Des del gran resultat de les eleccions del 2015, Compromís ha estat immers en una carrera d’èxits i fracassos constants. Guanys en la representació a les diferents institucions i pèrdues en suport ciutadà. Guanys en militància i rellevància mediàtica i pèrdues en organització i capacitat de crítica i anàlisi. Guanys en determinades gestions d’allò públic, com Economia, Serveis Socials… i sonors fracassos en agricultura, normalització lingüística, i altres… en resum, la vida a Compromís durant els últims 10 anys es podria resumir en una constant pujada i baixada ideològica i emocional que ha sotmès a militància i simpatitzants a un dur estrés.
Soc conscient que és difícil mantenir una mirada estratègica en una conjuntura plena de daltabaixos, i pot ser per això, hem substituït la mirada estratègica, que tota organització amb voluntat de governar ha de tenir, per una visió tàctica a curt termini. Així, per fer el camí més planer hem optat per una praxi més pròxima al progressisme espanyol que a una força política nacional valenciana. D’aquesta manera evitem crítiques del progressisme espanyol polític i mediàtic i pugem al vaixell del corrent de pensament majoritari a l’Estat. Tant és així que, el principal argument que hem escoltat per tal d’afrontar les dues últimes eleccions, amb candidats que no eren valencians, ha estat: «Així obtindrem representació, a Madrid i a Europa». Obtenir representació s’ha convertit en un mantra per a l’actual direcció. Encara que siga a costa d’arraconar i no comptar amb les diferents sensibilitats crítiques que hi ha al partit: ni la candidatura alternativa al congrés passat, la d’Àlex Ruiz, ni el fort i històric moviment feminista, maltractat de manera infame per l’actual direcció, ni el corrent crític Bloc i País, ni col·lectius i fins i tot comarcals incòmodes per a l’actual rumb de Més Compromís, han pogut participar el que voldrien en les decisions del partit. Tot és qüestió de tàctica política de l’actual direcció, no d’estratègia nacional per al País Valencià.
Sense crítica i sobretot autocrítica valenta, sense anàlisi seriosa i plural entre tots, no eixirem d’aquesta dinàmica perversa i autodestructiva. Fruit de tot això, una part de la militància es troba decebuda i perplexa. Això, crec jo, passa a bona part del país… però, especialment al sud.
A la circumscripció d’Alacant, els militants i simpatitzants de Més Compromís, a més del ja descrit, hem estat moneda de canvi d’una direcció que no ha pensat en clau de país. Moneda de canvi amb els nostres socis de marca Compromís, moneda de canvi amb Podemos, moneda de canvi amb Sumar. Moneda de canvi que ens ha costat la baixa d’alguns companys molt valuosos. A Alacant no sols estem decebuts i perplexos, també ens sentim humiliats.
En el pròxim Congrés de Més Compromís, a parer meu, necessitem un canvi d’estratègia que tinga com a element central de la nostra actuació els interessos del nostre país. Necessitem un canvi de persones en la direcció, com a resposta als errors d’aquests anys. No podrem presentar-nos per a revolucionar el país, amb les mateixes persones responsables de l’actual situació. I sobretot, necessitem que l’alternativa a la direcció siga única, forta i sabedora del majúscul repte que té al davant. A falta d’autocrítica, la demanda de bastir una alternativa que aglutine a tots el que creiem que el nostre país necessita una organització nacional valenciana, es torna una obligació. Seria un error greu presentar dues candidatures alternatives i crítiques a l’actual direcció. Encara som a temps perquè les candidatures Reviscola i Compromís pel País Valencià sumen esforços. Comparteixen allò essencial i pràcticament no hi ha excusa, si pensem en el futur de la nostra organització i el futur del nostre país.
Joan Ramon Gomis és militant de Més Compromís i regidor a l’Ajuntament de Sant Joan d’Alacant.
