Sergi Tarín / València.
Són les 18.15 i ja s’han cobert les intervencions dels grups. El president de les Corts, Francesc Colomer, llig un comunicat en defensa del drets del col·lectiu LGTBI, que té el 28 de juny com a dia oficial i reivindicatiu. La cambra aplaudix a l’uníson. És el primer acord de punta a punta de l’hemicicle. Acte seguit, Colomer demana una mà innocent per extraure la bola amb el cognom del diputat per on començarà la votació d’investidura del candidat Ximo Puig. “Intentaré trobar-la, segur que ho aconseguirem”, ironitza Colomer sobre les candors parlamentàries. I no dubta a dirigir-se a la intèrpret de llenguatge de signes. “Cordoba Cortijo!”, pronuncia el secretari de la mesa el que sembla una evocació del latifundisme ibèric. Però no, es tracta de Juan Ginés, de Ciutadans, especialista en parasitologia.
El diputats voten a peu dret: sí, no i abstenció. D’estes últimes hi ha cinc de Podem, inclosa la d’Antonio Montiel. És el missatge que envia a Puig que estan, però no estan. I que el suport és relatiu, per confiança més que per convicció, i que demana dates i constatacions. També hi ha la consigna estatal de no facilitar governs ni a PP ni a PSOE. En tot cas, la majoria absoluta es consuma en el límit: 50 enfront de 49. I Ximo Puig es convertix en Molt Honorable i s’abraça a Manuel Mata, síndic socialista. El primer a acostar-s’hi és Alberto Fabra. I Puig busca, a continuació, a Mònica Oltra. Al poc s’hi afegix Montiel. Són les instantànies escalonades del canvi.
La sessió havia començat vora les 10.00 amb el discurs d’investidura de Ximo Puig: 55 minuts de mesures per regenerar la política valenciana i exigir un nou model de finançament. I en eixa línia, Puig s’ha mostrat “exhaust d’ofrenar noves glòries a Espanya” i de formar part d’un submís “Levante feliz”. “Preferim fixar-nos en Finlàndia”, un país de fredors morellanes, elevades dosis de benestar i nivells ínfims de corrupció. La insistència en la retòrica escandinava ha generat gestos de disgust dins la bancada popular de l’estil de “No mos fareu finlandesos!”. I ha sigut Alberto Fabra l’encarregat de defensar les coordenades de la geopolítica del PP valencià. Un torn que ha aprofitar per a reivindicar-se com a inventor de la línia roja: “Ha sigut copiada per tots els partits”. Una línia, però, escrita a trams, amb retards i no sempre amb el millor pols. “No ha estat suficient”, ha reconegut un Fabra compromès a donar suport a “totes les mesures per a l’honradesa i exemplaritat de l’ètica política”.
“És un senyor! És un senyor!”, elogiaven Fabra els socialistes en un dels recessos. Una consideració diferent a la de Rita Barberá, qui ha passat, en la indumentària, del roig al negre, subtil fotosíntesi joseantoniana en la política d’armari. “Vostè és una gran representat del rancor”, li ha etzibat Puig i esta ha aixecat el braç per demanar la paraula “per al·lusions”. I quan Colomer li ha dit que no hi ha hagut al·lusió explícita, l’ha tornada a demanar “per favor”. “El per favor no està recollit ni en l’esperit ni en el reglament de les Corts”, li ha explicat Colomer. I Barberá, amb gest tort i una lleu bel·ligerància, ha acabat per acceptar una acció aliena als seus costums: callar.
Per la seua banda, el discurs de Mònica Oltra ha estat orientat a la correcció de les desigualtats socials i la recuperació de l’ètica política. Ha esmentat el poeta uruguaià Mario Benedetti per dir com “algunes claus del futur estan, estranyament, en el futur”, al·lusió “de les incerteses i esperances que vivim en este moment”. Oltra ha elogiat, “és més estimulant”, el pacte del Botànic davant el pacte del Pollastre, que donà el 1995 la Generalitat a Eduardo Zaplana amb el suport d’Unió Valenciana. “S’ha acabat el poder absolutista, toca ara el parlament de la pluralitat”, ha defensat i s’ha referit a Al Tall, el mític grup de folk valencià, per dir que a la gent del poble “ningú no ens fa baixar la cara”.
També amb Mario Benedetti ha començat el seu torn Carolina Punset, de Ciutadans, però amb intencionalitats manifestament contràries. “Deixem de ser patriotes per a ser humans” i “cremem totes les banderes”, ha llegit uns versos. I a partir d’ací, collita pròpia, ha llançat un al·legat antivalencianista d’arrels més fondes que la Batalla de València. Pur i dur tardofranquisme. “El resultat del nacionalisme és sempre tòxic”, “el valencià és poc útil per trobar feina”, “on triomfa la immersió lingüística es torna a l’aldea”. Són algunes de les colèriques declaracions de qui pensa que el saber “sí que ocupa lloc, no podem saber de tot”, per la qual cosa preferix l’anglès al valencià a les escoles. Finalment, ha traçat les etapes en el pas del monstre nacionalista català: el concepte de poble, la imposició de la llengua i l’ocupació dels mitjans públics. Un monstre de molts caps, entre ells un a València: el Bloc. “Ha pactat amb ells!”, ha reptat a Puig amb eixa mena de crit histèric de qui desperta sobtadament d’un malson.
Puig, però, no ha volgut entrar en al·lucinacions ni sotsobres. “Ma mare m’ensenyà a parlar valencià, que no és una cosa folklòrica d’uns indígenes que van per allà”. “És una riquesa”, ha insistit i ha subratllat que no podem “entendre el món sense entendre primer el que tenim a prop”. El verb pedagògic de Puig ha calmat Punset com un pare que acarona el front suat de la filla angoixada dins del llit. “El seu nacionalisme no és ni molt menys perillós”, ha acabat per reconèixer una Punset amb les pulsacions ja més asserenades.
