada del que passa, i per tant, no es pot analitzar adequadament la realitzat ni, en conseqüència, actuar-hi.
Les xifres reals són esfereïdores, segons les dades que consten a Feminicidio.net (que sí que té en compte totes les dones que moren a mans d’homes) i que s’han esmentat més amunt. I el mateix passa amb les violacions: a Espanya se’n denuncien sis al dia, però la xifra real és molt major. El consum de pornografia està directament relacionat amb aquest fet, especialment amb les violacions grupals i amb submissió química.
I és que, que en tot el món els humans vivim en societats patriarcals no és cap novetat. Tot i que els debats sobre el patriarcat naixen amb el feminisme a finals del segle XVIII, i s’intensifiquen durant el XIX, no va ser fins el segle XX que el moviment va aconseguir conceptualitzar el terme per tal de poder identificar i analitzar les desigualtats entre sexes en la seua base i lluitar contra elles. El patriarcat és una estructura social mil·lenària, gairebé tan antiga com les civilitzacions humanes, i es basa en la dominació de les dones per part dels homes a través del constructe social del gènere. Per a dominar a algú, per a garantir la seua subjecció, cal exercir la violència.
Així, les nostres societats estan travessades per multitud de violències patriarcals (o masclistes) que s’exerceixen contra les dones per ser dones. La seua finalitat és sotmetre les dones al poder masculí, i hi ha diversos tipus de violències masclistes: física, sexual, reproductiva, psicològica, econòmica, vicària, simbòlica… D’altra banda, és una evidència que, com més avança el feminisme en l’assoliment de drets i llibertats de les dones en la societat, més es reinventa el patriarcat en la seua estructura i en les seues dinàmiques de poder. Perquè el patriarcat, per naturalesa tendeix a perpetuar-se.
Pel que fa a la violència masclista (que és l’eina bàsica per a la dominació) n’hi ha de molts tipus. Sovint, només solem identificar aquelles violències més extremes: violacions, assassinats, maltractament físic. Però com hem dit, les nostres societats estan travessades per nombroses formes de violències, de diferents tipus i intensitats: algunes d’elles gairebé invisibles o imperceptibles. El feminisme, com a teoria política, s’ha encarregat de detectar-les conceptualitzar-les, analitzar-les i establir eines per a combatre-les.
Però per a la majoria dels mortals, moltes d’aquestes violències encara passen desapercebudes. I no ajuda que els recomptes oficials amaguen una veritat incontestable: que les víctimes de la violència masclista no són només les assassinades per les seues parelles o exparelles, sinó moltes més.
Tot i això cada cop més persones n’estan sensibilitzades, coneixen els conceptes i els perceben en la realitat: detecten les violències masclistes quotidianes presents en les seues vides, identifiquen les maltractades i els homes que exerceixen la violència, fins i tot son capaces de dir quin tipus de violència estan exercint, però, ser conseqüents i actuar… això és una altra cosa.
En canvi, anar a un minut de silenci, a una concentració o formar part de la representació d’un acte simbòlic… a això acudim sense dubtar-ho: som feministes, estem en contra de la violència masclista… fins a quin punt?
Conec dones que han patit violència vicària després de la separació i que han hagut de renunciar a les seues amistats perquè aquestes, lluny de condemnar l’home que exerceix el maltractament, el validen i l’inclouen en la seua vida social habitual, ja que no estan disposades a assumir el cost familiar i social que implica trencar o assenyalar el maltractador i donar suport la víctima… Malauradament, moltes de nosaltres coneixem homes que maltracten la seua parella, ho hem vist, ho hem escoltat, ho sabem. Quantes actuem en contra? Quina validesa te la condemna pública, si no incorporem l’acció en la quotidianitat? La resposta és que no aprofita de res. És hipocresia pura.
Jo mateixa, en un supermercat del meu lloc de residència, vaig escoltar uns xiquets (d’entre 10 i 12 anys) fantasiejant en veu altra sobre el fet que a alguna de les seues companyes li voldrien deixar «el cony rebentat com això» (referint-se a la forma d’un pastís de la nevera que estaven mirant). Ho deien a crits, tothom qui érem allà escoltàvem aquella apologia de la violació. Només jo em vaig enfrontar a aquell grup de preadolescents. Ningú més que jo els va dir que això que deien era molt greu.
De res val lamentar-se per les mortes, les agredides, les violades, una vegada que ja ha ocorregut el fet. El que cal és més valentia, més implicació i actuar diàriament. No hi ha alternativa si volem que la xifra de la vergonya disminuisca fins a zero.
