-Ara mateix, quin paper està desenvolupant vostè en el congrés de Més-Compromís que se celebrarà el cap de setmana del 19 d’octubre?
-He animat les dues candidatures alternatives a l’oficial perquè s’unisquen amb l’objectiu de portar a terme un canvi important dins de la línia de treball i de la línia ideològica del que s’anomena Més-Compromís.
-Quina predisposició ha trobat en aquestes dues candidatures?
-He trobat una molt bona predisposició a unir-se i a plantejar una alternativa amb clares possibilitats de cara al congrés.
-Eixa sensació ha canviat amb el pas de les setmanes?
-Tinc la mateixa sensació. Una cosa diferent és que es produesquen converses a diverses bandes, que és el que sol ocórrer en un partit com aquest. És normal que es parle amb tots. Però espere que s’arribe a un acord entre les dues candidatures, que és el que realment necessita Més-Compromís perquè es produisca un canvi.
-Dijous Francesc Roig i Eva Coscollà van fer un article en Valencia Plaza animant les candidatures d’Amparo Piquer i de David González a unir-se, descartant la de Mònica Àlvaro. Pensa que és més fàcil que hi haja un pacte entre González i Piquer que no entre Gonzàlez i Àlvaro?
-Jo opte per una unió entre David González i Mònica Àlvaro. L’altra opció la consideraria un apanyet, i no estem per a apanyets. La valoració que podem fer del treball de l’actual legislatura només es pot fer en clau de fracàs. I, a més, ja no només es tracta d’un fracàs en diversos fronts, sinó que en la seua proposta de ponència no hi ha cap rectificació. Haver perdut quasi 100.000 vots, un 20%, estar fora del govern i no rectificar demostra, crec, una supèrbia que és incompatible amb una voluntat de servei al poble valencià.
-Ha arribat a parlar amb la candidatura oficialista d’Amparo Piquer?
-No tinc una relació directa amb l’executiva. He parlat amb David i he parlat amb Mònica per a animar-los a arribar a un acord. Tots estem d’acord en la línia principal de com s’ha de produir aquest canvi. L’anàlisi és clara: hi ha un fracàs, tal com constaten els quasi 100.000 vots perduts en les eleccions. No dic que els resultats electorals siguen definitius, però és objectiu el fet que s’han perdut vots. I hi ha un fracàs que està lligat al canvi que es va plantejar en l’anterior congrés, quan el partit va canviar de nom i es va plantejar una renúncia a les essències, els arrels o els principis del nacionalisme valencià amb la pretensió d’una major penetració social. I el que s’ha produït és una menor penetració social. Per tant, el canvi de nom i d’ideologia és un fracàs. I això és responsabilitat d’una executiva, perquè l’èxit del 2015 és anterior a l’arribada d’Àgueda Micó, de Vicent Marzà i d’Amparo Piquer a l’executiva, ja que hi van arribar al 2016. Des d’aleshores hi ha hagut èxits al Botànic, però també fracassos en diversos fronts que han generat, també, una desafecció. Tot això s’ha manifestat en un dels grans responsables d’aquest fracàs, que és Vicent Marzà. Marzà, amb el decret de plurilingüisme, va provocar desafecció en molts sectors de l’ensenyament, del compromís amb la llengua, i sense una rectificació aquests espais són difícils de recuperar. Però la rectificació no arriba. Perquè hi ha una altra cosa: la fonètica es demostra, sobretot, quan es governa. Declaracions com les que s’estan produint ara des de l’oposició entren en contradicció amb declaracions i fets anteriors. Això no dona cap credibilitat. La credibilitat s’obté quan u governa i aplica determinades mesures. I és molt curiós que els principals responsables del fracàs de Més-Compromís, en comptes d’assumir eixa responsabilitat el que han fet ha sigut autopremiar-se. La secretària general, Àgueda Micó, s’ha promocionat com a diputada al Congrés. I Marzà s’ha promocionat com a eurodiputat. Crec que és molt mal exemple de com s’ha d’actuar en política.
-Diu que al 2015 hi va haver un canvi en el qual no van participar els protagonistes actuals de Més-Compromís, però la gran responsable d’aquell èxit va ser Mónica Oltra, que ja defensava clarament, per exemple, les aliances de Compromís amb altres partits de l’Estat espanyol.
