Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
En la cultura política del País Valencià, com passa en la majoria dels països del nostre entorn mediterrani, normalment entenem l’alternança política en el canvi d’orientacions entre esquerra o dreta, mentre que Ucraïna ho entenen entre la Rússia i la Unió Europea. Tard o d’hora, les presidències ucraïneses miren cap al Caucas o cap als Alps alternativament, i acaben amb crisi en què el rebuig electoral provoca un relleu generacional de signe contrari: Kravtxuk (antirus) va ser substituït per Kúixma (prorus) en 1999, seguit per l’atlantista Iúsxenko en 2004, a qui la successora ucraïnesa de la KGB, el Slujba Bezpeki Ukraïni (SBU), va enverinar en un intent de liquidar-lo.
En l’any 2005 començà la Revolució Taronja, en què Víktor Iúsxenko va encapçalar una sèrie de protestes per les sospites d’un recompte fals de vots en les presidencials entre el guanyador europeista Iúsxenko i el rival russòfil Kúixma. El tàndem Iúsxenko i la primera ministra Iulia Timoixenko van governar fins al 2010 amb un programa de liberalització i d’acostament a Europa que esperonà el malestar dels prorussos que portà a Víktor Iànukovitx a la presidència en 2010 per a tombar enrere tot el programa. El desmantellament d’este programa culmina amb la dissolució del tractat d’associació amb la Unió Europea, que porta els estudiants universitaris a rebel·lar-se i concentrar-se en la Maidan Nezalézhnosti de la capital, unes protestes que reberen el nom d’Euromaidan, pel nom de la plaça de la Independència de Kíiv. En el mateix any, s’avancen les eleccions i la presidència tomba cap al signe europeista de Poròixenko en 2014.
En l’actualitat, les darreres eleccions del 2019 posaren davant la presidència ucraïnesa a Volodímir Zelenski i el seu partit, Sluha Narodu, amb un rècord històric de quasi el 75% dels vots, i més de 13 milions d’electors donant suport a un polític russòfon que aposta per una Ucraïna que no siga «ni germana petita de Rússia, ni sòcia corrupta d’Europa». En comparació amb Poròixenko, el liberal Zelenski és comparativament més proper a Rússia en teoria, un relleu que encaixa amb el patró de filiació pendular entre Occident i Orient. Però Putin no en té prou, amb Zelenski.
Més de 1.300.000 desplaçats del Dombàs
El casus belli esgrimit per la propaganda mediàtica del Kremlin per a envair Ucraïna és la presència destacada d’elements d’ultradreta en el seu parlament, així com d’una guerra civil de huit anys al Donbàs en què s’enfronten el govern ucraïnés i grups annexionistes recolzats per Rússia a Luhánsk i Donetsk. El partit ultradretà Pravy Sektor i el batalló ultranacionalista Azov, farcit de paramilitars filonazis, van adquirir protagonisme als mitjans de comunicació russos durant els esdeveniments de l’Euromaidan en l’any 2014 després que moriren 80 manifestants presumptament assassinats per trets atribuïts a franctiradors de la Berkhut, la guàrdia presidencial ucraïnesa. Estos fets empentaren el prorús Ianukòvitx a avançar eleccions presidencials però, tot just a l’endemà, el Parlament força la seua destitució en una sessió en què l’accés a la cambra va ser bloquejada pel Pravy Sektor, impedint la participació dels diputats del Partit de les Regions de Ianukòvitx.
Així, l’eixida a correcuita de Ianukòvitx, que tem per la seua vida, i posterior sortida a l’exili de Rússia amb l’ajuda directa de Putin, precipita la constitució d’un govern interí reconegut per Brussel·les i per Washington, però rebutjat de pla pel Kremlin. Des d’aleshores, és quan Rússia veu perillar el seu control sobre la política interna d’Ucraïna i, en conseqüència, comença a denunciar reiteradament la suposada ingerència dels EUA i dels països de l’OTAN, especialment d’Estònia.
