96 pàgines d’interlocutòria. Si hi ha alguna expressió que puga definir les conclusions del jutge d’Instrucció número 15 de València en la seua investigació sobre Mónica Oltra, aquesta és sense dubte l’exhaustivitat.
Al llarg d’aquestes 96 pàgines –una xifra totalment inèdita en una interlocutòria d’arxivament-, el magistrat reconstrueix totes les actuacions de la conselleria d’Igualtat pràcticament des que van declarar en situació de desemparament a la menor que després acusaria Luis Ramírez d’abusos sexuals i aquesta va entrar en el sistema de tutela de la Generalitat. Punt per punt reconstrueix els primers indicis de possibles abusos recollits pel sistema de tutela, tots els passos donats per cada un dels implicats i els motius dels mateixos.
I les conclusions només poden qualificar-se de contundents. «tots i cadascun dels indicis que van fonamentar en el seu moment les imputacions judicials provisionals contra les persones investigades en aquestes Diligències Prèvies, s’han esvaït per complet una vegada practicades totes les diligències necessàries (…). És a dir: finalitzada la instrucció, sentits tots els investigats, prenent en consideració les declaracions de tots els testimonis (…), examinat el trànsit de correus electrònics entre els investigats i altres, no subsisteix cap indici racional de criminalitat contra els imputats (…) ni per a habilitar les parts acusadores a fi que formulen escrits d’acusació, perquè les meres sospites, conjectures o elucubracions sobre l’esdevingut, no sustentades en indicis racionals, no ho autoritzen», pot llegir-se en el primer punt dels fonaments de dret de la interlocutòria.
Però no és l’única volta que el magistrat es manifesta en termes similars o fins i tot més durs. «Ni es va apreciar per la Fiscalia llavors, ni cal advertir ara, cap conducta delictiva per part de qualsevol dels investigats»; «S’ha reiterat fins a l’avorriment que no existeix un sol indici que es dictara cap ordre o instrucció emanada dels càrrecs directius de la Conselleria dirigides a ocultar els fets ni a desacreditar la menor»; «no subsisteix indici racional de criminalitat»; «no existeix la menor diligència d’investigació que permeta concloure que l’entrevista es produïra havent rebut la psicòloga cap directriu»; «en cap cas va existir una directriu o consigna, dictada per la Sra. OLTRA, o per qualsevol altre càrrec de la Conselleria, orientada a desacreditar a la menor o a afavorir al Sr. RAMÍREZ»; «no hi ha res a objectar a aquesta informació» –en referència a unes declaracions d’Oltra, o «el que va passar no va ser açò», en referència a les teories de la conspiració de les acusacions.
Així doncs, encara que la interlocutòria es pot recórrer, «l’extensió, profunditat i la determinació de les conclusions, fan molt complicada que una altra sala puga esmenar-la», expliquen des de fonts jurídiques pròximes a la defensa.
Dos anys d’investigació
Però la pregunta que sorgeix després de llegir una interlocutòria tan poc habitual és obligada: per què un jutge d’instrucció ha dedicat tant de temps a investigar uns fets que ja podia saber que no eren constitutius de delicte? I si pensava que en algun moment n’hi havia, per què el redacta amb tanta contundència, deixant repetidament clar que no hi ha «indicis racionals»?
La primera part de la resposta és que Vicente Ríos, titular del jutjat d’instrucció número 15, sí que va arxivar prèviament la causa. No una, sinó dues voltes, i en ambdues ocasions va ser obligat a reobrir-la per la Secció Quarta de l’Audiència Provincial de València, presidida per Pedro Castellano, el magistrat que per exemple va arxivar el cas Taula. A banda d’acceptar diferents recursos de les acusacions, com l’ampliació del número de correus electrònics que havien de ser estudiats i que van arribar a ser desenes de milers, inclosos els de persones no imputades.
«Cal conèixer la psicologia de les persones –explica un advocat amb anys d’exercici i que ha tractat Vicente Ríos en nombroses ocasions- i ell és un jutge molt respectat a qui li va molestar molt que l’Audiència Provincial li tombara els seus arxivaments, així que probablement decidira fer una investigació tan exhaustiva que ningú li poguera recriminar res».
A aquest bloqueig per part de l’Audiència, que impedia l’arxiu, cal sumar-hi altres «casualitats» que ajudaven a convertir una simple instrucció en un cas fàcilment definible com a lawfare, com el fet que els informes policials que sol·licitava el magistrat arribaren sempre en moments preelectorals o políticament sensibles. O el fet que el Tribunal Suprem –després de tres anys d’espera- resolguera el recurs de cassació presentat per Luis Ramírez just el mateix dia que Vicente Ríos havia citat a declarar la menor que havia denunciat els abusos. «La meua opinió és que ell no era conscient que formava part d’una maniobra política i que quan se n’adona se sent utilitzat», expliquen fonts que han seguit el cas de prop.
Declaració de la denunciant
Una de les conseqüències de la investigació exhaustiva del jutjat número 15 és que cita a declarar la denunciant dels abusos i el seu entorn. El resultat es pot llegir a la interlocutòria d’arxivament, on costa molt creure la versió d’una persona a qui tots els professionals formats per a la detecció d’abusos van considerar que mentia des de les primeres entrevistes. Una apreciació que és coincident i unànime per part dels diferents funcionaris i serveis externs sense que existisca cap coordinació ni comunicació prèvia entre ells.
De fet, la descripció dels primers passos de la denúncia i les reaccions del sistema de tutela és tan precisa que fan dubtar, fins i tot, de la mateixa culpabilitat de Ramírez. «Pense que en aquell moment [la declaració de la denunciant] el cas va donar un tomb i el jutge decideix tancar el cas de forma que siga inapel·lable», continua la mateixa persona.
El resultat, però, és que el temps transcorregut ha estat suficient per a liquidar el Botànic i qui sap si fins i tot per adulterar el resultat electoral.