-Però jo no em referisc a Compromís. Més-Compromís no és Compromís. Cal resoldre aquesta confusió. Més Compromís és el Bloc, és la Unitat del Poble Valencià, i ha de mantenir, i això estem intentant ara, la seua essència i el seu sentit de ser dins de Compromís. La política que després faça Compromís també és responsabilitat de Més-Compromís, però és una altra qüestió. Tampoc estem parlant de l’estratègia d’un pacte amb l’esquerra, sinó sobretot de com es fa. S’han produït diverses aprovacions pressupostàries a Madrid i diverses investidures de Pedro Sánchez. A canvi de què? No hi ha una agenda clara, no hi ha un memorial de greuges, no hi ha una manera de negociar que realment siga visible per als ciutadans. No hem avançat. Si tu tens uns plantejaments des de fa quaranta anys de com millorar la vida dels valencians i després de huit anys no s’ha aconseguit canviar eixa situació de manera significativa, has de valorar-ho com un fracàs. No només es tracta de tindre notorietat pública. Hui en dia la situació dels valencians dins d’Espanya és pitjor que la que hi havia fa huit, deu o quaranta anys. Estem en el vagó de cua de les comunitats autònomes. Caldria haver pegat la volta a la situació, i quan u té l’oportunitat de fer-ho des del govern o a través dels pactes a Madrid, si no ho aconsegueix, cal deixar que passen altres persones. En l’acord d’investidura signat amb Sumar, en un tema tan sagnant com el del corredor mediterrani s’arriba a dir, literalment, que la prioritat dins del corredor era la connexió entre Boadilla i Algesires. Això no es pot signar, perquè això és renunciar a les qüestions més importants del programa polític.
-Tornant al congrés de Més-Compromís, li decebria un acord entre la candidatura d’Amparo Piquer i la de David González?
-Confie que eixe acord no es produisca. Primer perquè conec als integrants de les dues candidatures i crec que les seues posicions estan distanciades. Molt distanciades. I la línia de la ponència política i les esmenes que ha presentat el grup de David ja assenyalen que hi ha diferències de qüestions ideològiques de fons i de pactes que farien incompatibles les dues candidatures. Crec que la millor opció és, en termes democràtics, una confrontació de posicions entre la candidatura oficial i les altres dues alternatives unides, i veure com respon la militància, que per cert està molt desencantada, desafectada i molt desorientada. Perquè en molts casos no saben cap a on anem. I cal recordar que aquest congrés és el de Més-Compromís, no el de Compromís. Per a mi, personalment, Compromís ha de ser el nostre límit. Sempre que fem coalició amb altres forces a nivell estatal, i a més des d’una perspectiva de prioritat, el que fem és deixar-nos en el camí ideologia, persones i projectes. I què hem aconseguit a canvi? Ens hem de fer eixa pregunta. Hem millorat el finançament? Hem aconseguit més inversions? Hem aprovat pressupostos i investidures a canvi de res.
-Aquest dimecres el grup de David González va proposar una candidatura única per al congrés integrant la seua amb la d’Amparo Piquer i amb la de Mònica Àlvaro. Què en pensa?
-Crec que són bones intencions i bones paraules. És una manera de manifestar una posició d’obertura, de no sectarisme. El resultat de l’anterior congrés va ser, curiosament, un consell nacional i una executiva encara més monolítiques, malgrat que el resultat va ser d’un 60% contra un 40%. Això no representa el conjunt del partit i, de fet, molta gent no se’n sent representada. Les intencions de David van en la línia de tindre una executiva que siga més representativa. Però jo crec que això és difícil d’aconseguir mantenint les postures ideològiques i les postures polítiques. Aquest tipus d’acords són molt encomiables, però han de suposar, sobretot, no renunciar a les raons i els objectius amb els quals tu t’has presentat com a alternativa. Crec que paga la pena no renunciar als principis i anar al congrés, que per cert té una sèrie de dèficits democràtics. No poder votar telemàticament és injustificable. L’executiva ha mirat de blindar-se i, per tant, no volen que la gent vote telemàticament i pretenen que molta gent que voldria participar en el congrés no ho puga fer. Sempre s’han fet debats oberts i després delegació de vots al congrés, on es porten de manera proporcional els acords que s’han aprovat. D’eixa manera participa pràcticament tot el món. Ara no és així. Ara, sota una aparença més democràtica sota la fórmula de l’assemblearisme, el que es fa és coartar la participació de molta gent al congrés i afavorir la participació del sector que l’executiva considera més pròxim. És un altre fracàs de l’executiva, la falta de saber cohesionar tot el partit i que tothom se senta representat i a gust. Això es nota, perquè ho transmeten molts col·lectius. Per això, arribar a un acord és encomiable si es mantenen els objectius acordats. Però fer una executiva diferent per a continuar fent el mateix no té cap sentit.
-Si s’uneixen les candidatures de David González i Mònica Àlvaro, els dones possibilitats que guanyen el congrés?
-Jo n’estic convençut. Crec que en aquest congrés, a pesar d’aquests problemes de no permetre el vot telemàtic i de la manca de garanties perquè hi participe tota la militància, crec que moltíssima gent vol un canvi important. La unió de les dues parts donaria molta força a aquesta possibilitat.