Els fets foscos de l’Euromaidan del 2014, tot i que és cert que mai no van ser investigats per Kíiv, van permetre a Rússia adobar la hipòtesi d’una operació de bandera falsa per part d’extremistes d’ultradreta per a fer caure un govern prorús. Per acabar d’empitjorar la situació, la primera decisió del parlament amb el govern interí aquell any va ser l’intent d’abolir l’oficialitat de la llengua russa, llei que no va entrar en vigor finalment pel veto del cap del Parlament ucraïnés de tramitar la iniciativa per inconstitucionalitat. Ara bé, és cert que Zelenski ordena en l’any 2019, poc després d’arribar a la presidència, el tancament de tres televisions propietat d’un empresari amb vincles amb el principal partit prorús de l’oposició Za Zhin (Per la Vida) tot adduint l’aprovació d’una llei que prohibeix el finançament de partits polítics per part d’oligarques i de grans fortunes.
Des d’aleshores, el Kremlin utilitza este conjunt d’irregularitats i ombres per a construir un enemic interior que qualifica d’«ucronazi» la simpatia del govern amb un nacionalisme ucraïnés que va vacil·lar en el seu moment amb els nazis, de forma ambigua inicialment, durant l’ocupació alemanya en la Segona Guerra Mundial. Amb tot este seguit de raons, els mitjans russos oficials i oficialistes construeixen una realitat mediàtica amb què es justifica l’ocupació militar de la península de Crimea de forma solapada i, posteriorment, la seua annexió a la Federació Russa a través d’un referèndum de secessió «ad hoc» que no té cap reconeixement internacional.
Tot i que cal dir que els fets de la Maidan es circumscrivien exclusivament a la ciutat de Kíiv, i que hi ha dubtes raonables de si la caiguda del govern de Ianukòvitx va ser conseqüència d’una mena de còup de force, els mitjans de comunicació oficials russos distorsionen l’amplitud del conflicte a tot el territori, especialment a la zona prorussa. També van obviar durant anys que el rus no havia perdut la condició d’idioma oficial regional i difonen gran quantitat d’afirmacions falses de persecució generalitzada contra jueus i russòfons. Falses en tant que cap observador independent i internacional, com ara la missió de l’OSCE a Minsk, mai no van corroborar sobre el terreny les acusacions de crims contra la Humanitat que el Kremlin difon. Concretament, acusaven Poròixenko de dur a terme una mena de «genocidi antirús» amb bombardejos indiscriminats en l’intent de recuperar el control territorial del Donbàs per la via militar.
El govern ucraïnés es trobava davant unes mancances arrossegades en un exèrcit que en principi havia de tenir un valor testimonial. Per tant, decideix de veres donar via lliure a grups paramilitars entre els quals es troba el batalló Azov, un grup en què es documenta una presència considerable de persones d’arreu Europa amb ideologia nazi i feixista. Però el govern del Kremlin, amb la mateixa justificació d’un suposat «enemic nazi», mira de forçar la desconnexió territorial de Luhánsk i Donetsk donant suport també a grups paramilitars neonazis i supremacistes, als quals s’adhereixen grupuscles ultres de la Rússia blanca i ortodoxa, així com el batalló Vostok compost d’extremistes musulmans procedents de Txetxènia a les ordres de Ramzan Kadírov.
La situació no va canviar gaire durant huit anys malgrat les negociacions a Minsk, amb una guerra que va provocar vora 13.000 morts al Dombàs, entre els quals més de 3.000 civils, així com més d’un milió d’ucraïnesos desplaçats arreu del món. Finalment, en el passat mes de febrer d’enguany, el parlament rus de la Duma aprovà el reconeixement unilateral de la independència de Donetsk i Luhànsk, per separat, i Putin estén la guerra del Dombàs a tot el país. En esta votació de la Duma, va aconseguir la conformitat del Partit Comunista rus, que suma els seus vots amb els del partit conservador de Putin, així com del partit ultranacionalista de Vladímir Zhirinovski.
